tal com dèiem...

Bon diaaaaa!

2012-01-26T14:42:00.001+01:00

Ha passat la tardor i l'hivern també és ja ven entrat, aquest bloc estava completament amb letargia. S'havia parat en el temps i no donava cap senyal de vida. Crec que va sent hora de tornar-nos-hi a agafar, la temporada ciclista comença i espero que poder tornar a agafar el ritme si cap causa major me'n priva.

De moment i per veure que no he parat per complert, properament faré cinc cèntims de les meves activitats de tardor (així per sobre).

Per començar i així d'entrada una mica d'spam: em venc la bici Yeti ASR 5 talla M

(interessats: eldecalblau@hotmail.com)

Especificacions:

Canvi de plans

2011-09-14T22:42:00.000+02:00

El divendres va i em truca el Mines i em diu que el Team Casserres ens ha convidat a pujar als Rasos dissabte, però, i aquí ve l'estrany del tema, que és amb bicicleta de muntanya. Pensava que la tenien completament oblidada i només sortien amb carretera! ;)

Jo tenia pensat d'anar a la Molina a fer el comiat de la temporada de saltamarges, però no vaig poder negar-me a un convit com aquest, així que canvi de plans.

A les 8 menys 5 quedem i comencem a pedalar per anar a trobar la colla de Casserres. Com que sóc molt previsor i fa poc que vaig trencar la cadena i a més a més la portava ja curta, decideixo posar-n'hi una de nova (això el divendres al vespre). Doncs la primera pujada comença a saltar com una posseïda i impossible que s'aguanti cap pinyó. Comencem bé, així que canvi de plans: torno cap a casa a deixar la Yeti i intercanviar-la per la Litespeed, a veure com es portarà la neoclàssica baixant dels Rasos.

Després d'un esprint d'uns 5 quilòmetres arribo a Bernades, el meeting point i comencem a tirar ara sí tots junts: Marc, Lluïsos, Josep Maria i Helena, el Mines i jo mateix.

Pugem pel camí ràpid cap el Polígon, Fumanya i pista de la Figuerassa, el Josep Mª també té problemes amb la transmissió i no pot posar el plat petit, així que després d'haver pujat per darrere la Figuerassa fins el Coll de l'Oreller, decideix abandonar-nos i baixar directament a casa per Corbera.

Continuem nosaltres cap a l'Estany i la Baga de les Nou Comes, tot rodant ràpid pel sender que porta a la Mina, em marco un front flip no hands involuntari amb uns rocs que fa que haguem de fer una parada tècnica. Continuem pujant fins a la Font de Cal Coix on esmorzem, bé alguns mengen barretes i altres esmorzem, he, he...

Passem Peguera i pugem per la carretera enquitranada fins que s'acaba, el últim metres, molt durs per cert, són de terra i rocs i ens duen fins a dalt la Creu del Cabrer a 1895 metres.

Encara no som al cim, baixem uns metres i prenem la pista que va cap al Pla de l'Orri, just sota del Pedró on fem l'alçada màxima, 1945 metres i comencem a davallar cap als Rasets i el Coll de Tagast. Baixem més de 600 metres per trialera fins Espinalbet, els meus braços estan tocadets, acostumat a la doble i avui amb una rígida de 80 mm i v-brakes! Tornem pel Pi de les Tres Branques cap a la Mina on ens separem dels casserrencs i amb el Mines baixem fins a casa per carretera. Total de la jornada, 78 km, cames i braços molt carregats i apunt per fer demà la Diferent Xtrem.

Avui és la Diada, sona el despertador i em costa posar-me dempeus. Si no fos perquè ja estic apuntat segurament no baixaria a Sallent a fer la pedalada i pujaria a Fonollet amb el Mines i el Pep, però què carai, s'hi ha d'anar!

Després dels estiraments, la sessió d'electroestimulador del dissabte a la tarda i d'haver posat uns pinyons menys vells a la Yeti em disposo a fer la pedalada llarga de la Diferent Xtrem.

No hi ha massa gent a la sortida i d'una manera gairebé casual ens posem tots a pedalar, la cosa de moment s'encara amunt així que com que tinc les cames prou tocades no és pas qüestió d'apretar i vaig fent. No trobo el ritme, em sento les cames pesades, suposo que a mesura que passin els quilòmetres ja s'aniran posant a lloc. Poc a poc em vaig trobant més bé, atrapo gent tot i que no vaig pas amb l'intenció de córrer sinó d'entrenar per la Selènika, vaig recordant camins que he fet en altres pedalades com la de Balsareny fins que després d'un sender de baixada ve un caminet d'aquells empinats pel mig del bosc que m'agraden, poso plat petit i amunt però... grtjrrjtrjfgggr la cadena s'enganxa! Merda! Vaig estar el dissabte a la tarda provant els canvis per no tenir problemes i funcionaven al 100x100 però com que sóc molt puta només els havia provat amb plat mitjà, quins collons... Aquí començava la primera fase de la meva catàstrofe personal: la negació. -”No pot ser, ahir vaig passar-me molta estona mirant que tot anés bé, no fa pas tan temps que porto aquest plat petit (mentida)!” El pitjor però va arriba després de rodar una estona quan vaig trobar-me un rampot amb pedres impossible (almenys per mi) de fer amb plat mitjà. La segona fase entrava en joc, la ira. -”És que sóc burro! Mira no provar la bici després del què m'havia passat el dissabte!? Em sembla que agafaré la bici i la tiraré barranc avall! La mare que la va pa....!” Sí, és trist però el procés encara no havia acabat, així com tampoc la pedalada. Poc a poc em vaig anar calmant fins que aparegué la tercera fase, la negociació. -”Bé, no puc posar el plat petit i tinc els quàdriceps a punt de petar, doncs en comptes de fer la ruta llarga faré la curta, tampoc no són tants quilòmetres...” D'aquesta manera em vaig anar enganyant, estrebant a les pujades i sense poder descansar fins que vaig arribar al segon control on es separava la ruta llarga de la curta. Paro, menjo, carrego aigua i penso -”Tampoc hi ha tanta diferència entre la llarga i la curta, i si ja he arribat aquí, vols dir que no puc acabar fent la llarga?” Aquesta decisió va ser encara presa durant la fase de negociació i va fer que continués tot i no veure-ho massa clar. El recorregut ja molt trenca-cames, a partir d'aquí encara se'n tornava més, a part de que tan les pujades com baixades es tornaven molt més tècniques. És quan vaig entrar en la quarta fase, la depressió. - “ Però perquè carai he hagut de fer la llarga, no puc més, he pillat una pàjara de cavall, se m'ha acabat l'aigua i ens fan donar més voltes que uns hàmster, jo vull arribar ja!” Quan tot semblava perdut, vaig arribar al tercer control on la última fase, l'acceptació, es va fer present (també va aparèixer l'aigua i els donuts). -”Bé, falten poc més de 10 km i queden unes trialeres prou xules, doncs a disfrutar-les. I les pujades, si no podem a sobre la bici, doncs a peu!” Amb tot això vaig plantar-me de nou a Sallent on m'esperava el Manolo (gran-jefe-organitzador), les botifarres (gran-barreta-energètica) i l'Estrella (gran-isostar-de civada). I com no podia ser, canvi de plans total: una sortida am btt que s'havia de fer rodant, intentant no castigar massa les cames es va convertir en una matxacada important que m'ha fet passar avui per la fisio i tot. Però com diuen aquells, el què no et mata et fa més fort.

Probablement, la millor trialera del món...

2011-08-27T18:13:00.002+02:00

Ahir vam fer una d'aquestes rutes que fa temps que se'n parlava, de les que diem “a l'estiu, l'haurem d'anar a fer”, d'aquelles que quan acabes estàs satisfet, molt satisfet. No era pas una ruta nova, era la unió de dos recorreguts curts que sí que havia fet, i sempre m'havia quedat amb el “i si els féssim tots dos junts?” Es tractava de d'enllaçar la pujada a Paller de Dalt i baixada pel Bac de Diví amb la pujada a per Gréixer al Refugi de Sant Jordi i la baixada per la Boixassa.

El punt de partida seria Guardiola de Berguedà, i els companys de viatge en aquesta ocasió, el Pep i el Mines.

Sortim al voltant de les 9 del matí després d'haver fet el cafetó, pel PR cap a Brocà. Està ben ennuvolat a la confluència de les valls del Bastareny amb el Llobregat però tampoc no fa gens de fred, hi ha molta humitat a l'ambient i abans de passar per Brocà, cada un de nosaltres ja portem una munió de mosques al nostre voltant que no deixarem amb tot el dia.

Al voltant dels 1.000 metres d'alçada ja hem sortit del mar de boira, ara hi ha un sol esplèndid i la vall està inundada pel mar de núvols.

Voltem la Serra de Sant Marc i ens enfilem cap el Collet de Fanelles a més de 1.500 metres, punt més alt de la primera part de la ruta. Hem fet la primera pujada del dia (d'un total de 4), ara baixem cap a la Collada Grossa on comença la primera trialera pel mig del bosc fins a Paller de Dalt.

Parem a la font a menjar alguna cosa i omplir bidons/camelback però sorpresa: la font fa un rajolí que omplir d'aigua es fa etern.

Prosseguim fent la següent dificultat orogènica fins a la Collada Petita, han compactat la pista (estant traient fusta) i l'ascens es fa bastant fàcil.

Segona baixada del dia, Bac de Diví. L'entrada al camí està semi amagada per una pila de troncs de pi tallats, però trobem l'entrada al sender sense més dificultats. Anem baixant i comprovem que el camí s'ha espatllat (segurament per l'acció de l'aigua) i és molt més difícil de baixar. Hi ha molta pedra grossa que complica alguns passos i fa que en altres hem de posar peu a terra.

En l'última part del corriol, l'herba s'ha apoderat del camí i en deixa de record algunes marques d'esbarza a les cames i braços, així com també ens remulla amb la humitat que té acumulada.

Som a la carretera de Coll de Pal, pujarem una mica per asfalt per arribar al trencant de Gréixer, a partir d'allà, GR 107 i amunt! Tres-cents metres de pista i la cadena em fa un espetec: trencada. Reparem i continuem pujant. Comença el port! Uns cinc-cents metres més i... crack! Cadena again. Gràcies a un passador que portava el Pep (es bo sortir a pedalar amb eines, càmera, manxa i mecànic) reparem la cadena i seguim. Jo m'ho agafo a un ritme molt suau, a part que els companys pedalen més que jo, no vull tornar a trencar la cadena per tercera vegada.

Coll d'Escriu, alçada 1.509 metres. Parada tècnica per esperar-me i veure una mica (jo ja he acabat l'aigua del camelback) i iniciem una nova trialera fins a la casa d'Escriu. Es tècnica i física, arribem a baix amb els avantbraços cremant, ha estat bé. Pugem cap el Refugi de Sant Jordi, de nou pujada amb plat petit, no tan dreta com l'anterior però més tècnica i entretinguda. Els últims metres abans del refugi es fan llargs, jo ja començo a tenir gana i m'està entrant la pàjara. Dinem davant del Refugi de Sant Jordi amb un entrepà, però primer omplim aigua a la Font del Faig.

Amb la panxa plena costa engegar i més si encara has de pujar fins a Galligans, així que amb calma i tranquil·litat pedalem/caminem la darrera dificultat del dia.

A dalt al Pas de la Boixassa tenim molt bones vistes, podem veure l'itinerari que hem seguit per arribar fins allà i la baixada que ens queda per la que personalment atorgo el títol de: “La millor trialera del món”. S'ha de dir que és un títol extraoficial ja que no ha guanyat mai cap concurs de trialeres, és més, ni s'hi ha presentat, però com que a mi m'agrada molt i cada vegada que i baixo m'agrada més, li he posat aquesta condecoració.

La primera part, molt pedregosa amb boixos banda i banda i a poc a poc es va tornant més difícil, les corbes tancades donen pas a graons de roca on és fàcil sortit per sobre el manillar. Quan s'acaba aquest tram ens plantem a la Collada de la Pelosa on fem re agrupament.

Uns metres de pista i de nou ens endinsem en un corriolet pel mig de bocs, ràpid però amb trams lents i tècnics, esses que et fan tirar el cul enrere per poder girar i pins que passen molt aprop teu (a vegades fins i tot massa). Baixem el Pep i jo un darrera l'altre, porto la càmera de vídeo al casc i el vaig gravant (més endavant penjaré vídeos) i el Mines ve una mica més endarrere. A mitja baixada fem una paradeta per recuperar braços i re agrupar-nos. Continuem, però en una corba de dretes la roda de davant destalona i perdo aire. Bé, pujant al Coll d'Escriu ja anava sentint el soroll de l'aire barrejat amb el làtex que se m'anava escapant del pneumàtic de davant doncs ara n'ha sortit molt de cop. Inflo la roda i seguim. Trobo que vaig fluix i la bici no s'aguanta i mentre ho estic comentant, pffff! De nou destalonat. No puc seguir més d'aquesta manera, destubelitzem la roda i càmera al cantu. Ara sí que es baixa bé!

Arribem a Cal Cerdanyola on el Mines ens esperava a la font, que bé, aigua fresca!

Al Pont de Sant Joan proposo tornar per la Via del Nicolau, camí que feia un antic trenet que baixava la fusta fins a Guardiola i pugem fins a Sant Joan de l'Avellanet per trobar l'entrada del camí (amb alguna dificultat). Ara toca un passeig per pla i baixada fins a Guardiola per un camí molt ben arreglat que fa tinguem unes últimes vistes des de sobre el Bastareny molt interessants.

A Guardiola fem una beguda isotònica d'estiu (clara) amb unes patates per recuperat sals i cap a casa.

Al final objectiu complert, 40 kms i pràcticament 2.000 metres de desnivell, no està malament...

Totes les fotos aquí.

"De noche todos los gatos son pardos"

2011-08-06T18:28:00.004+02:00

Aquest any la part més important, és a dir el sopar, l'hem canviat d'ubicació. Hem passat de sopar a Cal Majoral per fer-ho a la Serra del Pla. Comencem pels entrants, carpaccio, xató, rissoto, escalivada, la cosa promet... el segon el tria cadascú, per mi una cosa lleugereta, costellam de porc. Evidentment vi negre per remullar-ho tot i com no podia faltar un bon postre, em demano sacher que és una cosa que tothom sap que facilita la digestió. Després del cafè i amb la panxa ben rebotida, sortim cap a fora on tenim les bicis. Mirant el mòbil mentre sopàvem el radar ens ha informat que les pluges passaven més al nord, o sigui que ja ens podem canviar tranquil·lament i deixar els impermeables guardats.

És un quart de dotze, segurament hauria sigut una bona hora per anar-nos-en a Festa Major a Olvan, però decidim que avui toca pedalar. Els dos guies d'avui no ens han donat massa informació d'on aniríem, però perquè enganyar-nos, tothom sabia que acabaríem pujant cap a Capolat!

Sortida direcció oest, trenca cames, tothom amb molts nervis i la sang bullint, que no fem cap carrera! Passem per sobre Cal Marçalet encara encaminant-nos a ponent, més puja i baixa fins a Sants Metges. Aquí, prenem la pista dels pantans i com és d'esperar... amunt.

Es fan diferents grups però em sembla que cap d'ells no puja a poc a poc. A la font de Canalejas parada per re agrupament i foto de rigor. Ara toca el flanqueig cap a Sant Salvador, tothom vol estar aprop meu, penso que potser sóc molt popular, però me n'adono que el què busca la gent és la meva llum dels xinos que els il·lumini.

Unes esgarrinxades després, arribem als plans de Torreneula, les vaques ens donen la bona nit amb els seus mugits i fem una mica de free-raid saltant marges. Continuem per dins el bosc desbrossant involuntàriament amb les nostres extremitats fins al Molinot. Aquí fem un canvi de sherpa i el Marc cedeix el lloca al Pep.

Ara toquen els camins (fantàstics) de la pedalada d'Avià de fa un parell d'anys, no els vaig poder fer en el seu moment i ara els estreno de nit, són tècnics i hem trobat un canvi agradable per les nostres cames passant d'esbarzers a boixos.

Sortim a la carretera de Coforb i un tros de quitrà per fer pujar la mitjana (que era de 8 km/h), preguntem per on baixarem i ens diuen que “al final de tot”. Bé doncs, esperarem que arribi.

Deixem la carretera havent provat abans però la gravilla, i anem cap al Pla de les Fites. Fem una visita turística del mirador on es tiren els parapentistes i una altra foto de rigor. La temperatura és fresqueta, 16º però pedalant s'està molt bé.

Ara toca baixar cap Avià, el camí aquí està molt emmarranat, ens costa fins i tot de seguir-lo. Un herbassar ens tanca al pas fins que conseguim sortir-ne. Trobem marques grogues i comença la baixada tècnica, amb un corriol amb el corbes tancades i algun pas rocós una mica difícil però pràcticament tot ciclable.

Ens plantem a Avià, on tenim la primera averia del dia, vull dir de la nit: el Pere trenca la cadena, esclar tanta potència... Per sort només se li ha obert una baula ràpida de la cadena i amb un moment i al mig de la carretera ho solucionem.

Ens posem tots en grup per l'asfalt cap als cotxes rodant a l'uníson però de cop en desviem a l'esquerra, seria massa fàcil arribar per carretera. Passem per algunes cases on els gossos ens saluden lladrant i a quarts de tres arribem finalment al punt de sortida.

Ens acomiadem i carreguem les bicis per tornar a casa... bé tots no: el Team Casserres ha vingut pedalant a sopar, per tant toca tornar pedalant a dormir.

PD. L'any que ve haurem d'avisar el Jon Lepak si vol venir...

PD2: Crec que és un eufemisme dir que les fotos podrien haver sigut millors

Anbaso Navàs

2011-07-18T14:18:00.000+02:00

Com que els del temps havien dit que potser plouria, com que estava carregat del dissabte, com que vaig anar a dormir tard, com que el Mines tampoc corria, com que no!
Doncs això, no vaig participar a l'Anbaso de Navàs, això sí: vaig anar-hi a fer fotos.

PD. No sé amb què collons es fixen alguns corredors (deixo exemple gràfic)

20 anyets

2011-07-02T20:48:00.001+02:00

Com deia aquell: "Com les nenes que a mi m'agraden!" ja fa dues dècades que un grup de Mussols van començar a organitzar una travessa amb btt que amb els anys s'ha fet mítica. Sortida a més de 1.200 metres en un poblet de l'alt Berguedà i arribada a la ciutat i capital de comarca a menys de 700. Tothom rebaixava la dificultat dient: "(...) es clar, si serà tot baixada: Gósol allà dalt, Berga aquí abaix (...)" mentre gesticulaven amb els braços tot posant-los horitzontals a diferent nivell. Doncs no, la primera edició no va ser com molts es pensaven i molta gent (inclòs jo mateix) vam patir les escavatxines d'una dura pedalada d'alta muntanya. Amb el temps, he anat agafant experiència i actualment tot i que se'm continua fent molt dura sé on puc apretar, on m'he de reservar i el què em vindrà després del control.

Diumenge dia 19 de juny, just després del dia que en vaig fer 34 (sí, trenta-quatre ja) em vaig disposar a fer la meva 18a participació a la Gósol-Berga, acompanyat com sempre del meu fidel escuder Mines, que gràcies a la seva veterania (ell ja porta 20 participacions) em podia aconsellar en tot l'incumbent a la travessa.

Ja no sortim de Gósol, ara se surt del Vall de Berga, no és una travessa lineal sinó una pedalada amb el mateix punt de sortida i arribada però hi ha coses que no canvien, és bastant durilla, els paisatges són espectaculars i a l'esmorzar només hi ha entrepà, Coca Cola i aigua.

Per escalfar pugem per carretera des de Gironella, sortida: cap amunt. Enfilem la carretera vella cap a Vilaformium, repetjó brutal rere els Mercadals i ja som a la pista de la Figuerassa. Em sembla que he sortit massa ràpid i tinc ganes d'acabar sencer, trec el peu de l'accelerador i tranquil cap amunt. Em passa força gent, fins i tot els Mountain Runner del Berguedà, però jo al meu ritme mentre el Mines m'espera.

Coll de l'Oreller, en comptes de baixar cap a Corbera, aquest any ens queden encara les dures rampes de l'Estany, m'agraden, són tècniques. Planegem una mica i de seguida ens endinsem a l'obaga de les Nou Comes. Em deixen passar els que tenia davant a la pujada, passem la Mina i arribem el primer control.

Encara continuem pujant, no som pas al punt més alt. Travessem Peguera i anem a sortir a la carretera enquitranada sempre pujant direcció als Rasos. De cop, prenem un trencant a la dreta que posa punt (però no final) a la pujada. Pista pel mig del bosc, enguany baixarem per les Canals del Catllarí. Un tros de corriolet molt humit amb arrels ha trencat la monotonia de la baixada, està bé però per mi curt. Molta pista senzilla per arribar a Llinars, això sí, les vistes cap a ponent brutals.

Ens mengem les butis al càmping de Llinars, a anat bé la parada tenia gana... Sense temps de pair l'esmorzar continuem avall, creuem la carretera de Sant Llorenç i ens dirigim cap al Mirador del President. La carretera està molt trencada i les clàssiques rampes estan plenes de pedres i obliguen a fixar-t'hi. Es veu Sant Pere de Graudescales amb les imponents parets de Busa al darrere.

A Sant Lleïr deixem la Vall d'Ora i enfilem la pista que puja cap a l'Espunyola. Mai me trobat còmode amb aquesta pujada però anem pujant a un ritme molt assumible i xerrant amb el Mines i se'm fa prou assequible. Passem la Móra i a sota Casa Gomira deixem la pista principal per fer un tros inèdit per mi paral·lel a la carretera fins a la Creu.

Aquí trobem el tercer control, un-molt-optimista-control diu que: “a partir d'ara tot és baixada”, jo ja sé el què em trobaré però per això a mi em sembla un comentari poc afortunat per dir als pobres que no saben el què els espera encara.

Uns camins més pel mig del bosc ens duen inevitablement a la pista (ara carretera enquitranada) just abans de l'encreuament que puja al Mal Pas. La fletxa cap a l'esquerra ens indica clarament que haurem d'enfilar-nos cap al Cint. Sort que el dia no és molt calorós perquè les primeres paelles encimentades són com a mínim exigents i Berga encara queda lluny. Plat petit i amunt!

Flanquegem les Maries direcció a Torrades pels típics camins, hi ha força bassals que fan que els canvi comenci a fer el grill. Passem per Sants Metges (clàssic camí de la Berga-Berga) i poc abans de Sant Climent travessem la carretera de l'Espunyola a Berga.

Quart i últim control, ara només queda arribar a Berga, tot i que ens poden fer voltar una mica. Així és, passem per Santa Maria i voltem Noet. Arribem a Berga pel Menfis. A la rotonda del Supeco ens fan anar cap a l'altra banda de la carretera per passar per sota del col·legi de les Dominiques i com no, l'últim pujador paral·lel a la C16 fins a l'institut. Entrem a la meta al passeig junts amb el Mines i amb la primera noia que esprinta (només ella, nosaltres no) i està apunt d'atropellar un membre de l'organització.

Estic relativament cansat, suposo que al dosificar-me he arribat més sencer, són coses que amb l'edat suposo que van millorant... així que fem un xampú (bé, dos) i tornem cap a casa.

Portava la càmera de vídeo però al final no he gravat res, només deixo una foto de com m'ha quedat la bici de neta amb els tolls dels últims 20 quilòmetres.

Ja era hora!

2011-06-15T14:46:00.001+02:00

Feia 2 mesos i mig que no actualitzava això, em fa vergonya i tot.. però és que mai trobava el moment per entrar-hi, no és que hagi abandonat la bici, més aviat el contrari i per posar-me al dia faré una mica de resum:
Comencem pel començament, 10 d'abril i Pedalada d'Avià. Tots la recordarem com la pedalada/punxada d'Avià. El Granuté, va fer record i després de la sortida de dissabte amb un total de 2 punxades i mitja (crec recordar) ens va sorprendre a tots el diumenge a la pedalada amb un total de 4 punxades més i el dilluns bici amb la llanta a terra, no tinc paraules!

Punxada nº 1

Mines arribant al control de punxades

Va bé parar, pots fer retratus...

Punxada nº 2, el Domènech comença a fer-se a la idea del que s'aniria trobant...

Infla, infla, fins que arrenquis la vàlvula!...

... i ens porta a la punxada nº 3!

Ja arribem, em sembla que pararem a canviar la càmera... punxada nº4, unbelibeable!

Durant el mes d'abril vaig fer molts quilòmetres amb la Litespeed rígida ja que tenia la ASR5 al planxista per la forquilla i potència i amb una ma de pintura va deixar-la així de presumida (merci Bidonetti!)

El maig comença amb una nova incorporació a casa del de Cal Blau, una negreta provinent de la capital d'Espanya que arriba per fer-me companyia. La seva primera prova important és la Diferent, a Sallent, on la passa amb nota tot i l'enfangada que hi havia (si puc penjaré alguna hora el video).

Durant l'abril també ens vam reunir a Obiols tots els amics i familiars del Quim per recordar-lo i fer un parell dels esports què més li agradaven, caminar/córrer i anar amb bici. Et trobem a faltar.

I a finals de maig, precisament el dia després que el Barça guanyés la seva 4a copa d'Europa feien la marxa del Solsonès. Després de dormir molt poques hores (i molt poques són molt poques) i amb un carregament de copes important ens disposem a fer la pedalada solsonina. Però la fortuna és benèvola amb mi i mitjançant una punxada a la roda de darrera seguida d'un arrencament de vàlvula més pessigada a la càmera que em van deixar, fa que m'inclini cap el recorregut curt de la ruta i la ressaca futbolera es faci més portable.

I amb tot i això ens plantem al juny. I què passa al juny? Doncs que comença la temporada de Bikeparks. Així doncs que ja porto un parell de dies baixant per la molina i sense entrenar pràcticament gens per la Gósol - Berga, ja m'ho trobaré...

Penjo el video d'aquest diumenge:

La Molina from El de Cal Blau on Vimeo.

PD. Torno a tenir GPS (regal d'aniversari), ho sigui que aviat hi haurà rutes noves.

Salut!

Feréstec, feréstec...

2011-03-28T22:41:00.000+02:00

Canvi d'hora, això vol dir dormir menys o fer-ho més ràpid per compensar. El despertador ja sona a les 7 del matí (hora nova és clar) i just parar-lo sento el soroll de la pluja. Està plovent! I fort! Ràpidament em desplaço cap a l'ordinador i miro el Radar: tenim una tempesta a sobre i què bé, es desplaça cap a Prats! Què bons que són els de la Teletrès que deien que no plouria fins la tarda...

Vint minutets més tard passa el Pep amb la furgo i la resta de l'equip, com que encara falta passar a buscar el Pessa per Olvan, doncs tirarem cap amunt per la via directa. Així que tot i les obres cap a Prats passant per Sagàs. El Pep ens dóna unes mostres de conducció sobre fang i grava gràcies a la sempre inestimable col·laboració del copi, el Mines que l'indicava més aviat al revés.

Després d'un corbes prou relliscoses ens plantem a la costa de Prats on de nou retrobem el quitrà, quina sensació tan estranya.

Recollim els dorsals i preparem les coses, farà fred? Plourà? Què em poso? Estic guapo així? Tot un seguit de preguntes sense resposta aparent i comencem a escalfar (vídeo adjunt)

Sortim. Enfilem la carretera direcció Gironella per trencar cap al Grau, sembla que el ritme general de sortida no és massa ràpid, millor les cames me les trobo encara fredes. El Mines ha sortit com una fletxa i anem remuntant mica en mica amb el Jordi (alies “el de las anchoas”) i el Pep. De moment no hi ha fang tot i que cauen gotetes, anem fent.

La pista s'encamina cap a la baga i s'estreny, apareix el fang que encara que no sigui molt enganxós et fa lliscar una mica com vol i notes que la força que fas amb les cames es perd amb el contacte amb el terra. He de ser conservador perquè avui serà (ho hauria d'haver sigut) una pedalada llarga, atrapem el Mines i anem tots quatre junts però em quedo un pèl enrere. Baixem per una pista, gir a la dreta per sobre uns rocs i re entrem al sender, el grup redueix una mica i els torno a atrapar quan de cop amb el manillar enganxo una branca per la dreta i sense ni saber com, ja sóc a terra. He sentit un “crec” però no sé d'on ha vingut. M'aixeco i veig la resposta de la meva pregunta amb forma d'un seient a terra separat de la tija. Merda!

De seguida arriba el Pessa que venia justa al darrera així com altres companys que també s'interessen pel meu estat. Trec la tija (pel què pugui passar) i decideixo tornar per pista. Hi ha molta boira i em costa una mica orientar-me però sense masses problemes arribo al pavelló.

Fotos del seient trencat, posat de manera provisional a la punta

Com que per mi s'acaba la pedalada aquí tot i que encara quedaven més de 55 km només puc narrar els comentaris literarals que van fer els companys: durilla, el fang encara l'en feia més, molt maca, no hi havia pols, llàstima del temps però no si pot fer res, hi havia caminet i pista combinats correctament, com estava la fotògrafa, molt ben marcada, des d'Oristà no paraves de pujar...

I com que no podia ser un matí tan poc productiu per la crònica, passaré a informar del que sí que puc opinar: el menjar. Me'n vaig fer un fart, començant per les butis acabades de fer amb el pa cruixent sucat de tomàquet, continuant amb les canyes que com que de primer no sortien prou bé em vaig oferir voluntari a anar buidant els gots i què dir de la cansalada que vaig tenir el privilegi de poder provar, feta a foc lent, cruixent, mmm. I es clar, la crema de mató o el iogurt de xocolata. Només dir que no vaig dinar quan vaig arribar a casa. Per compençar i treure'm el monu de sobre, a la tarda vaig sortir a rodar una mica amb la de carretera per veure si podia rebaixar els quilos que havia guanya durant el matí.

Aquí és on va transcorre gran part del meu matí

De totes maneres el resultat gloval no va ser pas negatiu, vaig passar prou un bon matí de diumenge amb companyia de l'organització del Lluçanès Feréstec i la caiguda no em va deixar cap seqüela greu, només rescadetes i l'espatlla i la cama una mica masegades.

Per tant, queda apuntada i ja està a la llista de pedalades pel 2012.

Ah, se m'oblidava el més important: tot això que acabo d'explicar és mentida!!! Vaig fer el carrerón de la meva vida amb una mitjana més alta que quan surto per carretera i vaig quedar segon de la general rera un corredor de Torelló que va fer primer tot i trencar el canvi, i aquí el document que ho acredita.

Per acabar, algunes fotos del corredor a l'arribada:

Pedalada de Gironella 2.0

2011-03-16T23:06:00.002+01:00

Sóc gandul, em fa mandra escriure. Estem a l'era 2.0, per tant la crònica d'aquesta setmana serà en format audiovisiual.
Comencem pel dissabte abans amb el marcatge del circuït. Semblava que no trobaríem pols...

Provant-ho "in situ":

I el dia de la pedalada:

Enduro de les Gavarres

2011-03-02T23:31:00.002+01:00

Pel títol no us penseu pas que m'hagi passat a la moto. Es veritat que encara conservo un Derbi Variant Sport que durant els meus anys d'adolescència va ser el més semblant a una moto d'enduro que he tingut mai però en el cas que avui toca, l'enduro el feia amb bicicleta.
Doncs sí, enmig del massís de les Gavarres i en ple cor del Baix Empordà, diumenge passat es va celebrar una competició de bicicleta de muntanya de caràcter eminentment baixador tot i que també amb trams de pedalar més costeruts. D'aquí el nom, Enduro fent referència a les competicions homònimes amb moto que fa anys que es fan arreu de la nostra geografia on en el recorregut hi ha trams especials cronometrats units mitjançant enllaços no puntuables.

El lloc de sortida de la prova es trobava a l'Ermita de Fitor i per arribar-hi abans havies de recórrer per pista un 10 quilòmetres llargs des de la Fonteta, l'últim poble que es trobava després de la Bisbal. Per tant des de casa tenia gairebé 3 hores i mitja de viatge fins aquest punt.
Dissabte havent dinat, carreguem la furgo i marxem amb l'Hermínia, pensava que arribaríem just abans de tancar l'entrega de dorsals del dissabte, però vam fer tard i quan vam arribar ja havien plegat. Així doncs, només podem esperar-nos fins demà al matí quan tornin a entregar dorsals i quin millor lloc que esperar que als planells al peu de l'ermita on aparquem i fem nit. Més gent va tenir la mateixa pensada, altres furgonetes, autocaravanes i tendes van aparèixer a la zona.

Diumenge matí, abans de les 9 ja tinc el número per posar a la bici, el 133 i una targeteta on diu l'hora que he de ser a l'inici de les especials. El primer és a les 10:06, o sigui que puc esmorzar tranquil!
Acabo de disfressar-me amb les proteccions i el casc integral (obligatori per cert) i volto per la zona. Estic nerviós, segurament perquè fa força temps que no faig cap carrera i tot i que no espero cap resultat concret, tinc el cuquet que em va corrent per dins.

10 segons (...) 4, 3, 2, 1... 0! Surto de la SP1, nerviós encara, no em conec el terreny i queda molt per endavant així que decideixo conservar i no arriscar. Un primer tram de corriol fàcil i després pedres, unes llosses grans que fan reduir la velocitat, calma... ja tindrem temps... veig l'arribada i em passa un corredor que ha sortit 30' després meu. Ja està, si que ha sigut curt? Començo amb un temps molt dolent però ja recuperaré... Consell: si el dia abans es fa el recorregut, tens ven bé 20-30 segons guanyats.

Faig el primer enllaç amb el noi que anava darrere meu, és de Cassà i sembla que corre força. Anem garlant mentre passem corredors que han sortit abans, potser anem massa despresa? Tampoc ho diria perquè anem xerrant... A l'última pujada n'atrapem un que va a peu!?

Després d'haver-nos esperat una estoneta, engego. Ja no hi ha tants nervis i surto més concentrat, corriolet, corbes, alzines sureres per tot arreu, vaig agafant velocitat i host**! (ostres!), un tallat que podia tenir gairebé un metre que em menjo i per postres un altre després. Estan bojos aquest Empordanencs! La baixada continua per poca estona, un repetxonet em posa a prova i em fa bufar però alhora m'anima ja que trobo el corredor que ha sortit 30' abans i el passo.

Al cap de poc arriba el company que ha sortit rere meu i continuem cap a la SP 3. Em diu que ara farem una conometrada que algun cop havia servit pel recorregut d'un descens que es feia per aquestes contrades, així que sembla que serà un tram molt dret cosa que directament implica una bona pujada abans.

Hem arribat amb molt de temps a la sortida, després d'esperar-nos una mitja hora surto. Estic mentalitzat que serà un tram vertical, però per la meva sorpresa el primer tros és un sender revirat amb arbustos banda i banda, no m'ho pensava i faig alguns error que casi em porten a terra (de fet vaig quedar parat amb els dos peus a terra) fins que arribem al què pròpiament seria la zona del descens. És bastant inclinat amb graons i lloses, m'agrada. Tot i portar una bici "poc indicada" pel tipus de terreny, aquí em trobo molt còmode i tot i el mal començament acabo fent prou bon temps.

L'Albert (ara ja sé com es diu) arriba poc després meu, es nota la seva etapa com a descender i que ja hi havia passat abans. Esperem un seu amic que havia punxat durant aquesta especial i tornem a pujar per pista fins a la SP 4.

Som a un vèrtex geodèsic on es hi ha una vista extraordinària: el Mediterrani amb les Medes, el Massís del Montgrí, tota la plana de l'Empordà fins als Pirineus, les Gavarres... Hi ha tanta visibilitat perquè fot un tramuntana que baixa la tapa! Les indicacions d'aquest tram són: alerta amb una corba a l'esquerra que hi ha una regatera que pot ser molt alta si no l'agafes per l'interior. Entès.
Primer caminet amb girs bruscs que em porten a algun recte indesitjat i sauló que patina i després pedalar, pedalar molt, amb alguna pujadeta i tot. Estic ja força cansat i teòricament això era de baixada. He arribat al final amb prou bon temps, però comença a ser tard i encara queden un parell d'especials.

Durant el tram de connexió, parlem del fet d'haver de portar casc integral per fer la prova: no seria més lògic portar un casc integral o no durant TOTA la cursa i no només un integral pels trams cronometrats i sense res als enllaços? Aquí queda.

Especial 5, la de les rieres. Diuen que hem de travessar una riera 3 o 4 cops i és difícil fer-ho sobre la bici si no s'aprofita la inèrcia, ja ens ho trobarem. Faig una sortida molt bona, amb passos per corba perfectes fins que arribo a la riera, allà m'encallo una mica i fins i tot poso el genoll a terra per una relliscada tot travessant el rierol quan passava el xicot que havia sortit davant meu i el peu em queda xop. Ja a l'arribada m'atrapa l'Albert.

Gairebé a 1/4 de 2 ens posem en marxa cap a l'últim tram contra rellotge. És l'enllaç més llarg de tots i comença amb un petit camí que s'enfila ràpidament pel mig del bosc per remuntat tots els metres que hem baixat. Atrapem un parell d'amics de l'Albert i continuem tots quatre. En el tros final, m'adono que la roda del darrera perd, com que és poca cosa ja m'ho miraré quan arribem.

Tinc hora a les 14:24:30 per sortir a l'SP 6 i falta més de mitja hora. Tinc temps de sobra per inflar la roda i descansar. No poso pas la càmera, per l'aire que perd en tinc més que de sobres per arribar. Aquesta és l'especial més curta i amb menys desnivell, no és difícil però si divertida. Amb menys de 3 minuts em planto a l'arribada amb un temps normalet. Ja s'ha acabat.

Un bon dinar per part de l'organització, sorteig de regals i entrega de premis. L'Enduro de les Gavarres ha finalitzat i m'ha deixat un bon regust de boca. Les classificacions diuen que he quedat 23è de la general i 14è de la meva categoria, crec que prou bé.

PD. Per cert, ja tinc un membre més a la família bicicletil... je, je...

Resumint...

2011-02-23T21:58:00.000+01:00

No sé que passa, però últimament amb el bloc estic més gandul que un operari de la brigada municipal cansat, cosa que no vol dir pas que no vagi amb bici, al contrari, durant aquest mes de febrer he anat sortint dissabte i diumenge, fins i tot una nocturna fa un parell de divendres i una inèdita matinal de dilluns amb més caminada que pedalada. El què passa és que mai trobo el moment oportú per posar-m'hi...

El primer cap de setmana del mes va servir per deixar pràcticament enllestit el recorregut de la Pedalada de Gironella (recordeu: diumenge 13 de març) i comprovar què dura que es pot fer amb fang. El dilluns, sortida "especial" fins a l'Estany amb caminada llarguíssima amb neu fins sota genoll i baixada per la Vall Llòbrega fins a Cercs (molt recomanable, però gairebé millor sense neu).

El cap de setmana sobre teníem la clàssica Ruta dels Senders de Navarcles, com cada any te n'afartes de sender, destacar els camins oberts "a pic i pala", un 10 per l'organització.

La foto és de la Senglanda de Calders, però no en tenia cap més, què voleu que hi faci!

I aquest cap de setmana he aprofitat per voltar per caminets propers a casa, dissabte la banda de la riera de Merlès (territori Cal Marçalenc) amb força fang i diumenge pels voltants del curs baix de la riera de Clarà ultimant els darrers trams de la Pedalada de Gironella.

I per tancar el mes de febrer, aquest cap de setmana toca: cursa (alerta, no confondre amb l'Operació Cursa). Com que estic molt poc en forma per anar a Aguilar de Segarra a fer la Powerbar Marathon me n'aniré a les Gavarres que sembla que hi ha més baixada... Ja aniré informant.

El de Cal Blau films presenta: "Senglanada 2011"

2011-01-31T23:31:00.004+01:00

Diumenge va ser el dia de posar a prova la joguina que m'havien portat els Reis Mags. Tot i un parell d'intents anteriors, aquest seria el moment per posar a prova la càmera.
Segurament molts ja sabeu la meva afecció per les fotos, però també s'ha de dir que sóc molt novell amb això de filmar, i l'edició de les pel·lícules poc té a veure amb el retoc dels "retratus". De totes maneres, si no ho proves, no pots dir que no en saps.

Així que després d'haver dormit menys de 5 horetes, gràcies a l'Agost, baixem amb el Pep cap a Calders a fer la Senglanada. Era el primer cop que hi anava i havia sentit comentaris de tota mena referents al grau de dificultat, a la vegada també estava pendent del temps: faria fred? Hi hauria fang?
La cosa semblava començar prou bé, saludem amics i coneguts i ens disposem a sortir. Ritme tranquilet per anar començant i de seguida, cues! El primer baixador ja provocava retencions, segurament massa aprop de la sortida i la gent encara no s'havia estirat. No passa res, seguim per caminets estrets amb pedres humides que patinen, trossos de corriol mig amagats pel bosc, esquivant pins que passen de vegades massa a prop, jo, amb la càmera enganxada al cap (imagineu-vos un teletubby amb bicicleta) intentant no quedar enganxat a cap branca. De tant en tant, trialera curteta amb uns repetxonets al mig que fan apretar fort els pedals i continuar el descens per sobre unes lloses mullades. Tot plegat un puja i baixa continu que semblava que fes passar el temps ràpid i els quilòmetres més a poc a poc.
Una trialera una mica exposada pel costat d'un saltant d'aigua ens porta al primer control. Mengem i bevem una mica (hi havia de tot) i continuem el camí. La pista es separa amb dos recorreguts que tot i no estar indicats amb cap cartell, de seguida veim que hem d'anar cap a la dreta si volem fer corriols, perquè a l'esquerra continua per pista. Pujada pedregosa i tècnica que ens porta un bon tros amunt, a partir d'allà es repeteix el què ja he explicat abans: caminets, corriols, bocs humit i trialeres. Magnífic!
Quan ja creia que arribàvem trobem el segon control. No tenia 30 quilòmetres? Es veu que no, perquè al final en van sortir uns 38. Continuem i ara ens afegim amb un grupet de Navàs, augmentem una mica el ritme sense variar gens el tipus de terreny.
Una pujada força pastosa ens fa entrar a Calders, ja hi som. Avui la pedalada se m'ha fet llarga i les cames se m'han queixat cap al final però sens dubte m'ho he passat molt bé.
Resumint podríem dir que és un pedalada amb una relació qualitat-preu impressionant sobretot si t'agraden els senders.

Aprofito per presentar el meu canal de video on hi ha la primera creació.

Edito: L'he penjat al VIMEO que es veu més bé i a més a més se sent la música

Doncs això, comenem de nou...

2011-01-17T21:16:00.002+01:00

Aaaai l'hivern.... amb aquell fred i aquelles temperatures tan baixes que fan que no vulguis sortir de casa i la bici es quedi al garatge agafant pols... aaaai aquells dinars de Nadal amb els torrons i el cabrit que fan que la balança del bany s'espanti només d'obrir la porta... aaaai...

Doncs mira per on, aquest cap de setmana ni fred ni rutes suaus per pair àpats nadalencs: anem a aixafar-ho tot!
Comencem dissabte. El dijous ja n'havíem parlat i finalment es va dur a terme: repetirem la ruta que vam fer el novembre del 2009 amb el Mines que no era ni més ni menys que sortir de Bagà i pujar fins el Coll de Galligans. Dit així, tampoc no sembla gran cosa sobretot si a més a més dius que la durada total són vint-i-pocs quilòmetres, però la cosa canvia quan saps que la primera part de la ruta (fins a coronar el coll) tens un desnivell positiu (pujada) de gairebé 1300 metres i un desnivell de negatiu de 700, tot això amb uns 13 quilòmetres, per tant, molt pla diguem que no ho és.
Amb el Climent i el cosinet Granoté sortim de pels volts de les 10 del matí, fa fresqueta 1º però al sol si està bé, l'ascens comença per la carretera de Coll de Pal fins arribar al trencant de Gréixer on realment la pujada es fa present.

Primers quilòmetres molt relativament suaus ens endinsen a en una baga plena de faigs sota mateix del Coll d'Escriu que és on anem.

Pugem tan a poc a poc com podem que a la vegada és tan depresa com podem: plat petit i pinyó gran, la pujada és molt exigent tot i el bon estat de la pista i ens fa suar la cansalada per poder coronar.

Un cop d'alt optem per baixar per la trialera cap a Escriu (l'any passat vam baixar per la pista amb el Mines), no sabíem massa l'estat d'aquest corriol i al final no ens va decebre, un primer tram tècnic seguit d'un corriol ràpid i serpentejant per rematar-ho amb un tros final tècnic i físic que ens va deixar els braços calents.
Passem per la casa d'Escriu i enfilem per l'antiga via de tren cap el Refugi de Sant Jordi, tècnicament aquest camí és més difícil però a part d'algun punt concret, pugem sobre la bici.
Al Refugi, fotos de rigor i visita a la nova part de refugi lliure molt ben condicionat per cert.

Omplim aigua a la font del Faig i emprenen l'ascensió de nou, ara a estones amb la bici a l'esquena.
Fem el Coll de Galligans, 1727 metres i punt més alt de la jornada i ens dirigim al Pas de la Boixassa per començar el descens, sense abans però i per part del Climent, de provar de baixar per una tartera amb la bicicleta.

Descens: baixem fent esses per la trialera de la Boixassa aixecant algun roc i mirant de no perdre la traçada bona fins arribar a la Collada de la Pelosa, allà continuem pel mateix PR que estàvem fent des del Refugi de Sant Jordi per una de les millors trialeres que he fet mai, i sobretot si vas un darrera l'altre aixafant-te els talons. Brutal! Terreny canviant, de molt tècnic a corriolet ràpid, esses, pins i boixos, peralts naturals, en resum, fantàstic!
A baix, comentem la jugada i acavem d'arribar a Bagà per pista.

Continuem diumenge. Què millor per fer diumenge si dissabte has fet molt corriol i encara estàs cansat? Doncs l'Hivernal del Bages, que té molt corriol i és llarga! (Som uns masoquistes)
Igual que dissabte a l'hora de la sortida fa fred, però si t'abrigues massa, al cap d'una estona et fots de calor i com que suo molt, poc roba i a patir una mica de fred.
Sortim amb el Pep, el Mines i el Granoté, el ritme no és pas suau i les ulleres se m'entelen però com que són graduades si me les trec encara hi veig menys. Vaig fent.
De seguida el Pep es queda fent de mecànic i nosaltres tres anem fent, com que corre molt, ja ens atraparà ;) .

El recorregut d'aquest any és encara amb més caminet i trialers de l'habitual, a part d'alguna cua puntual ens ho passem molt bé amb els trams tècnics però també fa que passi l'estona i els quilòmetres pràcticament no es moguin. El primer control (molt endavant) em serveix per atrapar el Granoté i el Mines que se m'havien escapat i que el Pep ens atrapi a nosaltres. A partir d'aquí el Pep marxarà abans i ens quedarem els tres valents per acabar d'arribar. Anem fent prou depresa però quan arribem al segon control (i últim) ja és mig matí. Teòricament ens queda la meitat de pedalada encara!
Una botifarra per donar-no de nou forces i en marxa. Continuen els corriols tècnics de pujada i baixada, amb algun tram ràpid molt divertit, travessem bosquets per sendes inexistents i ens atipem de trialeres. Tot i això, aquesta segona part es fa més ràpida i poc més de quatre hores després d'haver sortit ens plantem de nou a Sanpedor.
Ha sigut un gran cap de setmana ciclista que ja s'ha acabat, ara només em queda l'spinnig per esperar...

Les meves fotos de dissabte i les del Climent.

Ho! Ho! Ho!

2010-12-24T12:22:00.000+01:00

Actualment de vacances... fins l'any que ve!
Dia 24 de desembre, què es pot fer?

...

...

...

...

...

...

...

...

...

...

...

...

... doncs sortir a pedalar una estona!

BON NADAL I MILLOR 2011!!!

Tardor al Catllaràs

2010-11-07T22:32:00.001+01:00

Dissabte matí, una heterogènia si més no interessant de ciclistes disposats a pedalar per les muntanyes alt berguedanes del Catllaràs.
Estem a la Pobla de Lillet, el Mines, el Climent i jo. He pensat fer el mateix recorregut que ja vam fer a finals de l'hivern passat amb els companys del Bikeberguedà amb el Panter per guia, però aquest cop sense neu. Es tracta de sortir des dels 800 metres i tot pujant per pista plantar-nos al Roc del Catllaràs a 1685 metres, després buscar totes les trialeres i camins de cabres possibles per tornar a plantar-nos on hem sortit. Suposo que hi hauria gent que en podria dir que és una ruta endurera jo com que sóc més clàssic en diré ruta de btt i prou.

Com que amb la sortida de la setmana passada vaig fer encara més gran l'esquerda al basculant de la ASR5, i gràcies a la rapidesa del distribuïdor de Yeti, que de moment fa més de 2 mesos que estic esperant un nou basculant, vaig sortir amb la Grossa. Li he fet un règim especial després de la temporada de bikeparks i ara "només" està amb un pes de 17,42 kg cosa que fa que les pujades siguin molt menys feixugues.

De totes maneres avui no tenim pas pressa i anem pujant xino-xano, de fet ni que volgués pujar ràpid tampoc podria, i aprofitem per fer fotos i contemplar el paisatge. La pista està molt compactada i facilita l'ascens, fins el Prat Xispedor més o menys tot bé. A partir d'aquest punt farem un bucle una mica cabronet que fa enfilar-nos pel Coll de la Ceba. Aquesta vegada m'ha sigut impossible, tot i l'esforç per la meva part, el tram central (menys de 100 metres) se m'ha resistit i l'he hagut de pujar a peu.

Un cop al Pla del Catllaràs, hem començat el DH pel PR C-52, el primer tram fins el prat Xispedor és bastant dolent per fer-lo amb bici ja que hi ha molleres que fan que la bici et quedi literalment enterrada dins el fang i encara que baixis amb un tanc com jo, has de baixar i travessar-ho a peu.
El segon tram la cosa ja canvia, pel Clot del Bullidor ja és diferent i només trobem un pas que no podem fer sobre la bici, la resta tot perfecte i amb la Grossa pots envelar-te molt.

Sortim a la pista, just al trencant per anar cap a Vallfogona, però decidim baixar directament fins a Falgar per fer el darrer tram: els Graus. Aquesta última trialera és molt llarga i ja no té passos impossibles, 100x100 ciclable i baixant amb una bici com la que anava només havia de pedalar i frenar, perquè de tot lo altre se n'encarregava la bicicleta, havia de canviar el xip!
Ruta molt recomanable que es pot allargar si es vol per molts punts. És curta de quilòmetres, però alerta: hi ha molt desnivell i els quilòmetres passen molt a poc a poc.
Les fotos estan al Picasa.

Resitirem!

2010-10-28T00:06:00.000+02:00

Dissabte a Avià es van fer les terceres 2 Hores de Resistència amb BTT, com que sóc una mica gandul i no tenia ganes d'anar-me a a cansar, vaig pensar... calla i si en comptes de pedalar faig fotos?
Doncs aquí n'hi algunes, més endavant n'aniré penjant més però les he d'arreglar una mica i no tinc temps.

Ja el tenim aquí!

2010-10-18T23:10:00.000+02:00

Poc a poc, sense fer gaire soroll però sí, com cada any, més d'hora o més tard fa acte de presència. Si s'hagués de posar un dia concret... mmm... jo diria diumenge. Sí, diumenge disset d'octubre.
Em sembla un bon dia perquè ens arribi el FRED.
Ja ho sé... tampoc no n'ha fet tant, d'acord... però s'ha acabat sortir a primera hora amb màniga curta i pantalons curts, ara ja comença a ser necessari portar una armilla o jaqueta prima i els pantalons pirates no fan nosa a primera hora del matí. És quan passes per dins d'aquella riera i notes d'una manera més intensa l'aigua. De totes maneres, quan surt el sol i van passant les hores, et vas sentir més còmode i et comença a fer nosa la roba que t'has posat abans.

També és temps de pluja i en aquestes contrades això és sinònim de bolets. En el penúltim cap de setmana, que s'esqueia amb el pont de Prostitució, vaig poder canviar els pedals automàtics per les Xiruques i el Camelback pel cistell i sortir pel bosc tal caçador de bolets de la Teletrès. Com que no parava de ploure vaig aparcar literalment la bicicleta i em vaig decantar pel tema micològic. He de dir al meu favor que la cosa no em va pas anar malament, ans el contrari. Amb poca estona de cerca i sense anar gaire lluny, el resultat era prou bo. Aquí una mostra.:

Aquest cap de setmana però, hem fet com les orenetes i hem anat al sud. Bé, molt al sud tampoc, però sí que hem baixat fins a cal Marçal per fer el clàssic Raid de Cal Marçal, enguany la 20a edició.
Un recorregut molt variat amb tot tipus de terreny, boscos preciosos degut a les últimes pluges encara que sense pràcticament fang, pistes ràpides, senders revirats, bolets escampats com si fossin plantacions, trialeres relliscoses, vaja, una mica de tot. I al final, un esmorzar amb tot inclòs i de record, una mallot commemoratiu del 20è aniversari, encara que només ha pogut ser un "val per" ja que degut a la gran participació (més de 500 persones) no n'hi ha hagut per tothom. La bici, tot i estar ferida de mort (té el basculant trencat encara) s'ha portat com una campiona i ha complert amb escreix.
Apa, fin una altra i abrigueu-vos!

Ruta del Caracremada (2a jornada)

2010-09-15T14:32:00.001+02:00

Ja sé que el títol no és el més original, però almenys és coherent, ja és molt.
La segona etapa era la més difusa, la cosa no estava massa clara i el camí per seguir l'hauríem d'anar prenent sobre la marxa. El vespre abans, al mateix refugi, ja vam demanar consell a diferents persones per tal que ens aconsellessin amb millor opció i com que tampoc no vam treure'n l'aigua clara almenys vam decidir per on no aniríem.
Sortida direcció Sant Llorenç de Morunys, el meus companys ja saben que m'agraden molt els GRs, així què millor per treure les lleganyes dels ulls que començar per un: prenem el GR7 direcció la Coma, però de seguida ens n'adonem que hem de fer més via, així que opció B i carretera avall. Fem algun altre tram petit (atall d'alguna corba) però pràcticament tot carretera fins el trencall de la Pedra.
Uns carrers costeruts ens diuen bon dia, les rodes s'enganxen a l'asfalt i la cosa sembla que s'enfila.

Anem pujant, el terreny es torna encimentat i la pendent sembla que només augmenta, buff! Passem per la casa de l'Argelaguer i de seguida el camí es transforma amb pista. Sense saber-ho ni voler-ho seguim un itinerari marcat del circuït de BTT de la Vall de Lord. Arribem al Coll de la Creu, vistes molt bones de tota la Serra del Verd, però de seguida topem amb una altra cruïlla, aquest cop marxa amunt i cap a llevant, on sembla que es dirigeix aquest itinerari marcat.

Nosaltres no li fem cas i ometent per complert les fletxetes, pugem fins a Cal Jepet. Demanem per última vegada consell per la ruta a uns caminadors que trobem i la decisió triada comporta pujar fins a les Collades Altes.
Tothom sabia que el Pas del Llop estava a més de 1760 metres i que després del què ja portàvem pujat encara ens faltava més de 400 metres positius, però és igual! Si s'hi ha d'anar, s'hi va!
Molt valents nosaltres, però les rampes que hi havia a la pista després de Cal Canonge ja ens ho van explicar. Sincerament no recordo cap pujada que sent una pista compacte en la majoria del seu recorregut hagués patit tant per no posar un peu a terra per pujar-la (portant un 34 de pinyó), he dit!
A d'alt, una mica tips de pujada comencem a descendir tots el metres que havíem guanyat per una pista que tot i que semblés impossible, encara era més dreta!!! Baixem fins la Creu de Jovells i pista amb pla i baixada cap a Vilacireres i Can Blanc on queda una última baixada molt dreta i pedregosa fins al Molí del Güell.
Portem ja algunes hores pedalant amb un desnivell positiu més que important i no hem fet massas quilòmetres i ara tenim al davant pràcticament una Gósol-Berga, ai, ai, ai...
Poc a poc pugem fent equilibris per sobre els còdols cap a Bonner, ja és migdia i comencem a tenir gana, almenys jo.

M'invento una paradeta tècnica amb l'excusa que he trencat la cadena, bé si que la vaig trencar, reparació i continuem. Deixem el GR que puja per la Baga d'en Solsona i continuem pujant direcció sud fins a la Font del Querot, on ara si ens refresquem i podem menjar-nos l'entrepà que dúiem des del matí, qui hagués tingut una cerveseta i unes olives...
Dinem ràpid i seguim pujant per la Serra dels Prats fins el Portell de Griells, on finalment deixem de pujar. Ens queda l'última baixada de la jornada, una pista plena de pedrots fins a la Font del Pi.

Sembla que ja arribem encara que queda la penúltima dificultat que és pujar fins el Portell dels Terrers (per no baixàvem ahir). Xino-xano trampegem les paelles del camí i ja podem veure al fons les pistes dels Rasos i uns cúmuls que estan apareixent al cel per fer la postal encara més muntanyenca.
Feia molt temps, més aviat molts anys, que no feia la pujada des de Peguera fins a l'estació d'esquí, i tot i que en bona part està enquitranada, déu ni do com puja i els últims centenars de metres és per agafar-t'hi fort.
Som a l'aparcament, al costat de la Creu del Cabrer, i podem dir que ja tenim la nostra Ruta del Caracremada al sac!

Ruta del Caracremada (1a jornada)

2010-09-01T22:29:00.002+02:00

No sabíem massa on anar i teníem un parell de dies. El suggeriment del Pep va ser, fer la Ruta del Caracremada. Vaig investigar una mica i de fet la informació que vaig trobar va ser bàsicament escassa i finalment vam veure que l'itinerari amb BTT encara no estava enllestit i que només hi havia, més o menys, delimitat el recorregut a peu. Què fer en aquests casos? Doncs crear nosaltres mateixos la ruta!

Sortim el dimarts al matí des dels Rasos de Peguera on deixem la furgo, es fa estrany sortir cara avall, i amb un tram de carretera enquitranada i tot. Al portell de Terrers abandonem el bon terreny i ens endinsem a la pista tot prenent el GR 107, de seguida ens trobem amb la Cruïlla: esquerra baixada cap a la Font del Pi (per on demà pujarem), dreta sender per sota el Roc de Ferrús que es torna amb amb una bonica pujada per una canal de pedra fins l'Estret. Evidentment prenem el camí popular (el de la dreta) i fem la primera recció de bici-alpinisme. Després d'aquesta caminada-pedalada, ens plantem al Portet, com sempre vistes espaterrants a ambdós costats. Esmorzem.

Seguim per la pista direcció nord-est cap a Palomera, vaig pensar que m'insultarien massa si baixàvem pel GR directament cap a Feners, és molt de bon fer pla i baixada i amb un moment ens plantem a la carretera just a sobre de la Pleta de la Vila. Pugem una mica però de seguida girem a l'esquerra abans d'arribar al Coll de Pradell. La pista continua baixant tot voltant el Tossal de Maçaners i fins arribar a l'Hostal Pedraforca. Ara el camí es converteix en “carrers rurals” i va seguint més o menys paral·lel a la carretera que va a Saldes fins el Coll de la Trapa.

Encara és d'hora, i Gósol on dinarem és aquí mateix. Podem allargar-ho una mica baixant per la trialera de la Gósol-Berga (que fèiem de pujada) fins a Feners i arribar a Gósol pel GR? Fet!

Des del Molí de Feners ens enfilem cap a la Farga i d'allà fins a l'Espà. Pràcticament el comptaquilòmetres no es mou, però passa i passa l'estona i la cosa puja molt. Tornem a ser a la carretera, just a un parell de quilòmetres de Gósol, però nosaltres la deixem de seguida i tornem a baixar ara cap a Sorribes pel mateix GR que passa per uns camins on durant força vegades hem d'anar caminant. A Sorribes pugem una mica voltant el Serrat del Puig per arribar a Gósol des del càmping. Ens donen la benvinguda una colla d'adolescents que fan la festa de l'escuma a la plaça, llençant-nos galledes d'aigua a sobre, sort que fa calor...

Sortim de dinar de Cal Puxica amb molt poques ganes de pedalar, estem farts i fa molta calor i per postres he de pujar fins al Coll de Mola, bufff!

Poc a poc i bona lletra anem pujant, fem alguna paradeta tècnica a l'ombra per veure i descansar.

400 metres més amunt fem el coll, ara vindrà una bona baixada per pista direcció Tuixén, llàstima que a mig camí haurem de tornar a enfilar-nos una altra vegada.

Baixem tranquils mentre anem xerrant i buscant el desviament. Al Pont de la Plana canviem de vessant i iniciem l'ascens. El David comença a passar-li factura el recorregut i per si a cas fa baixar un power-gel. Anem pujant, ja som a la Plana on deixem la pista que cap a l'esquerra pujaria fins al Cap del Verd, seguim cap l'oest. Aquí el paisatge ja ha canviat, és cara nord i estem a més de 1500 metres, el bosc és impressionant. Sembla mentida però encara fem una última mini-baixadeta per després poder fer unes paelles durilles i arribar a Coll de Port, el nostre lloc de pernoctació de la jornada. Fem un xampú ben fred i aiii! Això és vida.

Dutxeta, sopar espectacular i a dormir aviat que estem cansats i demà vindrà l'etapa dura.

Bona nit!!!

Totes les fotos

Tothom sabia que pasaria (especialment jo)

2010-08-16T14:28:00.001+02:00

Era d'esperar, encara que sincerament em pensava que seria més tard. Feia unes setmanes que havia vist una petita esquerda just a sobre de del pla que formen les baines quan s'uneixen amb el triangle principal d'alumini, em pensava que només afectava a la capa cosmètica de la fibra de carboni, però amb el temps s'ha anat fent gran i ara ja es pot confirmar: quadre trencat (fotos).
També dir, que és la primera vegada que trenco un quadre de carboni, normalment ho faig amb els d'alumini però sempre hi ha una primera vegada per tot.

Bé, només afegir que demà marxem a fer una ruteta d'un parell de dies pel pre-Pirineu amb la bici malalta, espero que aguanti.

Estiu estiuet

2010-08-04T14:53:00.018+02:00

No sé pas si és la calor, les pluges d'estiu o simplement la gosseria que porto a sobre però això d'escriure al bloc està força mort. És ben cert que no he fet cap ruta especial, d'aquestes llargues o per llocs una mica feréstecs, però això no vol dir pas que no vagi amb bici, ans el contrari! Durant el juliol i aquests primers dies d'agost he anat fent sortidetes d'entre 15 i 35 quilòmetres després de treballar, algunes de prou interessants.

He pujat a la Molina algun dissabte a fer una mica l'animal amb la Grossa, hem anat a buscar trialeres pels voltants de casa, he protagonitzat una caiguda-sac-de-patates amb conseqüències no pas bones pel meu pit, hem anat a banyar-nos a la riera de la Portella, em pujat de nit a Coll de Pal per veure els caminadors de la Núria-Queralt....

Destacar la sortida de divendres passat, la clàssica nocturna de l'Espunyola, on després d'haver-nos atipat com lladres a Cal Majoral no tenim res millor a fer que agafar les bicis i les llums i enfilar-nos cap a Capolat. Aquest any tot i no pujar pel Mal Pas, els 13 o 14 intrèpids biciclistes ens vam haver d'enfrontar amb un altre enemic: la pluja fina. Això va fer que els que som curts de vista i anem amb ulleres les passéssim putes en alguns moments degut a la falta de visió, però vaja, sense conseqüències greus.

També podria remarcar la que vam fer dilluns amb el Macià, sortida a contrarelotge: no precisament perquè ens enfrontéssim al cronòmetre si no a la pluja. Sortint de casa comença a ploure i primer esprint per no mullar-nos. Posteriorment, mirant el cel i decidint sobre la marxa cap a on tirar per tal d'escapolir-nos de l'aigua i els llamps, assessorats amb la més alta tecnologia, mirant amb el mòbil el radar del meteocat, fins veure que no hi podíem fer res més i si volíem tornar a casa, en mullaríem segur. Com una tragèdia grega vam afrontar el nostre cruel destí i a l'alçada de Cal Prat ja es va posar a ploure amb cara i ulls i una mica de calamarsa. Parada tècnica al Guixaró i apa som-hi que no ha estat res! Arribada a casa amb gotetes i la bici ben neta. Mitja hora després, diluvi universal. Sort que era a casa ja dutxat!

Encara em queda una setmaneta i mitja de feina, però ja estic consultant mapes per fer alguna coseta aquest agost...

Bones vacances!

Perdoneu, però algú ho havia de dir

2010-07-25T15:49:00.029+02:00

Aprofitant el temps estival i que aquest cap de setmana ha estat de repòs forçat degut a una imitació dolenta d'en Superman que vaig fer dijous, aprofito per recuperar el bloc, que últimament tan deixat tenia.
Comentar que m'ha passat a visitar el Tardà del Polònia i m'ha fet un seguit de comentaris/apreciacions tal com fa al Parlament, però en aquest cas dirigits al món bicicletil. Recordeu finalitzar cada entrada, de la mateixa manera que fan a missa, amb el el ja popularment conegut: "perdoneu, però algú ho havia de dir"

- És un robatori pagar més de 20€ per la inscripció a una marxa o pedalada.
- Si tens un bloc de ciclisme, no es obligatori tenir-hi un enllaç amb el del Josef Ajram ni amb el de l'Ibon Zugasti.
- Les bicicletes de Carretera acostumen a tenir 2 plats i es poden fer servir els dos, només el gran.
- Qui diu sempre: jo mai entreno, no el cregueu pas.
- Les bicicletes de muntanya són per anar per la muntanya, per tant es poden embrutar i fins i tot ratllar.
- Amb una bici de més de 15 cms de suspensions i de 15 kgs de pes no es poden fer sortides de més de 15 kms.
- Una bici de fibra de carboni, no ha de ser forçosament millor que la d'un altre material.

perdoneu, però algú ho havia de dir

- Posted using BlogPress from my iPhone

Gósol-Berga?

2010-06-22T23:58:00.006+02:00

Consideracions:
- Tot i que potser amb el mateix esperit, no és igual sortir del Vall que des de Gósol.
- Al no ser lineal i tenir el mateix desnivell positiu que negatiu, es fa més dura, millor!
- Després de 19 edicions, crec que els controls poden ser molt millorables.
- Es nota un cert cansament en l'organització (opinió més personal).

Després d'aquestes quatre ratlles només dir que ja en tenim una altra al sac! La meva mare no em deixava ni entrar al garatge de casa del fang que portava a sobre (i a dintre de tots els orificis del meu cos). La bicicleta va deixar de ser blanca per unes hores per convertir-se en marrona. He descoberta que tinc abdominals, mai ho hauria dit, però sota una gruixuda capa lípida s'amagava algun tipus de múscul, ho vaig notar perquè em feia malt, les cames i braços s'entén, però els abdominals?!

Aquest any la rutina de la furgo carregada cap a Gósol no va existir, es va canviar pel Mines i jo pujant amb bici per Cal Rosal direcció a Berga.
Sortida patumaire (petards i passant per la plaça Snt. Pere) i direcció cap a la Figuerassa. Les primeres rampes tranquil·litat i bons aliments, ja tindrem temps més endavant si volem córrer. Coll de l'Oreller i comença la primera baixada direcció Corbera. Cues a la trialera abans d'Espinalbet i ens plantem al Pi de les Tres Branques per enfilar camí cap a Castellar del Riu.
Un baixada plena de fang prou entretinguda i una riera cabalosa ens condueixen a l'esmorzar, som al Càmping de l'Aigua d'Ora. Ara ve la pujada llarga així que per pair l'entrepà tampoc no és recomanable apretar massa. Dels 900 metres haurem de remuntar fins els 1.600 i escaig d'una manera continuada, anem guanyant alçada amb el Mines i l'Edu. Passem Santa Magadalena i Montcalb (Cerro de los Alopécicos amb argentí), una petita baixadeta i un falç pla molt pastós que ens deixa a la Font del Pi sota mateix del Roc de Ferrús, a les portes de la última pujada de la jornada.
El Mines se'ns escapa i l'Edu i jo pugem un xic malmesos (tinc algun amago de rampa) però finalment ens plantem a Peguera i ara ve tot avall.
Just després de la Font del Coix trobo el cosinet Granoté que ens ha vingut a veure, el Mines fa un moment que ha passat (li ratallem temps a la baixada) i l'Edu continua baixant. De seguida retorno als pedals perquè no se m'escapin els companys i quina és la sorpresa que uns centenars de metres més enllà, al control, em trobo el Mines punxat. Gràcies a un compressor de butxaca, canvia la càmera i infla la roda amb un temps d'escàndol (o millor dit, escandalós), però com que no hi ha pressa no passa res!
La Mina i ja som a la Baga de les Nou Comes, fa fresqueta i miro el comptaquilòmetres: marca 9º a quarts d'una del migdia, clar que feia rasquilla...
Fageda fantàstica amb un terreny humit, Casa nova de les Garrigues i tornem a la pista de la Figuerassa. Baixada típica pel castell de Blancarfort enfangadíssima, sort que és el final perquè sinó podria haver fet mooolt de mal. A la carretera vella ens passen un grup rodador que semblava tenir molta pressa i entrem a Berga.
Com serà la 20a edició? El temps ens ho dirà...

PD. es van acabar les piles del GPS, per tant el track està incomplet, més endavant el penjaré.

Patim, patam, patum

2010-06-14T14:52:00.001+02:00

Després de la setmana de Corpus i el forçós descans al CBR* Berga, semblava que el meu cos ja s'hagués acostumat a funcionar amb un altre combustible. S'havien acabat els hidrats de carboni per passar a una energia més ecològica, una mena de biodiesel, l'alcohol.
*Centre de Baix Rendiment

La barreja ha fet mal, sí perquè negar-ho, però encara queda una setmaneta per poder entrenar una mica i no arribar amb pèssimes condicions a la Gósol-Berga, o com es diu ara Lagosolberga (o un nom semblant).
D'entrada, el cap de setmana passat m'ha servit per inaugurar la nova temporada de bike parks, dissabte al matí vaig anar a fer uns reconeixements dels circuïts tot i el fang i que les fustes estaven relliscoses. Tot plegat una bona matinal de baixades. Sembla impossible que només baixant puguis arribar a cansar-te tant, a la tarda, tenia tot el cos adolorit, fins i tot les cames i el què es diu pedalar, diguem que poc.

PD: Ah, no ho digueu a ningú però em sembla que aquest estiu hi pujaré força a la Cerdanya...
Fixeu-vos amb el el títol monàrquic que m'han posat: "Gabriel Gangolells Cinquè"

Com el Solsonès no hi ha res!

2010-06-02T14:42:00.004+02:00

Finalment, diumenge vam ser 5 els "valents" que vam decidir anar cap a l'oest a la recerca d'aventures amb btt. Afortunadament la pedalada era el dia 30 de maig i no el 6 de juny, cosa que implicava que no tornaria a caure amb diumenge de Patum (com em sembla que va passar fa 2 o 3 anys).

Ens apuntem en un moment sense gens de cua (millorat respecte l'any passat), anàvem de tard i alguns em sembla que ja patien, saludem els ciclistes coneguts, Bikeberguedans, Team Casserres, Àngel... i ens preparem per sortir.
10 minuts després de l'hora teòrica, es dona literalment el tret de sortida (trabucada) i tothom rere el cotxe de l'organització "neutralitzat". El cotxe a tota fava i la gent igual. Semblava més una prova de l'Open que una pedalada popular. Si hi ha sortida neutralitzada per dins el poble, crec jo, el cotxe ha de sortir a una velocitat lenta de tal manera que no hi hagi incidències fins que s'arribi al punt on el vehicle s'aparta i marica l'últim!
La gent continua embalada, rodem a unes velocitats altíssimes i me n'adono que he de reduir: "això té més de 65 kms i si continuo així, al quilòmetre 20 hauré petat".
Fem reagrupament (com els d'Esquerra, xist!) i aflaquem una mica. Rodem tots 5 més el Lluís de Casserres que ve amb nosaltres.
Primer control i... esmorzar! Només 19 kms molt ràpids ens han separat de l'inici a la parada i fonda. Tots fan una buti, menys jo que tinc la panxa una mica esverada del viatge i només m'entra l'Aquarius.
Després de travessar-lo per la presa, resseguim el pantà per la banda est per una pista planera que serveix per pair la teca, però de seguida ens comencem a enfilar de nou, molts caminets pel mig del bosc oberts a pic i pala, m'agrada! Travessem la carretera que va de Solsona a Berga i continuem pujant fins el 2n control. Encara anem tot el grupet junt amb unes diferències mínimes entre el primer i el darrer, que xulo! Aquarius de rigor i ara toca baixada, en distanciem una mica amb el Pep, ja m'atraparan a la pujada, però és que aquests caminets no si pot baixar lent, seria pecat!
La cosa sembla que torna a tirar cap amunt, de moment seguim una riera però sempre pujant. Quilòmetre 40-41 deixem el camí principal per engarristar-nos pel mig del bosc per un corriol mooolt dret. Toca posar els peus a terra i caminar una mica. Amb tot i això, sento l'Helena al fons pujant a peu com tothom. Algun tram es pot fer sobre la bici però quedes rebentat, ni un ex-campió del món de trial podria pujar-ho tot.
Tercer control, ens diuen que ve tot baixada fins a Olius. Serà que per aquestes contrades la paraula baixada té un significat un pèl diferent que a casa meva però... no passa res. Els rampots cabrxxx que trobem passen factura, però com que són corriols pel mig del bosc són perdonables al 100x100.
Finalment arribem a Olius (cementiri) on hi ha l'últim control. Tornem a fer un breu stage per alimentar-nos una mica i tots 6 més els 3 casserrencs que havíem atrapat, amunt.
Les cames em comencen a passar factura, i noto ja que si apreto més del compte em vindran les famoses rampes, així que a poc a poc i bona lletra. L'arribada a Solsona és pel Vall Calent fins la plaça del Camp. Ja en tenim una altra.
La setmana que ve toc reposar (almenys de bici) i dedicar-nos completament a la Patum (que també cansa molt).

Ahh! Una pedalada de més de 65 quilòmetres per 13 €, que n'aprenguin!!!

Tusla!

2010-05-26T14:02:00.001+02:00

No tinc ganes d'explicar la sortida del diumenge, ja hi haurà un altre moment millor.
No sé massa que dir, hi ha coses que passen i no saps per què, aquest és un d'aquests moments.
Tots et recordarem sempre, corrent per damunt els núvols suposo que ens veuràs, i segur que encara tindràs forces per fer-nos una empenteta en aquell repetjó que no podíem pujar.
A reveure Quim.

... i avui, on anem?

2010-05-22T22:50:00.000+02:00

- No ho sé, podríem anar cap a Obiols?
- Vale, (...) anem
Sortim des de Cal Forroi direcció l'Ametlla pel carril bici (sembla que no siguem de poble i tot!), la Plana i finalment Obiols.
-Anem cap a Pedret?
Continuem unànimement amb l'afirmació. Baixem a Cal Rosal, passem per sota el pont de la C-16 (probablement d'aquí uns 600 anys més conegut que el de Pedret) i enfilem camí per l'antiga via del tren. Un parell de túnels més tard ens plantem a Pedret.
- Pugem cap a Casampons?
- Millor després...
- I si anem cap a l'altra banda?
- A Mascaró?
- Molt bé, com que el Xavi no coneix el terreny, cap problema! Primer però anem a veure el Pont.
Parada sobre l'arc repenjats a la barana, comentant la quantitat d'aigua que baixa i l'alt que és el pont.
- I per què no pugem cap a la Presa de la Baells, pel Raid i passaven...
- Nem doncs...
Un tros de via més amunt, el camí tal i com el coneixem s'acaba i apareix un sender esbardissat que s'enfila, de moment molt. Anem pujant fins que el sender esbardissat metamorfoseja amb un corriol més propi de cabres que de bicicletes, igual de brut d'herbes i troncs, però amb una pendent que ens obliga a carregar-nos les bicis a l'esquena i iniciar l'escalada (més endavant, literal). Anem tirant com podem fins que:
- Ja som dalt!
- Què entens per ser a dalt?

La cosa es complica per moments, ara ja costa pujar a peu sense bici, ens trobem en un pas (que hem anomenat de sisè grau) on t'has d'agafar als troncs del què puguis per poder pujar, i fer passar trampejant la bici entremig d'arbusts, arbres i roques, intentant sempre que el manillar o els pedals no quedin travats impossibilitant l'ascensió. Des d'aquí les vistes del pantà de la Baells són molt bones.

Finalment arribem a presa, estem salvats!

La ruta segueix pujant per la carretera cap a Berga, i la posterior baixada friraid per dins els carrers cap a Sant Francesc.

Tornem pel Menfis cap a Graugés, tot està verd i ple de roselles vermelles. Ens surt una mica la vena hippy i anem tirant floretes que arranquem directament mentre pedalem.
- Baixem per la cascada cap a Cal Rosal?
- Val.
Tornem a fer (segona vegada) un caminet trialero que vam descobrir amb el Mines que baixa fins a Cal Rosal, avui estava més sec i que el primer dia i tot i que em les meves dificultats he aconseguit baixar-ho tot.
Cal Rosal, tornem a casa pel costat de la carretera vella fins a la Plana, Ametlla i Gironella.
Al final ha sigut prou una bona sortida, demà però toca alta muntanya.

Aprofitant la setmana

2010-05-17T23:59:00.002+02:00

dimecres, 12 de maig
comencem la setmana ciclista a les 7 del vespre per fer una sortida de tarda. Tot està moll, sembla que aquest any almenys d'aigua no en faltarà, però no hi ha massa fang i el terreny té un grip aràcnid. Comencem a voltar; puja i baixa continu per caminets entre arbres i pedres, costa molt seguir el Pep i el Mines, deixa'l anar... Fem un tram de la Pedalada de Gironella d'aquest any però en sentit invers, les trialeres per on baixàvem ara es tornen murs gairebé impossibles de coronar. Aprofitem per seguir un petit corriolet de la Romànica de Navàs, fantàstic. Baixem cap a la riera de Clarà a sac i encara tenim temps per descobrir un altre sender que està marcat de la caminada de Gironella de diumenge passat. Buff, molts pocs quilòmetres però d'una gran intensitat. Em sembla que m'he guanyat el sopar.

dissabte, 15 de maig, matí
avui sortirem des de Prats. El Mines ens porta pels camins de la Lluçanès Feréstec d'aquest any, alguns ja els havíem fet altres anys en el provincial (què jove que era llavors, encara era èlit...) i són FANTÀSTICS! Unes trialeres tècniques que amb els rocs molls es converteixen en pistes de patinatge. Algun ensurt més tard, comencem a pujar, també per camins estrets que serpentegen pel mig del bosc. Parada tècnica a Sant Martí d'Albars per reparar un pinxasso i endavant. Passem molt aprop d'Olost i baixem cap a Santa Creu, abans però, parant a reparar el pneumàtic del Climent que ha tingut la mateixa sort que el del Granoté. Última pujada fins a Prats, els cotxes clàssics del Criterium ens passen molt aprop, el Xavi comença a notar els quilòmetres i necessita una empenta. Literalment li donem i ens acabem d'enfilar per sota Lourdes fins a Prats.

dissabte, 15 de maig, tarda
baixem a Sallent amb l'Hermínia, demà fan la Diferent una pedalada una mica especial amb recorregut de rally i enduro. Durant la tarda es pot baixar per un wood park super currat que s'han inventa al Serrat del Xipell i pujar per mitjans mecànics (camionet). Faig 3 baixades i dues pujades amb bici (+ una amb remuntador) i ja en tinc prou per treure'm el mono de les passarel·les.

diumenge, 16 de maig
avui vaig sol, els companys han anat a Avià amb els amics de Cop de Pedal a fer la pedalada, em sap greu no haver-hi anat perquè sempre busquen uns recorreguts molt xulos, però aquest cop ha tocat anar al Bages.
Està ple de ciclistes amb bicis grosses i moltes proteccions, jo avui la meva grossa l'he deixat a casa i vaig amb la blanqueta, les proteccions? espero no caure.
La pedalada comença com els altres anys per una pista de pujada que fa guanyar desnivell, no és massa interessant, però és la millor manera per fer pujar metres de la manera més senzilla. Uns 5 kms després (aproximadament) la pista ja es va desfent i transformant en corriols, comencen les trialeres. El nivell tècnic d'aquest any ha augmentat i es fan molt més interessants. També hi ha salts, alguns d'importants però sempre amb una alternativa si no tens ganes d'anar per l'aire. Com que no porto la grossa, només faig els petits i mitjans, i deixo els alts (com el batejat amb el nom de Jamaicano) per un altre dia.
Sortim a prop d'Avinyó i un tros de carretera enquitranada direcció Cabrianes ens fa rodar ràpid. Han hagut de canviar una mica el recorregut degut a l'aigua que baixava per la Gabarresa. Pugem de nou direcció a Serraïma, per tornar a fer més trialeres de baixada. Finalment, una última pujada molt tècnica fa que fem l'últim sender abans d'arribar a Sallent. Allí ens enfilarem de nou al serrat del Xipell per baixar per les fustes del bike park que ahir ja havia tastat.
Una botifarra i una cerveseta per esmorzar a un quart d'una i per avui ja hem fet, només quedarà la celebració del Barça a la tarda, però això ja és una altra història...

Pujades, baixades i altres desnivells 2.0

2010-05-10T22:45:00.002+02:00

La setmana passada vaig quedar amb gana i en volia més. El tastet que vam fer de l'Alt Berguedà només va ser un aperitiu per esperar el dinar. Dissabte després d'anar fins el Ginebret es va improvisar una sortida dominical amb aproximació fins el camp base, aquest seria un lloc indeterminat (fins que l'acabés de pensar) que se sabria el diumenge al matí.

Diumenge 9 maig, advocació de la Mare de Déu dels Desemparats, 4 ciclistes desprotegits vers les inclemències del temps es presentaven sota la pluja a La Nou, finalment punt de sortida de la ruta.
Amb els impermeables comencem a enfilar-nos cap el Coll de la Plana, als peus del Sobrepuny. Poc a poc la pluja va remetent i amb uns 3/4 d'hora fem els 6 primers quilòmetres de la jornada. Ara girem a l'esquerra, direcció nord per intentar arribar a la Collada dels Emprius. Com que ningú coneix el terrenu anem mirant de no passar-nos el trencall i de pas, pugem més.

Coronem! Ja som al coll (o això és el què pensàvem). Ens hem colat i en comptes de sortir al sud del Cap del Emprius, hem pujat un altre collet i som al nord-est. Per tant anem cap a la dreta (quan ho hauríem d'haver fet a l'esquerra) i comencem a carenejar. El paisatge és espectacular tot i els núvols i la boira, el bosc està esplèndid i fins i tot trobem traces de neu. Ja veig que no anem bé, perquè no sortim mai a la Collada de la Batllia, punt per on ja havia passat l'any passat caminant, però no passa res i com que no sabia on m'havia perdut, continuem. Finalment veiem una pista i baixem.

Un rètol ens diu que estem a la Collada de Sant Miquel! Ostres, hem atallat i anat en direcció contrària. No passa res, continuarem la ruta baixant cap a Sant Romà de la Clusa. El descens el fem per la pista, arranjada no fa pas massa, no hi ha molt fang però quedem ven esquitxats ja que està tot molt moll. Passat Sant Romà continuem perdent alçada direcció Vilada per la carretera principal fins a Comelles.

Agafarem una pista que fa un collet i després baixa per un sender local que desemboca al PR C-147 (antigament formava part de la pedalada de Vilada). Hi ha fang, recordo que ja n'hi havíem trobat els altres cops. El coll, tot i que curt és molt dret, i amb el fang es fa difícil pujar. Som en un encreuament de pistes i em sembla que anàvem avall, de totes maneres per decisió popular s'acorda canviar de nou la ruta i pujar fins la Collada de Pasquals per després baixar directament a La Nou. Continua el fang, i les darreres rampes es fan realment dures i molt difícils de pujar. L'esforç ha valgut la pena. Última baixada, un sender estret pel mig del bosc, poc a poc es torna més tècnic, amb més rocs i troncs molls, m'agrada! Baixem ràpid amb una caiguda inclosa encara que sense conseqüències greus.

Tornem a ser just on hem sortit. Hem fet menys de 26 kms, però més de 1.400 metres de desnivell. Anem bruts i estem molls però satisfets de la ruta. Mentrestant, jo ja començo a pensar amb la versió 3.0 de la ruta... i de moment, ja tinc una idea... ;)

Si voleu veure totes les fotos del dia, com sempre aquí.

Pujades, baixades i altres desnivells

2010-05-02T23:43:00.005+02:00

L'home del temps feia la previsió per diumenge i semblava que el matí s'aguantaria. Dissabte a la tarda ja havia fet un ruixat bastant potent i no semblava pas que la cosa hagués de millorar.

Quedem amb el Jordi a les 9, finalment només serem un parell, el Mines i el Pep anaven de carreres i el Climent no ha aparegut. Som-hi doncs, cap a Guardiola!

La idea de la ruta de la jornada era simple. Sortim des de Guardiola pugem cap a Brocà i hem d'anar a baixar pel Bac de Diví. El primer tram és seguin un PR que des del poble puja fins a Cavallera per escalfar, i després continua amb les dures rampes cap a la Roca de la Guilla. El què no havia previst és l'estat de la pista: degut a les últimes pluges estava enfangat amb aquell fang argilós que queda completament enganxat a les rodes i fa que sigui impossible fer-les girar. Ha estat un bon escalfament. A d'alt parada per agafar els bastonets-treu-fang, netejar una mica el pas de la roda i endavant que fa pujada.

Passem cal Companyó i deixem a l'esquerra Sant Martí de Brocà, les vaques i vedells se'ns miren, nosaltres també les mirem i ens imaginem els entrecots i bistecs que en podrien sortir, mmmm.

Anem pujant, passem ara per les cases ensorrades de Cal Sobirana, part del què fa un centenar d'anys havia sigut l'antic poble de Guardiola.

Més amunt també deixem a l'esquerra el Castell fins que uns metres més enllà prenem la bifurcació de la dreta per abandonar el camí de Sant Marc. Baixem una miqueta per passar a una petita vall que és cara nord. Aquí el camí es torna a enfilar de valent, la pendent mitjana és del 13% amb màxims del 16 i mínims del 10. Pugem xino-xano.

Arribem al coll de la Bassa de Tarnes, gairebé a 1500 metres. Queda un últim repetjó brutal que ens fa passar pel Collet de les Fanelles i baixar cap a la Collada Gran. Ara toca la primera baixada i ens endinsem en el bosc. Molt tècnic amb algun pas compromès que gràcies a la humitat regnant (les pedres i arrels semblen gel) fa que posem algun peu a terra. L'últim tram és molt divertit i completament ciclable, llàstima que s'acaba i ens porta al planell de Paller de Dalt.

La última pujada és a punt: la Collada Petita. És una última adversitat que ens queda per poder baixar per la llarga trialera del Bac de Diví. Comencem l'ascens, pel mig del camí baixa un torrent (ara sec) amb una trilla on podríem enterrar-nos-hi. És una pujada molt tècnica però curteta.

Iniciem el descens per un bosc de pins que poc a poc es va transformant en faigs. El terra, molt humit, és ple de fulles que amaguen perills en potència. Hem de fer alguna paradeta per passar arbres caiguts o algun pas molt complicat. Anem baixant acompanyats del soroll dels frens i la verdor de les molses. El darrer tram canvia una mica, és més ràpid i amb pedra i desafortunadament per mi, una pedra d'aquestes fa un tall al meu pneumàtic posterior i començo a sentir el característic pssssssssssss. Com que ja som baix, arreglaré la roda a la carretera de Coll de Pal. Baixa molta aigua al riu de Gréixer així que em disposo a baixar de la bici i travessar pel rocs però continuant amb el meu desinfortuni, foto patinada amb el peu esquerra mentre faig l'espegat i cop de genoll a la pedra i peu a dins el riu. No ha estat res greu, només una rascada i un cop fort però de moment estic amb gel al genoll.

Arribem a Guardiola i mirem el comptaquilòmetres: 2 hores i mitja per fer 24 quilòmetres i 1.000 metres de desnivell acumulat.

Tornem satisfets a casa perquè hem fet una bona sortida i el temps ens ha respectat.
Totes les fotos

Crítica musical

2010-04-28T14:35:00.001+02:00

No només és bo pedalar, també es convenient fer altres activitats.
Aquesta és una frase que moltes vegades he pensat i l'experiència em diu que és ven certa. Qui em coneix una mica ja sap que amb el temps que porto fent montanbaic (des de finals dels 80's) si no hagués parat mai, si no hagués fet mai cap pausa per fer altres coses, segurament avui no estaria encara amb aquestes ganes de sortir a la muntanya a pedalar. Amb això només vull reivindicar el fet de sortir-quan-en-tinguis ganes/puguis enfront a sortir per obligació.
Aquest fet em va portar el passat cap de setmana a fer una combinació entre bici-concert.

La cosa començava el dijous al migdia quan em diuen que hi ha concert de Gossos a la Font: -dijooous? - em pregunto estranyat...
No ho havia vist enlloc i estranyat vaig tafanejar al bloc de la Font i a la web dels Gossos. Res de res, cap noticia. Vaig tornar-ho a demanar i sí, resulta que com la última vegada fan un concert pre-gira oficial semisecret. Carai!
Com sempre, poca gent però com que l'indret és petit: tot ple! M'ho vaig passar molt bé, però l'endemà a 1/4 de 8 quan sonava el despertador ja no m'agradava tant...

Divendres hi havia el segon concert de la setmana, aquest a Manresa, més concretament al Kursaal i la cosa prometia: Els Amics de les Arts en directe. És un grup que vaig descobrir fa relativament poc amb el disc "Castafiore Cabaret" i em va encantar, ara estan fent la presentació de l'últim disc que és "Bed & Breakfast" que també és boníssim. Sabia que tenien un molt bon directe i les expectatives es van complir, amb la colla que anava molts no els havien escoltat abans i s'ho van passar d'allò més bé, sembla que fins i tot repetirem a final de mes a la General a Berga...

La bici, aparcada fins dissabte. Les 10 de matí, hora raonable, bon moment per enfilar-nos a Campdeparets per buscar camins alternatius de baixada cap a la Portella. Diumenge, pujada a Sagàs i encara més sol que dissabte. Ja som a la primavera!

Torna la temporada de bici-alpinisme

2010-04-19T23:06:00.005+02:00

La cosa començava així:

Piti clin, piti clin... (NdA: llegeixis com una onomatopeia del telèfon)
Sí?
Escolta, que ja tinc ruta per demà, je, je...
Quina por que em fas! Truca'm d'aquí un quart que estava a la dutxa...

La conversa continuava 15 minuts més tard i a grans trets es podria resumir amb una sortida amb aproximació amb furgo fins la Quar, i a partir d'aquí inici de ruta per les Canals de Sant Miquel.

Dissabte al matí passo a buscar el Mines i el Climent i cap la Quar s'ha dit! Comencem pujant a Coll de Gavatx per la pista principal per escalfar. A d'alt prenem el caminet que baixa cap a la Portella per anar a sortir sobre la Font de l'Abat. Ja podem veure que el bosc està molt moll i les arrels i pedres patinen de valent. Seguim la pista cap a Campdou on comencem el primer “tram tècnic” del dia. Seguim les marques d'un sender local, que només havíem fet una vegada i a l'inrevés, completament per dins el bosc i seguint un senderet ple de pedres lliscants i esbarzes punxents ens plantem a Currubies. Allí el camí es transforma amb pista i s'enfila amunt i amunt, per portar-nos fins a Sant Miquel.

Som a d'alt, estem a la serra del Picancel i volem baixar per una canal fins al Pont del Climent, al costat de Vilada. Ho teníem decidit, no volíem baixar per la Canal Espessa ni per la Canal del Sora, la que buscàvem era la que baixa per l'est del Serrat del Migdia. Seguim més marques de sender local fins al Collet de les Corts, allà tenim un dubte d'orientació i no sabem si anar a l'esquerra (nord) o continuar recte (est). Finalment ens decidim per la segona opció i continuem.
Hem perdut les marques grogues i sortint del bosc ens hem plantat a una paret de conglomerats que s'ens presenta davant. Bicicleta a l'esquena i amunt, anem a trobar la carena de nou. Un cop d'alt, continuem cap a llevant fins arribar a reconèixer el Serrat del Migdia. Llavors veiem que no anem bé, que havíem d'haver triat l'altra direcció però no passa res des d'aquell punt hi ha molt bona vista i podem veure els participants del Raid de la Catalunya Central com s'enfilen davant nostre. Baixarem per anar a buscar un “camí” que surt just al Collet dels Pins que és on volíem anar. La baixada comença amb una altra llosa de conglomerats que intento baixar però que poc després el poc seny que tinc em diu que pari (l'altímetre em va marcar 37%). Donem la volta al Cingle de la Por (que és on ens trobem) i descobrim l'inici del “camí” que buscàvem. Aquest és una bretxa a la roca que s'ha de des grimpar i netejar d'esbarzes per poder-hi fer baixar les bicis. Una estoneta després, havent discutit una mica si baixàvem per allí o no, ens planem just sota el Collet dels Pins, ara només hem fer la baixada!

Roques humides, arrels, aigua, faigs, més roques i ja hem baixat! Trialera “força” ciclable tot i que la mullena la feia més difícil. Som al fons de la vall, just on el Merdençol es transformarà amb el Pantà de la Baells. És tard, les opcions de ruta pel GR entre Vilada i Borredà queden desestimades per qüestió de temps, així que carretera i cap a Borredà. Hem d'escurçar la ruta, així que pugem per la pista cap a Coll de la Creu de Salga, l'opció de Collet de l'Estisora i GR4 queda anul·lada. Ens queda la última trialera, aquesta sí completament ciclable i que disfrutem com nens baixant a sac. Tornem per on hem vingut i ens plantem a un quart de dues a la furgo. Al final, gairebé 4 hores des de que vam sortir, 22,3 kms i 1.050 metres de desnivell (sense contar el rappel).

Diumenge per reposar, baixem a Balsareny a fer la Ruta del Senglar, primer tram de pista molt rodador i segons ple de caminets, força bé...

Fotos

Track

Amoxicilina, aquella gran desconeguda

2010-03-29T09:25:00.000+02:00

A vegades fa molta ràbia, però no hi pots fer més. Tota la setmana amb mal de coll i febre, tècnicament i segons el doctor angines, i arriba el cap de setmana i... tampoc. Per un a vegada el seny s'ha imposat a la rauxa, i la sortida amb bicicleta prevista s'ha deixat de banda per un matí de diumenge a casa, sense res de bici.
Espero no haver-me equivocat i que almenys arribi a la setmana que ve que és festa amb condicions per poder pedalar una mica.
No és que me'n fes pagues, i sabia que els antibiòtics tampoc m'ajudarien, però pensava que "potser" al final, miraculosament, em trobaria perfectament bé i podria sortir sense cap problema.

Així doncs, avui he hagut de deixar els companys (Mines i Marc) fer la Lluçanès Feréstec tot sols, amb la condició que al final em fessin la crònica de la jornada...

Ah! un altre fet remarcable d'avui és la nova paternitat del company i veí David (conegut com a Palazos) que s'estrenarà ven aviat en el bonic món paternal de llevar-se 5 cops cada nit perquè la criatura plora i l'endemà poder donar com a excusa que no tira perquè ha dormit poc... MOLTES FELICITATS!!!

Presentació

2010-03-12T00:49:00.000+01:00

Hola, em dic Yeti i sóc la bicicleta de les neus.
Actualment sóc la parella del de Cal Blau, qui habitualment escriu en aquest bloc. Fa poc que sortim, més concretament des de la setmana passada.
La primera vegada va ser diumenge passat a la Pedalada de Gironella, la cosa no va anar massa bé, tenia molta pressió a sobre i vaig tenir problemes físics de cadena.
M'han dit que vagi alerta, que no em faci moltes esperances perquè a aquest personatge les companyes li duren poc i sempre acaben trencant. També m'han informat que no és massa fidel, i a vegades va amb altres, com una grossa amb un parell de pneumàtics que fan por.
Bé, no us vull avorrir més, així que ja ens veurem per les muntanyes!
Salut!

PD: us deixo unes fotos que em van fer pel book.

Em pensava que hi hauria “menus” neu...

2010-03-02T19:36:00.003+01:00

Tenia ganes de tornar al Catllaràs, des de la tardor passada que no hi havia pujat més i sabent que el Panter marcava ruta dins el seu territori pels bikeberguedans no m'ho podia perdre.

La ruta comença amb un calorós matí de febrer al barri de les Coromines a la Pobla de Lillet, sí, sí: calorós. Encara que a la Pobla no hi fa MAI calor, gràcies al vent que havia bufat durant la nit, la temperatura semblava primaveral.

La ruta comença amb 9 ciclistes pistejant amunt, seguits d'un cadell de gos que se'ns hi afegeix. Anem pujant, el terreny està bé i anem guanyant alçada. Poc a poc, apareixen clapes de neu glaçada que anem trampejant com podem, sempre alerta de no relliscar i fotre'ns ben llargs. Més amunt, les plaques de gel augmenten en número i cada vegada és més difícil travessar-les sobre la bici en la seva totalitat. Es comença a sentir la frase cèlebre del dia: “em pensava que hi hauria menus neu...” però continuem amunt. Parem al Xalet del Catllaràs i seguim després fins el Roc de la Lluna on anem a contemplar les vistes de l'Alt Berguedà. Més neu, portem ja una bona estona quan ens plantem a la Font del Prat Gespedor i decidim esmorzar. En principi la idea era fer-ho més amunt, però com que el panorama no pinta massa bé decidim que ara és el moment.

Uns diem d'anul·lar la pujada al Pla del Catllaràs i baixar directament pel Clot del Bullidor, però sembla que la rauxa guanya i es desestima la proposta.

Amb penes i treballs ens plantem al Coll de la Ceba, d'aquí fins al punt més alt de la jornada hi ha poc més 1 km, però també hi ha més d'un pam de neu i una pendent on el percentatge més baix ronda el 13%. Sembla que hi ha un petit amotinament sense conseqüències i tots amb la bici a l'esquena o empenyent-la enfilem la pujada.

Ja som d'alt, aquí hi ha MOLTA neu, tornarem a baixar encara que sembla que no serà fàcil. Prenem el PR C-52 per tornar al punt on havíem esmorzat però la neu no ens deixa pedalar. Fem tota la baixada per dins del bosc amb uns gruixos de neu més propis de l'esquí que de la bicicleta de muntanya. En alguns trams la neu ens arriba a sobre genoll. Alguns tenen els peus més freds que que el congeladors dels esquimals i la cosa encara no s'ha acabat.

Tornem a ser al Prat Gespedor, ara tothom ja ha vist que hem fet un bucle i tornem a ser on érem fa una estona sense haver pedalat pràcticament gens. Continua la frase: “em pensava que hi hauria menus neu...”

Baixem pel mig del bosc cap a una torrentera on ni amb neu ni sense es pot baixar sobre la bici. Finalment arribem al corriol que esperàvem i que després de disfrutar-lo ens porta de nou a la pista forestal que puja de la Pobla a Falgars, just abans del trencant de Vallfogona. Ara una mica de pista amb pla i baixada i ja som a Falgars.

Només queda la última baixada, aquest cop pel GR4, els Graus! Només l'havia fet una vegada abans i vaig passar-m'ho teta. És un corriol força empedrat que combina trams relativament ràpids amb algun graó de dificultat moderada per deixar-nos de nou a les portes de la Pobla de Lillet.

Resumint, un matí sencer de diumenge per fer 24 quilòmetres, i d'aquests 3 o 4 a peu. Les raquetes haurien sigut un bon complement. Tothom creia que hi hauria menus neu. Molt bona ruta que espero que es repeteixi també amb versió primavera, estiu o tardor.

Ah, diumenge espero tothom a la Pedalada de Gironella.

*Totes les fotos de la sortida

Pedalada Gironella 2010 (7/03/10)

2010-02-03T23:26:00.001+01:00

Com que sóc un gandul i em feia molta mandra escriure, faig un crtl+c i crtl+v per copiar i enganxar el text de l'any passat, només canviant paraules "clau":

" Enguany, el Centre Alpí Gironella, l'Esport Ciclista Gironella i Motos i Bicicletes Pep Ribera es tornen a ajuntar per organitzar de nou la pedalada del Baix Berguedà.
Igual que l'any passat, existirà dos recorreguts. El primer i apte per tothom serà una volta d'uns 15 kms al voltant del Serrat dels 3 Hereus, el segon i una mica més selectiu, serà la volta llarga de 32-33 kms que arrivarà fins a Casserres, per tornar després a Gironella seguint en bona part, la vall de la riera de les Febres.

Les inscripcions seran al mig de la Vila (Plaça de l'Estació) de 8 a 9 del matí, per passar a donar la sortida a les 9. Us podeu inscriure anticipadament fins el dia 5 de març per un preu de ? €, i posteriorment per ?€. És obligatori tenir la llicència federativa o tramitar-ne una pel mateix dia de la pedalada (? €). Qui vulgui més informació per les inscripcions es pot posar en contacte amb l'organització mitjançant el mail pedaladagironella@gmail.com o trucant a Motos i Bicicletes Pep Ribera (93.822.83.88) o al David (659.134.887)

Com sempre, l'inscripció donarà dret a avituallaments líquids i sòlids, esmorzar i un record.
Així que ja ho sabeu: si voleu passar un bon matí de diumenge pedalant per pistes i senders del Berguedà, no dubteu a venir. Us ho passareu molt bé! "

Ah, no sé quan val l'inscripció, però segur que és baratu.

Atenció: NO hi ha trialeres a la pedalada, ara bé hi ha molt caminet (singletrack) que fa que sigui lenta (sobretot si tens la meva condició física)

Al cel sia

2010-01-23T18:28:00.000+01:00

Recordo com si fos ahir quan ens vam conèixer, tu estaves esperant a la botiga i jo et vaig veure. Tot va ser molt ràpid. De seguida ens vam entendre i formar un tot.

Estàvem molt compenetrats i ens enteníem a la perfecció, he passat coses amb tu que mai m'havien passat amb cap altra, però tot i voler sempre negar-ho, al final el destí cruel ha arribat, i com ja havia fet en altres ocasions, t'he de dir adéu. És un comiat agre, però en el meu cor sempre hi haurà un pensament per tu.

Adéu...

Doncs sí gent, al final he trencat la Yeti.

Ves qui ho diria! Aquell desembre del 2007 quan vaig anar a recollir la bici i tot fent broma per la immerescuda fama que tinc de trencar bicis, tothom em deia: “aquesta ja no la trencaràs, oi?” jo confiat que passant d'una doble de rally a una doble d'enduro faria que s'acabés aquella mala ratxa d'aixafar-ho to i mai més hauria de fer servir la garantia...

No ha sigut així, la setmana passada ja va petar, els últims corriols de l'Hivernal em feia un soroll estrany que no sabia d'on venia, la vaig rentar i no vaig veure res. Avui, 6 dies després hem sortit i el soroll s'accentuava i no tenia la més mínima idea d'on provenia. Després de la dutxa, he pogut veure que l'articulació que hi ha sobre del pedalier, estava completament fissurada per la soldadura.

25 mesos de diversió, adéu amiga!

♫ Per damunt la neu... ♫ lleuger dalt d'una Yeti.... ♫

2010-01-08T16:36:00.004+01:00

Aprofitant les últimes hores de vacances abans de tornar forçosament a la feina dilluns que ve, he aprofitat per fer una escapadeta a la NEU.

Com passa últimament, no sé si és per culpa del canvi climàtic o el Minimolina, però els flocs blancs i freds només cauen per les terres de l'Ebre i l'interior de Tarragona, si m'apures una mica també a l'altiplà de la Segarra i Bages, però al sud del Berguedà ni per casualitat. Amb les ganes que tenia jo d'anar a aixafar neu i no neva... doncs he fet com diu la dita popular: si la neu no va a El de Cal Blau, el de Cal Blau anirà a la neu.

Dit i fet, aquest matí em llevo, miro per la finestra intentant localitzar les muntanyes blanques més properes de casa i ja està, avui anirem a Campdeparets.

Al garatge tenia un dubte, quina bici agafo? Molt fàcil: la Yeti, l'abominable bici de les neus!

He començat a pujar suau per la Tor, la neu no ha fet acte de presència fins els 700 metres i primer només de manera testimonial, poc a poc però s'ha manifestat amb més presència.

No feia un dia pas fred, només una mica de vent a la carena. Les vaques estaven pasturant i menjant palla que el seu cowboy els deu haver donat, al costat i guardant-les he trobat un personatge una mica singular.

El camí cap al coll de la Baumeta estava ven blanc, però un cap allà la neu ha anat desapareixent. He baixat cap a Sant Maurici per fer la trialera de l'Ocata i el fang ha anat substituint la blanca neu. Finalment, baixada cap al campament d'Olvan i tornada a cap a casa.

Si us plau, un respecte per l'any que ens deixa...

2009-12-30T23:09:00.000+01:00

Ja ha passat Nadal i el Tió, papes Noëls, Sants Esteves i Sants Inocents. Demà és el dia que surt l'home dels nassos (no confondre pas amb el cirurgià de la Belén Esteban) i això implica directament que el 2009, tal i com el coneixem fins avui, finarà. Després d'aquest traspàs tan lamentable, no hem de perdre l'esperança perquè un nou 2010 vindrà per quedar-se (durant un any).
Per mi, aquest fet suposa que aquesta serà la última entrada de l'any. Podria fer un resum tipus tele amb tots el moments memorables que he tingut durant aquests darrers 364 dies però ara no ve al cas.
El què si que vull fer-vos saber és nou artefacte que m'ha arribat de les terres d'on Marco Polo anava de vacances, més concretament de Hong Kong, un llunyà poble on els homes i les dones tenen els ulls allargats com ametlles i treballen com xinos (mai més ben dit).
La qüestió és que fa cosa de dos mesos vaig fer una comanda a una botiga d'internet i al cap d'un mes em va arribar això:

és un porquet-clauer amb leds als narius, molt útil com a llum auxiliar.

Us he de dir que no era el motiu principal de la meva compra, però em va semblar maco i vaig dir, calla tu que també me'l quedaré (el preu que tenia era de 0,78 $, transport inclòs).
Amb paciència, ha passat un altre mes i finalment ha arribat el què desitjava: una llum per posar a la bicicleta! (què carai us pensàveu que havia demanat?) N'estava fart de sortir amb el frontal al casc i el típic lot-per-la-bici que feia una llum ridícula i només podies veure 1 metre per davant, però tampoc em volia gastar 300 leurus que és el que val per exemple un Lupine.

Teòricament té una potència de 900 lumens i una durada a màxima intensitat de 3 horetes, està prou bé oi? Per veure-ho millor, una foto:

Aquesta és al passadís de casa, però es pot veure clarament la potència del trastet.

Ahir a la tarda vespres vaig sortir a fer la prova de camp. La idea era sortir de clar i anar pedalant fins que es fes fosc, un cop negra nit test lumínic i cap a casa. Vaig agafar com a conillet d'indies la Grossa, em va semblar que em permetria més errors si la llum no funcionava bé.
Per començar i encara amb llum de dia, trialeres de Sant Marc i direcció a Casserres per la pista principal. Un cop arribats a d'alt, travesso la carretera que baixa a Puig-reig i em dirigeixo cap a Cal Visó. El caminet de la Madrona ja el vaig fer amb condicions de llum baixes, aquells moments en què la llum no et serveix perquè encara és massa clar, però que ja no t'hi veus massa perquè et falta claror. Al Roseret ja obro el lot, i de cop es fa de dia! Quina lluminària! Això em permet baixar pedalant a tota castanya cap a la Bandera. Abans d'arribar-hi, trenco a l'esquerra per fer trialeres, la Grossa s'ho empassa tot i amb aquesta llum que porto es veu TOT. Baixo per més trialeres fins a Cal Marçal i es posa a ploure. De nit, hivern, plovent i amb bici lluny de casa (sort que la iaia no ho sap). Torno per la Ruta de les Colònies, un bon tros pistejant i arrossegant els més de 18 quilos de la bèstia però entre Viladomiu Nou i Vell baixo cap al riu, farem el caminet típic entre les 2 colònies de nit, a veure què tal. És xulíssim la sensació que et dona passar per un lloc estret entremig d'arbres anant de pressa és fantàstic i sobretot si a més a més veus el què tens davant. Arribo a casa passades les 7, prova superada i amb nota.

Així que, fins l'any que ve i sobretot feu bondat! Salut!

Quan 25 quilòmetres són més del què poden semblar

2009-11-30T21:54:00.001+01:00

Era ara o mai. Tot i estar ja a finals de novembre la neu encara no havia arribat al Cadí-Moixeró, per això vaig pensar que dissabte era el dia precís per fer la ruteta que tenia planejada.
Després d'enganyar el Mines, ens vam fixar l'inici de sortida a Bagà. La cosa començava amb una aproximació a Gréixer off-road, cosa que vam desestimar després de 2 intents just per sobre el càmping. Així que, carretera de Coll de Pal amunt fins a Gréixer!

Deixem el quitrà i passem a la pista. Comencem a enfilar-nos, de moment la cosa és força suau (ja tindrem temps de pujar!) però quan ens endinsem a la baga, la cosa canvia: plat petit i agafar-si fort. Anem pujant tot aixafant la catifa de fulles de faig i intentant no posar cap peu a terra per les pedres amagades que hi ha entremig. Dos quilòmetres i mig després i 360 metres de desnivell acumulats (feu números...) les cames ja estan escalfades i per cert, ja som al Coll d'Escriu.

Decidim davallar per pista i deixem la trialera per més endavant, una curta baixadeta de només 1,5 kms i 200 metres de desnivell ens fa arribar a la casa que dóna nom al coll anterior, Escriu.

El camí ample s'ha acabat per avui, enfilem un corriolet amb molta pendent per dins el bosc, potser no tanta com l'anterior coll, però més tècnic, amb més arrels, roques i pedres amagades. Gairebé és tot ciclable, molt entretingut.

Al final ens plantem al Refugi de Sant Jordi, moment que aprofitem per fer un mos i abandonar el GR 107 per decantar-nos pel PR C-125. Aquest sender (només l'havia fet una vegada abans i sense bici) s'enfila fins al Coll de Galligans per un terreny, ara sí, inciclable en gran part. Tot i això, encara es poden fer alguns petits trams sobre la bici.
La caminadeta de rigor ens duu a 1722 metres d'alçada, ara un flanqueig amb unes vistes del recorregut ja realitzat ens deixa al Pas de la Boixassa, punt més alt de la ruta. Des d'aquí hi ha una panoràmica de... tot. Simplement ho veus tot (no asse falta dicir nada más).
Fotos de rigor i comencem el descens. El primer tram són unes "esses" relativament tancades amb molta pedra "suelta", grossa i envoltats de boixos. Es fa prou bé, encara que cansa els braços. Un cop al Coll de la Pelosa, deixem la vegetació arbustiva del solei per endinsar-nos a un bosquet més tancat.
El camí s'ha tornat molt difícil, són uns metres amb la bici al costat, impossible anar-hi a sobre. A poc a poc, hi tornem a pujar, però el sender és difícil amb passos complicats, avancem.
La cosa millora, gairebé tota l'estona torno a ser a sobre la burra, només algun tram que hem fa una mica de respecte fa que baixi. En una regatera, la roda de darrera em queda clavada, no sé que passa i paro de cop. El canvi s'ha enganxat amb els raids i està completament girat al revés. No passa res, amb les eines precises (un tronc i una pedra) soluciono el problema. El camí ara és fantàstic, trialera ràpida amb algun pas més lent. M'ho passo teta!
Finalment surto i a la pista al costat de Cal Cerdanyola i espero que arribi el company. Enllaç d'un parell de quilòmetres i furgo de nou.

*No penjo més fotos perquè la connexió va molt lenta. Si les voleu veure, són al lloc de sempre.

Spinning

2009-11-18T22:39:00.002+01:00

Davant l'impossibilitat de realitzar activitat física amb qualsevol tipus de velocípede per causes crono-laborals i estacionario-temporals, o el què seria el mateix, que com que ja han canviat l'hora i treballo fins les 7 no puc sortir a pedalar, m'he vist obligat a tornar a la rutina del ciclisme indor, que tot i que no és la cosa més divertida del món, m'ajuda a no baixar tant la meva ja de per si baixa forma física.

Les classes són una mica caòtiques, ja fins i tot abans de començar la pròpia classe. M'explico: hi ha un número limitat i finit de bicicletes que desgraciadament no sol coincidir mai (sempre per defecte) amb el número de ciclistes. Això fa que tothom corri per intentar arribar d'avant l'altri al taulell de recepció que és on donen els números que et permeten poder gaudir d'una d'aquestes classes. S'arriben a veure accions que es poden considerar com a mínim de desagradables per part d'aquests usuaris insatisfets que han quedat mermats del seu mitjà de pedalamenta. És recomanable, no intentat colar-te davant de cap avia, ja que et poden saltar al coll i mossegar-te directament a la jugolar.

Un cop a dins la sala, la gent s'afanya a triar la bicicleta, les miren i remiren buscant la que suposadament va bé, la que va més fina, la millor, jo en el meu interior penso... PASSARELLS!!! SI TOTES VAN IGUAL DE MALAMENT!!! com que penso en veu baixa, deixo que vagin fent i agafo la primera que trobo...
Degut a aquest mal manteniment (m'atreviria a dir NUL manteniment), les bicis tenen joc al pedalier, fan sorolls, tenen els porta ampolles trencats, els cargols per pujar i baixar el seient i manillar estan travats, espeteguen per tot arreu, vaja: un desastre.

La classe comença, una cançó per anar escalfant... suau i VOLUM AL MÀXIM! Cony, que només és l'inici i ja sembla una discoteca... No sé per quins setze ous, tots els monitors d'spinning els hi agrada posar la música tant alta, jo amb el temps he arribat a la conclusió que són DJ's frustrats pel seu poc/mal gust musical que han acabat fent-se monitors.
La sessió continua, el volum no ha baixat, si a cas ha pujat una mica, el bum!, bum!, bum! és es repeteix tal mantra tibetà. En algun moment les indicacions de la monitora em fan recordar èpoques passades, aquells llunyans dies d'institut: "(...) quatres, tres, dos, un, recuperem! (...)", els ulls se m'humitegen recordant els examens de matemàtiques...aaai! Altres vegades les consignes que criden es barregen amb el volum extra elevat de la música i fan que només es senti un soroll intel·ligible que la gent interpreta com bonament pot (uns es posen drets, els altres s'asseuen i els últims continuen xerrant com havien fet durant la resta de la classe).
La gent entra en un trànsit creat pel ritme diabòlic de la "música" combinat amb la humitat i escalfor corporal generada dins la sala, una espiral de frenesí ens arrossega fins el final de la sessió d'spinning.

Escalfament, em les cames arrepenjades a la bici i sota els peus un bassal de suor. Ara una cançó més lenta (però amb el volum a tota hòstia!) per descarregar una mica les cames. Això s'ha acabat, fins el proper dia. Travessem la sala del costat on estan fent els estiraments de la classe de d'aeròbic, carai! si que són flexibles aquestes mosses...

Tardor

2009-11-02T22:48:00.008+01:00

La cosa s'acaba, hem canviat d'hora i les tardes es fan curtes, cada vegada més curtes. També sembla que finalment hagi arribat el fred, aquesta nit han caigut quatre gotes i la màniga curta al carrer sembla que passa a millor vida. Sortir entre setmana ja és una utopia i he hagut de tornar a apuntar-me al gimnàs.

Aquesta any he arribat bé al final de temporada, durant la segona meitat d'octubre he pogut participar a dues proves clàssiques dins el calendari ciclista de la comarca (Raid de Cal Marçal i Berga-Berga) i a totes dues m'he trobat bé, en forma. Els recorreguts també han estat bé, ràpids i divertits.

Aquest cap de setmana no sabia massa què fer. El dissabte al matí ens vam escapar a veure el recorregut del Duatló de Puig-reig, jo ja havia decidit des de feia temps que no correria pas, no volia estar una setmana sencera amb cruiximents per córrer a peu. D'altra banda, no em feia res anar a treure el nas per la zona de Cal Pallot i així ho vam fer.

Al vespre tocava sopar de Hàlogüin, festa tradicional catalana també coneguda com Castanyada, per aquesta raó vam pensar anar a menjar pèsols negres i patates emmascarades a Montclar, seguides per botifarres, cansalada i tot de productes porcins amb un percentatge col·lesterolenc important. Per postres, no cal dir-ho, panellets per fer-ho baixar tot!

El diumenge a priori no es presentava el millor dia per sortir amb bici, la digestió del sopar encara estava en curs i com que tampoc no havíem anat a dormir molt d'hora, tampoc havia matinat massa.

Tenia moltes ganes d'anar cap al Catllaràs i finalment i després de molt rumiar, vaig acostar-m'hi tot sol.

Pel camí, tot pujant per la vall del Llobregat, els tons rogencs dels arbres caducifolis em donaven la benvinguda, jo em pensava que estava a l'Alt Berguedà, però en realitat estava endinsant-me a la Tardor.

La sortida finalment des de Falgars. Prenc el GR 4 que s'enfila des de la font cap el Collet Llobató a 1628 metres. La pujada és sobtada cosa que fa que encara pari més del compte a fer fotos, reposar o simplement a mirar. Quan ja he fet el coll, davallo per una pista fins la Roca del Catllaràs, ja pel PR C-52, ocres, vermells i torrats em van envoltant contínuament tot barrejant-se amb els verds perennes, és un esclat de colors que em fascina. Continuo fent camí pel mateix PR, ara cap a la Font del Prat Xispedor. Hi ha trossos de camí que està molt embrossat, a més a més les pedres i arrels fan que es torni molt tècnic, i és clar, la Litespeed no baixa com la Yeti.

Després del pla del Joc de la Pilota abandono el camí marcat i m'apropo cap a les Roques d'Arderiu. He perdut el camí que seguia, i un tram obligat de cross-country literal pel mig del bosc em torna a portar a la pista.

Refaig camí per la via principal i faig parada obligada al mirador del Roc de la Lluna. Les panoràmiques des d'aquí són fantàstiques: des de la vall de Lillet fins el Pedra.

Continuo amunt pel fins que em desvio a la dreta cap a la Pleta de les Vaques i Clot Bullidor. Després d'una zona molt tècnica de baixada per un camí mig perdut seguint una torrentera, arribo al caminet buscat, un sender tancat pel bosc que flanqueja la muntanya amb tendència sempre avall. Per finalitzar la jornada, prenc l'últim corriol que surt des de Vallfogona, és un camí encatifat de fulles on el terra desapareix i només sents el cruixir que fan les fulles al passar-hi per sobre.

Arribo a la furgo, és tard i he fet només 18 quilòmetres. El ritme ha sigut molt baix, però la satisfacció molt alta.

2HA09 (2 Hores d'Avià 09)

2009-10-17T23:31:00.004+02:00

Ja hi són, ja estan penjades. Ja podeu veure els retratus que vaig fer dissabte a Avià. Allò semblava una cursa de motos, no per la quantitat de motoristes que hi havia, sinó per les velocitats que portaven... quins craks!
Les classificacions, al bloc oficial dels companys d'Avià Cop de Pedal.

Si a algú li fa gràcia alguna en concret i la vol en format més gran, que m'ho digui que ja li enviaré. Ah, i si la voleu amb efectes especials com aquestes dues, també m'ho feu saber.

* L'objectiu per l'any vinent (si no corro) és tenir un flaix amb condicions...

Vacances

2009-10-14T23:06:00.004+02:00

Com alguns ja sabeu, he passat uns dies de vacances, més concretament ara mateix estic a l'aeroport de San josé esperant per tornar a casa. Aquests dies m'han servit per relaxar-me i oblidar completament la bici, però també he comprobat, tal com ja m'havien fet saber, que el bloc no es veia bé.
Jo des de casa no tenia cap problema, ha estat quan he canviat d'ordinador que ho he pogut veure amb els meus propis ulls. Finalment sembla però que he trobat el problema: si feu servir el navegador Firefox (com jo), la pàgina es carrega bé, ara bé, si utilitzeu l'Explorer la cosa es veu malament (normal, és de windows!).
Estic redactant-ho amb l'Explorer obert, a veure si es torna a veure bé.

Bé us deixo una foto d'aquests dies per aquí, i com diuen ells: Pura vida!

Selènika

2009-09-28T23:40:00.009+02:00

Ja en tenim una altra! (i amb aquesta en van 11) Per mi ha sigut la més ràpida, o si més la mitjana més ràpida de totes les meves participacions. El terreny era molt rodador, i les pujades dures bastant escasses. El recorregut estava bé, encara que pel meu gust n'hem fet de molt millors. Destacar la pujada a Serrateix (una clàssica de l'antiga Rasos-Manresa) i els també clàssics senders de l'arribada (al costat de Santpedor).

Em anat pràcticament tota l'estona amb el Jordi i el Mines (també hi havia uns 1300 ciclistes més però no els coneixia a tots), sempre es fa més amè si vas amb algú que si vas sol. El Pep anava a un altre ritme i no l'hem vist fins a l'arribada (Top 30).

En la part final, les rampes han fet acte de presència i m'han obligat a fer parades involuntàries per estirar. Afortunadament, un cop les cames estaven recuperades, tornava a la càrrega per atrapar els companys.

Destacar com a nota curiosa que a l'arribada hem trobat sprinters que es prenien molt seriosament el fet d'arribar amb la posició 150 en comptes de 160 tenint en compte que tampoc no era cap cursa, en fi...

Diumenge si no hi ha res de nou, travessarem el Túnel per anar a la Cerdanya.

Un somriure del Pep per començar el dia

Mines, deixa les drogues (pensa el Marc...)

La multitud esperant la sortida...

L'Helena sempre amb un somriure

Aquests del meu darrere, els he de guanyar a tots

...when setember ends...

2009-09-21T22:49:00.005+02:00

Avui tècnicament arriba la tardor, canvi d'estació que implica directament una reducció constant de l'activitat bicicletil. Amb aquesta nova època també arribarà la Selenika i com que ja sé el pa que hi donen, em veig obligat a entrenar una mica per no pagar-ne les conseqüències posteriorment...

Doncs partint d'aquesta excusa, diumenge vam fer la Pedalada del Segre a Ponts. Ja sé que "només" eren 55 kms i la marxa de Navarcles en tindrà el doble (pensàvem fer 2 voltes... és broma!) però millor que quedar-se a casa sense fer res.

Les nou del matí i ens engeguen a tots: sortida i rodem ràpid. De seguida ens enfilem per sobre l'aqüeducte (canal Segarra-Garrigues) i plat gran. Es formen grupets i la velocitat està està al voltant dels 30 km/h de mitjana. Quilòmetre 11, el plat gran passa a petit de cop: comencen les pujades. El trenca cames ha començat i no pararà fins a l'arribada.

Anem tirant, el Jordi avui està pletòric i costa seguir-lo pujant, el Mines per contra, avui no té el dia. El terreny està força bé, es nota prou humit per la zona on ens trobem i no hi ha massa pols.
Les famoses trialeres de Pons són divertides i d'un nivell assequible a pràcticament tothom, t'ho passes realment bé.

Últim control, segons el Solo Bici deia que era millor arribar-hi sencer ja que si no es podia fer dur. Tampoc n'hi havia per tant, pràcticament tot sender/trialera (majoritàriament de baixada) fins a Pons. Els quàdriceps em comencen a avisar que no apreti massa però al final no passa d'aquí.

En resum, bona pedalada amb una excel·lent organització que m'ha servit (o això espero) per arribar a la Selènika amb més bones condicions. Diumenge ho veurem...

Calaix de sastre

2009-09-18T15:16:00.006+02:00

Ostres! Què abandonat que ho tinc això!
Farem una mica de dissabte afegint alguna foto de sortides passades que han quedat al tinter. Comencem...
Sortida amb clàssics del mountain bike de Gironella i les joves promeses:

Més sortides, ara amb el Team Casserres a Peguera:

Per finalitzar la tanda de "retratus", el passat pont a Vall Nord:

Uns nous companys del Maresme, l'Oscar i el Robert:

Finalment, la Trans-Moixeró

2009-08-26T23:57:00.007+02:00

A l'agost les coses van més a poc a poc. El ritme no és comparable amb els altres mesos de l'any, tot es fa amb més calma, més tranquil·litat, sense presses... com si fóssim en un poblet perdut a les muntanyes d'un país tropical de sud Amèrica...

Finalment va arribar el dia T (Trans-Moixeró): 16 d'agost. Amb el Mines i el Granoté ens dirigim a Guardiola, punt de sortida previst. Aparquem, descarreguem les bicis, preparem la roba i vinga, comença l'aventura!

Pugem, primer molt suau i per carretera.
Trencant de Riutort, deixem el quitrà i passem a una pista força amable que poc a poc es torna més descarada.
Punxada, no diré pas qui. Tres càmeres i un “parxe” després, continuem amunt cap a Gavarrós.
Esmorzar, ja hem passat Sant Genís de Gavarrós, el plat petit és fix i les rampes es fan difícils de pujar sobre la bici.
Xalet de Coll de pal, hem passat el pitjor. Deixem la pista i fem un parell de quilòmetres per carretera per coronar Coll de Pal.
La Molina, travessem perpendicularment les pistes del bikepark per dirigir-nos a la Masella.
Coma Pregona, estreta i empinada vall de la Masella que ens fa patir d'allò més per poder acabar finalment baixant per una altra pista a Coma Oriola.
Serrat de les Pedrusques (descoberta del dia), corriolet molt divertit i tècnic que com bé el seu nom indica està ple de pedres, i que ens portarà fins al dinar a Riu de Cerdanya.
Serrat de les Esposes, pujada per pista assolellada a les dues i després de dinar que ens farà evaporar més líquids del nostre cos dels desitjats.
Coll de Pendis, retornem al Berguedà per un últim tram de pista més suau. Baixada molt tècnica per un camí re-fet fins al Regugi de Sant Jordi. M'agrada!
Escriu, la baixada segueix, ara pel mig del bosc, fins a la casa d'Escriu. Coronem el coll del mateix nom (curt però duríííííssim) i la pujada s'ha acabat. M'agrada, encara més!
Gréixer, baixar per una fageda no ho pots fet tots els dies (almenys jo). Ens plantem a la carretera de Coll de Pal. Ho havia dit que m'agradava?
Tornada, ara toca carretera i avall. Bagà, Tarradellas i Guardiola. Ja hem arribat!

Al final han sortit més metres dels previstos inicialment (més de 2500 positius i negatius) però els quilòmetres si que han sigut encertats (uns seixanta i pocs). Totalment aconsellable. Les fotos.

Ah, avui he fet una cosa que no havia fet mai amb la bici: he sortit amb el meu germà! (no és broma)

Era Val d'Aran

2009-08-24T17:22:00.004+02:00

La història que explicaré a continuació, va passar fa temps, molt de temps. Ens hem de remuntar a èpoques passades* quan jo encara feia vacances i no havia de llevar-me per anar a treballar a les 8 del matí...

Havia estat mirant tracks per internet, mapes, revistes... volia fer alguna ruta diferent per algun lloc diferent durant les vacances.

Era la meva primera setmana de vacances, i tothom qui teòricament podia venir encara treballava... tothom? No! El meu cosí ja havia tornat del seu viatge per terres sud americanes i estava engrescat amb la bici (després de mig any de no tocar-la), per tant, tenia un candidat perfecte.

“Anirem a les Terres d'Oc!” -vaig dir- “La ruta no està massa clara, però ja improvisarem...”

Així va ser com dijous a la tarda vam agafar la furgo i les bicis i cap a Aran s'ha dit.

A l'arribar, vam comprovar com el turisme afecta a la vall: no es passava de gent enlloc, comerços i restaurants plens i cotxes per tot arreu.

Sopem a la capital i a buscar lloc per dormir, en aquest cas concret, un aparcament passat el poble de Bagergue que ens faria de sortida i arribada de la ruta.

Divendres ens llevem al matí després d'una nit gens freda tot i ser a la muntanya (uns 1300 i escaig de metres d'altura sobre el nivell del mar) i ens disposem a pedalar.

La ruta comença direcció nord, tot pujant lentament per la vall del Riu Unhòla per una pista ample i amb molt bon estat, ideal per escalfar.

Anem remuntant fins arribar al coll de Varradòs, on ens desviem pel GR 211 agafant camins de vaques molt poc clars. És un flanqueig amb algun puja i baixa suau que ens porta al Plan de Tor. Ara tornem a enllaçar amb una pista amb uns pujadors molt heavis i plens de pedres fins a les Mines del Plan de Tor. Planegem un xic i la pista queda tallada al trànsit motoritzat: és Eth Pas Estret. Pugem com podem i ens trobem amb un dilema: anem a la dreta cap a l'Estanh Long de Liat o a l'esquerra cap el Refugi? Després de consultar el mapa, ens decidim pujar una mica més fins al Refugi de Liat tot seguint el GR.

Parada per menjar una mica, veure les mines i el complex miner abandonat, fotos i tornem-hi que no ha estat res. Ens plantem a la Passada de Güerri, un coll a 2320 metres, ara què? Baixem als estanys? Continuem avall? Què fem!? Finalment triem baixada.

Comencen a aparèixer rocs al mig del camí, aquest (el camí) cada vegada es fa més estret i inclinat: ens estem endinsant al Barranc de Güerri. És una baixada per un sender estret amb unes “S” que et fan perdre desnivell i que et recorden que vagis alerta perquè tenim un barranc al costat, i ja se sap que al no disposar de parapent a la meva motxilla, en cas de caiguda pots tenir greus problemes...

Perdem alçada ràpidament, les mans es van cansant a mesura que baixen els metres. Finalment deixem aquesta part més exposada (sort que les roques no eren molles) i ens endinsem en un tram de bosc molt xulo també. Som ja a la vall de Toran i el sender ara és més fàcil però continua tenint un punt el fet de circular per un bosc tan tupit. Al final, arribada al refugi de la Honeria on dinem després de fer 1300 metres de descens per sender-trialera. Ens hem guanyat la teca!

Hem fet ja uns 33 quilòmetres però passa una cosa: hem de tornar al cotxe. Evidentment no desfarem el recorregut d'anada per tant toca buscar una solució més pràctica i és tornar per carretera. L'única pega és que ara és TOT pujada llevat del primer tram de baixada fins a Pontaut. Per tant que dels 600 i no sé què metres haurem de pujar altra vegada i de manera continuada (Lès, Bossòst, es Bòrdes, Vielha, Arties, Salardú) fins a Bagergue. Paciència i amunt.

Finalment, i després de de travessar pràcticament mitja Vall d'Aran, arribem a destí. Bonica ruta!

Com sempre, les fotos

* Dies 13 i 14 d'agost de 2009

Duatló

2009-08-13T15:41:00.010+02:00

Són vacances i no paro. Des de dissabte que he anat sortint cada dia amb les bicicletes, amb tota la colla, amb els de sempre, solet, a la Molina, amb l'Hermínia, amb la de carretera...
Qui no em conegui podria pensar que estic entrenant i tot!

Aquest matí tocava aventura. Feia molt de temps que ja em passava pel cap però em feia una mica de mandra. Sempre que pujava cap al Túnel i passava pel viaducte, a la meva dreta sorgia una vall tancada i molt dreta que em cridava: el Bac de Diví.

Així doncs, he carregat la Grossa i la de Carretera a la furgo i cap a Coll de Pal s'ha dit. Primera parada, quilòmetre 3: deixo la de carretera lligada a un pi, que no s'escapi. Furgo i amunt.

Quilòmetre 13,5: paro el vehicle, trec la Grossa i m'equipo. Ara comença el GR per la Canal Mala.
El nom està ben trobat, és una torrentera que baixa cap a la Collada Grossa amb trams que és prou difícil baixar a peu.

Primer tram superat no sense esforços. Ja sóc al coll, i ara em disposo a davallar fins a Paller de Dalt. Aquest sender pel mig del bosc ja l'havia fet, a peu i de pujada, així que amb un tres i no res em planto al planell verd que és Paller de Dalt.

Busco una mica la pista que m'ha de pujar a la Collada Petita, està molt trencada i em pedrots. Aquesta bici costa de fer-la anar amunt. Suant com un porc arribo al coll. Un prat preciós enmig d'un bosc de pins espessos. Només queda la última part, el descens del Bac de Diví.

La pista és evident i bona però se m'ha acabat. Vaig mirant per on pot passar el camí que baixa, però no trobo res. Desfaig un tros de pista i en un revolt veig marques vermelles (Núria-Queralt) que em porten torrent avall. El caminet és estret, torno a perdre les marques. Torno enrere fins que les retrobo i de nou avall.

És un sender que serpenteja pel mig del bosc tupit, sembla de nit. És una baixada tècnicament fàcil però força dreta, els frens no paren. Passo un tros més pedregós i ja surto amb vista del viaducte.

Uns metres més i arribo a la carretera, allà m'espera l'altra bici.
Faig el canvi i tornem-hi.
És un quart d'una i ara m'esperen 10 quilòmetres de pujada amb la de carretera. Em marco un ritme constant i vaig fent.
Després del trencant de l'Hostalet la cosa es suavitza i encara puc fer fotos.

Torno a ser on he sortit. Carrego la bici i me'n vaig per la carretera de nou cap a Bagà, parant per descomptat a recollir la Grossa que m'estava esperant.

Si voleu veure més fotos, al Picassa.

2 anys

2009-08-07T13:43:00.003+02:00

Sembla mentida però ja fa 2 anys que estic escrivint aventuretes en aquest blog... com passa el temps! De vegades passo períodes llargs sense dir res, de vegades amb una setmana vull dir moltes coses...
Aprofito per fer saber a qui li interessi, que si algú vol es pot apuntar a una sortida amb les joves promeses (de 32 anyets) que farem demà amb la btt. L'hora de sortida són les 9 a darrera Cal Granoté. El nivell de la sortida (en quan a intensitat) es preveu baix, tirant a lamentable, tot el contrari del nivell de diversió previst.

Apa déu!

Ah, i a partir d'aquesta tarda.... VACANCES!!!!

Trans-Moixeró: diumenge 16 d'agost

2009-07-30T14:48:00.003+02:00

Ja hi ha data definitiva per la sortida: el proper diumenge 16 d'agost a les 8 del matí des de Guardiola de Berguedà.
La idea és aquesta: sortida de Guardiola de Berguedà direcció la Pobla de Lillet per carretera. A l'arribar al trencant del Càmping l'Espelt, pista de pujada fins a Gavarrós (1350 m). A partir d'aquí, una dura pujada (que per cert no he fet mai) ha de portar-nos al Xalet de Coll de Pal (1925 m).
Seguim direcció Coll de Pal (2104 m i sostre de la travessa) i comencem a baixar tot passant per sota el telecabina Alp 2500 de la Molina cap cap al Coll de la Mola (1990 m) sobre la Massella.
Travessem el Torrent de la Coma Pregona fins el Refugi del Pla Gran i de nou avall cap a Riu de Cerdanya (1177 m).
Comença la tornada, pista amunt cap al Refugi del Serrat de les Esposes (1511 m), Collet de la Font Freda (1707 m) per acabar coronant del Coll de Pendís (1786 m). Ara baixem al refugi de Sant Jordi (1565 m) per un corriolet i continuem cap al repetjó del Coll d'Escriu. Continuarem davallant per una fageda fins a Gréixer i ja per carretera, Bagà i arribant a Guardiola (720 m).

Qui s'hi apunti que m'ho faci saber per quedar, la ruta es preveu d'una durada d'1 dia, i s'haurà de portar provisions (tot i que passarem per llocs on es podrà comprar).

Continuaré informant...

* Editat: 7/8/09

Tonight tonight tonight tonight...

2009-07-21T21:38:00.006+02:00

Arribo a casa i em trobo el carrer col·lapsat de cotxes, tot Cal Blau sembla un pàrquing gegant. Gent i més gent, tots cap a la plaça. Són les onze i poc, em sembla que si me'n vaig a dormir, dormiré poc. És la festa del barri, i d'aquí a molt poc una orquestra/duo de dubtosa qualitat es posarà a tocar Cha-cha-chas, Pasodobles, Merengues i segurament també la Canción del Verano.
Com que no tinc pas ganes d'anar a ballar, pujo al quarto i agafo l'imprescindible, carrego la bici, i marxo ràpidament. Avui no dormiré pas a casa.

L'hora de les bruixes, quina nit més estrellada! Estic amb la furgo aparcat al costat de la carretera que puja cap el Coll de Pradell, just després del trencant de la Font Freda. Poso les cortines, trec el sac i bona nit, demà toca Ensija.

Quarts de vuit, no m'he llevat gaire aviat però tampoc no m'espera ningú, així que... Menjo una mica de coca i xocolata que vaig rampinyar ahir de la festa i em preparo. El termòmetre a dins “l'habitació” marca 8 graus, no he tingut fred durant la nit. Surto, per fer el riu i la sorpresa és que el sol ja escalfa i no fa gens de fred.

Comença l'etapa, finalment he decidit que pujaria a la Gallina Pelada (amb bicicleta, és clar). Estic fart de pujar-hi per totes bandes (a Ensija): cara nord, sud, est, oest, nevant, plovent, amb boira, amb el gos... però amb bici quedava pendent.
Ja he decidit la ruta, ningú se m'hi ha oposat. Surto per la pista que mena al Portet direcció oest, tot resseguint les ondulacions de la muntanya i passant molta estona pel cantó bac. Cinc quilòmetres i mig després, ja sóc al Portet. He guanyat només uns miserables 175 metres positius, cosa que vol dir que queda mooolta pujada. Les vistes des d'aquí són brutals, el dia acompanya i pots veure-ho tot. Encara que en aquest moment no ho sabia, la part ciclable de pujada del dia ja havia acabat.

Ara comença una ruta nova per mi, a partir d'aquest punt fins d'alt la Gallina Pelada no hi he pujat mai, per tant agafo el mapa, m'estudio la ruta i començo a enfilar-me per les costerudes pendents. El camí no està fresat per tant improviso: he d'anar a buscar un collet entre 2 penyes a 2000 metres i per fer-ho toca grimpar. No és tan fàcil, amb la bici penjada a l'esquena m'enfilo ajudant-me amb les mans però sense deixar anar la bici. Algun tram he de pujar primer la bici, i després enfilar-me jo.
Corono el primer tram i les vistes encara són més espaterrants, també veig el Portet a baix i ambdós costats una panoràmica espectacular.

El camí es fa més evident, apareixen fites de pedra i van fent giragonses pel mig d'un bosc espès. Passa arran del precipici de la cara sud i puja, puja i puja.
Surto del bosquet i em trobo una pala pedregosa que duu a la Roca Blanca, primer cim de la carena on finalitza la Gallina Pelada. Em carrego la Yeti a l'espatlla i anem pujant xino xano. Sóc a d'alt, una última grimpada em fa arribar a la carena. Des d'aquí ja es veu el cim, i tota la gent que hi ha ja a aquesta hora. Carenejo amb compte (patina força) i em planto al sostre de la jornada a 2317 metres. Fotos de rigor, una barreta, abric i ara comença la baixada.

Primer toca baixar fins el refugi Delgado Úbeda, em trobo molts excursionistes que també davallen i em deixen passar, gràcies a tots. També trobo l'Albert i el Jordi que pujaven caminant, quina sorpresa!
Des del refugi hi ha un “falso llano” que et porta al començament de la baixada, ara bé el divertit!
D'inici, una pendent herbosa que només et fa prémer les manetes de fre i no té cap dificultat tècnica afegida. Poc a poc, es van transformant en un corriolet, molt empinat però fàcil. Van apareixent pedres, cada vegada més. La dificultat tècnica augment progressivament i a més, els braços es van carregant amb el pas dels quilòmetres. Ara el sender està molt trencat, pots triar traçada en alguns trams però per baixar s'ha de fer una mica de trial, continuo. He de baixar de la bici per fer algun pas, no vull jugar-me-la. Tot sol no es pot fer ruqueries, més avall, ja paral·lels al torrent de la Font d'Ensija, apareix un pedregar que em fa impossible anar a cavall. Em trobo a gent que pugen i s'em miren d'una manera estranya (que no han vist mai una bicicleta?). Baixo un trosset caminant però de seguida puc tornar a pujar per fer l'últim tros per dins el bosc que em deixa a la Font Freda. Ja sóc a baix!
Al final, el conta quilòmetres em diu que només n'he fet uns 12, però que el desnivell ha sigut de 700 metres positius i 700 de negatius. Ha estat bé, encara que la pròxima hauré d'enredar a algú perquè m'acompanyi (és el què tenen les decisions d'última hora...).

Van passant el dies, i ja queda més poc per la Trans-Moixeró, ja gairebé tinc el recorregut pensat i només falten alguns detalls, properament més informació pel qui vulgui venir.

Amb nocturnitat

2009-07-20T14:51:00.004+02:00

L'estiu fa que els dies siguin més llargs i les nits més curtes, és per això que divendres vam haver de pedalar més ràpid...

A les 9 sopar a Cal Majoral, som gairebé una vintena, quin èxit! Amanides, mongetes, botifarres de tots colors, cansalada, gelat amb herbetes, cafès....

*No és el què pot semblar

Buffff, no puc més estic que peto. Què podríem fer per pair? Pujar a Capolat amb bicicleta!
Així és com començava la nocturna de l'Espunyola 2009.

Encara que no sigui una pedalada “oficial”, cada any som més els intrèpids (o com diria la meva iaia benaventurats) que sortim a fer mal per la muntanya de nit.
Dels 850 metres de Capolat, per començar a fer boca, pugem pel Mal Pas cap a Taravil a 1285 m.
La pujada inicial (ja és una clàssica) fa molt mal, i si vas amb l'estómac a rebentar encara més, les rampes del 15-16 % no perdonen. Un cop d'alt, no sabia pas on ens portaria el Marc, la sorpresa es va presentar amb el nom de Serra dels Tossals.

En fila india enfilem pel GR1 com una corrua de cuques de llum buscant sempre la carena de la serra, els afortunats que no hi havien pujat mai es van perdre les magnífiques vistes als barrancs que ens quedaven a un pam del caminet per on transitàvem. Tot era foscor, només podíem veure en la llunyania les llums dels pobles: Berga, Casserres, Sant Llorenç, Nova York....

Després de fer unes quatre o cinc vegades l'últim repetxó, ens plantem al coll entre el Tossal de Runers i el Santuari dels Tossals. Ara arriba la baixada: primer i per escalfar, un corriol entre pins que intenten agafar-te amb les branques, serpentejant fins a Capolat. Una mica de pista per continuar i baixada seguint el Torrent de la Vila cap a la Font de Canalejas. Des d'allà, la pista dels Pantans cremant pastilles de fre (literalment) fins a tornar a l'Espunyola a quarts de tres de la nit.

Com a anècdotes, destacara la temperatura de 8º que teníem d'alt la Serra dels Tossals, els lots/llums amb recarrega manual amb dynamo o les caigudes/equilibrismes de l'Edu recordant ciclistes xinesos del Circ du Soley.

L'esperança que tinc per l'any que ve, és que no pujarem més amunt dels 1500 metres ja que hem fet l'alçada màxima aquest any. Si no és que allarguem la ruta cap els Rasos...

Les poques fotos que vaig fer amb el mòbil

Lightweenie

2009-07-11T00:42:00.004+02:00

Ja puc dir que oficialment ho sóc, maníac del pes.

La cosa va així: últimament, arriben les pujades i veig com els companys/rivals es van allunyant progressivament de mi. Aquest allunyament es produeix sempre de la mateixa manera, el company/rival en qüestió (a partir d'ara c/r) es va quedant endavant i jo misteriosament, sense saber el perquè, em quedo enrere

Després de molt pensar-hi i sense trobar-hi cap explicació lògica he arribat a la conclusió que tot és degut al pes. Perdó, la massa (el pes multiplicat per la gravetat).
Què fer doncs perquè els c/r no se m'escapin a les pujades? Reducció de pes.

Aquí és on m'he trobat el segon, que no menys important, problema. Què fer per reduir massa?
Com ja he dit amb anterioritat, la massa és el producte de 2 valors (pes i gravetat) he pensat que si com a mínim en reduïa un dels dos, el resultat em seria favorable i potser guanyaria alguna cosa.

De moment he desestimat l'opció de reducció de gravetat. M'ha semblat una mica difícil fer que la Terra m'atregui d'una manera diferent del la que ha fet fins ara, per tant, he enfocat l'assuntu cap a l'altra banda, la de baixar el pes.

De nou, dues vies se m'obren al davant: rebaixo pes de la bici o rebaixo el meu pes?
La bicicleta pot ser més lleugera, sí. El què passa és que perdo fiabilitat (punxo i m'atrapen fins i tot a les baixades), perdo dinerets (la fibra de carboni pot arribar a ser molt cara) i puc arribar a perdre fins i tot les dents (la fibra de carboni a les meves mans es trenca).
Doncs enfoquem-ho al pes corporal. Aquí si que es pot rebaixar bastant! Peròòòòòòò... per fer-ho s'ha de fer molts sacrificis (gelats a l'estiu, la cerveseta a la Font, els franfurts del Sant Guim....) i com que tampoc no em vull esclavitzar, he pensat que per començar la cosa podria anar per una altra banda.

Primer: no és la cosa més agradable però tothom ho fa. Cap al lavabo i apretar fort. Comencem a eliminar grams sobrers. Després, rumiant, rumiant, he agafat les tisores i a tallar ungles. La suma de les dels peus i les mans no és que hagi sigut molt gran, però tot sumat...
Finalment, i després de no saber què més podia fer, les tisores han pujat fins el cap on fent analogia, han fet la festa del Segar i el Batre.

A hores d'ara, no sé què he pogut rebaixar, serà qüestió de demà agafar la bici i provar el resultat...

PD. Molt em temo que continuaré tant lent com abans....

Baixant de la Molina i pujant al Catllaràs

2009-06-29T14:12:00.006+02:00

Divendres al vespre: després d'haver-ho demanat a tothom durant la setmana ningú no s'apunta a pujar al bike park de la Molina. Doncs hi vaig sol, què coll/cordills! Tot plegat són només tres quarts d'hora.

Tot solet, amb la Grossa dins el telecabina pujant sense cansar-me (això és vida!) em planto a la cota 2.275 aprox. a punt per començar el descens. La primera baixada és per una vermella, Catalunya, que em servirà per estrenar casc integral i proteccions. De seguida les estreno posant-me en contacte directe amb el terra (maleïdes arrels....). Cap problema, només ha sigut un petit ensurt.
Les baixades posteriors són millors, afortunadament cap més caiguda, també s'ha de dir que baixo bastant tranquil i anant sol no vull jugar-me-la.
Em trobo un conegut del foromtb que estrena bici, una Yeti 7 turquesa, preciosa, la fem petar una estona i cap a casa que no ha estat res.

El dissabte ha passat amb bon gust de boca, ara només queda la Catllaràs, però això serà demà...

Diumenge, sona el despertador, són les 7. A quarts de 8 ens encabim tots tres a la furgo i amunt. Molta gent! Any rere any es va consolidant la pedalada i el nombre de participants augmenta.

Sortida, anem fent, tranquils, amb el Mines, xino xano. Coll de Jou per començar, ja està bé. Després Collada Sobirana, la casa de Sobirana i el primer control. Parada tècnica per fer un suc, i endavant. Agafem un sender molt tècnic i humit que va pujant, alguns trams a peu fins arribar a la pista, pugem una mica més i sorpresa! Una quarantena de ciclistes segons jo (3 o 4 segons la guàrdia urbana, ja se sap...) parats,perduts i sense saber on anar. Al final decidim tornar enrere i baixar altra vegada a la carretera per arribar al segon control, Santuari de Falgars, per quitrà.

Aquí a Falgars comença la Pujada, de moment, uns 10 quilòmetres relativament suaus de pista molt trencada (com m'agrada!) per dur-nos al tercer control a la font del Prat Xispador, per compensar-ho: préssecs pelats, tot un clàssic al Catllaràs. Ara però, el Coll de la Ceba es fa present amb les Rampes. L'altímetre m'ha marcat un 23% continuat de pendent, déu n'hi do...

Som ja a la Roca del Catllaràs, com que fem la llarga, pugem cap el Pla de l'Orri i el Coll de Pan. Aquí ens trobem a d'alt de tot, les vistes són espectaculars. Uns prats d'herba ens donen la benvinguda i ens conviden a baixar pel GR cap a Sant Romà.

Un cop a Sant Romà de la Clusa, quart control de la jornada, ens tornem a atipar, aquest cop amb síndria i préssec, com verros! Ens diuen que la pista d'ascens que ens trobarem l'ha arranjat i ara és molt compacta però continua sent igual de dreta que abans. Enfilem doncs pel GR 4 cap a la Collada de Sant Miquel, uns pugem més a poc a poc, altres més despresa...

Pràcticament ara tot és baixada. L'alçada sobre el nivell del mar en aquest punt és de 1693 metres i les botifarres es couen més de 700 metres avall.
Baixem. Ens retrobem amb els corredors que s'han estalviat passar per Sant Romà (els de la mitjana) i ens precipitem a tota velocitat direcció nord-oest.
De seguida en el camí apareixen el rètols típics d'aquesta pedalada: opció tècnica i opció normal. Com m'agrada la tècnica! El primer tram és molt dret, i amb moooltes pedres, després la cosa es suavitza una mica i l'ultim tram alternatiu, per mi és brutal. Val la pena només fer la pedalada per aquell tros de corriol que baixa, planeja i puja per deixar-te a les portes de Sant Julià.

Arribada. Esmorzar tardà, i Fanta, molta Fanta (necessitava sucre). Un altre any i una altra magnífica Catllaràs. De totes maners amb unes vistes i camins com els que tenen per aquí dalt, costa ben poc ;)

La temporada de pedalades pre estivals ja s'acaba, és temps doncs d'anar pensant ja amb altres coses com la nocturna de l'Espunyola, alguna altre bike park a l'estranger o les rutes de vacances.
Aquest any hi ha el projecte de la Trans Moixeró...

Salut!!!

Estiu

2009-06-21T19:23:00.003+02:00

A tres quarts i un minut de vuit, just quan arribàvem a Góssol, hem canviat d'estació. Ningú ho diria, el termòmetre marcava 9º i quan hem sortit de la furgo feia un airet que anava de nassos pel meu constipat.
Hem anat sortint els sis ciclistes del vehicle i deixant les màquines apunt. El meu pare com ja és costum en les últimes Góssol-Berga ens ha fet de taxi.

Tos a la plaça esperàvem la traca que donaria inici a la pedalada. Després, l'olor de pólvora ha impregnat l'aire fresc de la muntanya i m'ha vingut records patumaires i tot...
Sortida: aparentment aquest any sembla que es hi hagi menys gent, deu ser la crisi (...)
Comencem a enfilar cap a Coll de Góssol, no és qüestió d'apretar gaire perquè amb els atacs de tos que em venen semblo més un fumador de Ducados que un biciclista. Agafo ritme i amunt. La pujada se m'ha fet curta i de seguida baixem cap el Molí del Güell. El terreny, molt sec, pensava que trobaríem més aigua per aquestes contrades. La baixada està força malament, i les regateres són considerables. S'ha d'anar alerta.

Un cop abaix, canviem el recorregut típic (cap a l'est) per agafar direcció oest. Unes dures rampes ens donen la benvinguda i ens fan agafar alçada ràpidament per portar-nos a Vilacireres, primer control de la jornada. Parada per fer un riu i menjar una barreta i tornem-hi.

He anat pujant a un ritme constant i baixot però la meva tos no em donava per mes. Tot i així encara tinc prou bones sensacions. Després de planejar una mica ens trobem la carretera enquitranada que ens durà al Molí de la Corriu. És una antiga pista que actualment han arranjat, la gent baixa com si estes tancada al trànsit, d'acord que no hi ha molts cotxes però només falta trobar-ne un a una corba quan fas un interior....
La última vegada que recordo passar per aquí portava una rígida (però rígida, rígida) i et quedaven els braços baldats. Just al final, una trialereta interessant per dur-nos al fons de la vall.

Aquí el paisatge és impressionant, els Cints de la Torre s'aixequen tot tancant la vall amb unes formes arrodonides, suposo que pels escaladors ha de ser un lloc perfecte!
Nosaltres anem seguint el Riu de Valls direcció nord, fins que ens desviem per l'Obaga de Montcalb i deixem enrere el trencant per anar cap el Pont Cabradís (ruta pendent).

Pugem. Abans d'arribar a Motcalb trobo el 2n control: esmorzar. No tinc massa gana però paro. Faig una trucada al Mines, m'havia trucat feia una mica i no l'havia contestat. Em ve un atac de tos, semblo un gos sarnós apunt de morir, quin panorama...
Prenc un entrepà de formatge, la iaia sempre m'ha dit que el pa fa passar la tos... sembla que té raó.
Continuo pujant a ritme caribeny amb una ma a l'entrepà i l'altre al manillar, sembla una mica Verano Azul...

Això s'acava, dalt apareix un grup de ciclistes al costat de la pista animant a la gent, són l'Abel i un grup de Navàs. Paro a fer la xerrada, no gaire el meu coll no m'ho permet i avall que fa baixada.
Font del Pi, ara només queda la última pujada amb cara i ulls fins al Portell del Terrers. Powergel i ritme suau.

Sóc d'alt. Tercer control, faig l'Aquarius i començo a baixar cap a Peguera. La vall que s'obre davant meu és realment brutal!
Ja sóc a la Baga de les Nou Comes, les “eses” clàssiques de la fageda em fan passar-m'ho teta i em deixen a la Casa nova de les Garrigues on hi ha l'últim control. Unes avellanes i unes darreres estossegades i pista de la Figuerassa avall!

Només queda fer l'arribada de rigor voltant el Castell de Blancafort i baixar per Vilaforniu cap a la carretera vella.
Berga, anem cap el Càmping pel camí típic i em planto a l'arribada.

Ja en tenim una altra! És més d'hora del què em pensava, tot i el ritme suau, aquest any a sigut molt pistera i la mitjana ha pujat.

Conclusions:
- Ha estat bé tornar després de molts anys cap a la banda de Vilacireres, així com recuperat les trialeres del Molí de la Corriu.
- No m'ha agradat el munt de carretera enquitranada que hem fet. Entenc que hi ha trams necessaris, però crec que amb menys podríem passar.
- A l'esmorzar, i fa anys que ho demano, hi podria haver alguna beguda que no fos Coca Cola i aigua. Només faig que veure aigua durant tot el recorregut i un suc, Aquarius o Fanta, no estaria malament.
- Perquè només 4 controls? Sempre n'hi havia 5, a més a l'últim tampoc és que hi hagués molt “material”

Apa doncs, fins la propera!
La setmana que ve, i si la tos em respecta, cap a Sant Julià de Cerdanyola.

Edito: Ostres 539 participants van acabar! No m'ho va pas semblar.

Quan no surt tot com et pensaves

2009-06-15T20:52:00.004+02:00

És dilluns, la setmana no ha fet més que començar.

He passat uns dies poc bicicleteros, l'últim dia que vaig pedalar una mica va ser dimecres passat quan vaig pujar a la feina amb la Grossa.

La Grossa

De fet, sabia que no faria gaires quilòmetres però em pensava que el motiu seria un altre.

Dimecres de Patum, el primer dia, tothom en tenia moltes ganes, molt intens, cansat, destrossat i només és el principi...

Dijous, ahir vam fer molt l'animal, avui toca agafar-s'ho amb una mica més de calma. Tot i això, complim les expectatives.

Divendres, Patum infantil. Anem una estona a plaça amb el nebot i faig fotos. És el dia descans. El vespre sopem fora i em començo a notar malament, el coll em molesta.

Dissabte, volia sortir tranquilet al matí a rodar una mica, però no estic fi, em guardaré pel vespre. Durant la tarda el coll em fa més mal i em començo a trobar marejat: avui no hi ha Patum per mi.

Diumenge, em llevo malament, he passat una nit força dolenta. Mal de cap, de coll i molts mocs. Tinc dècimes. Em trobo aixafat i sense forces.

Dilluns, em llevo per anar a treballar però veig que la cosa no ha millorat. M'he de quedar un altre dia a casa, avorrit, amb calor i un malestar general important.

Dimarts (això serà demà)...

Espero que em marxi ja aquesta merda de constipat, diumenge hauria d'estar mínimament amb condicions per afrontar la Góssol-Berga. Encara no m'he inscrit, segurament ho faré demà.

Joves promeses

2009-06-07T16:33:00.002+02:00

Tots ens pensàvem que ja era massa tard, els últims joves que no jugaven a futbol i anaven a córrer amb bicicleta de muntanya ja era una reminiscència del passat. Doncs no, ahir mateix vaig portar a fer el bateig ciclista a un d'aquest. Bé, jove.. allò que es diu jove... la meva àvia segur que sí, li diria jove, tanmateix amb més de trenta anys que té molta gent d'institut ja li diria senyor, és només qüestió de targetting nomenclatiu.
Com és d'esperar amb algú que mai no s'ha posat uns automàtics, hi ha sempre aquell moment on la persona en qüestió va a una velocitat absurdament lenta, es para, queda quiet, i poc a poc, talment com passaria en una sèrie de dibuixos animats, ell i bicicleta es van tombant poc a poc fins que es troben en contacte amb el terra = Típica caiguda delprimerdiadelsautomàtics.

Tot això passava ahir, a més a més, a la tarda vaig poder tornar a convèncer a la mestressa per fer una ruteta amb bici (segona setmana consecutiva! A veure si al final s'hi acostuma i tot!).

Avui però, com que no estic pas per anar a campionats de Marató a la Vall del Ges, hem sortit a fer quilòmetres amb la de carretera. Ha sigut un començament molt barcelonista: el de cal Blau, a marxat cap a Cal Roig a buscar el Pesa (aquest és l'acudit dolent, perdó...).
Al final, més de 4 hores rodant, que per mi ja està prou bé, espero que serveixin de base per poder fer amb condicions la Gósol-Berga que ja s'acosta.

Ara només esperar que la setmana que ve em comporti, i no apreti massa, ja és sabut d'altres anys que la Patum pot fer molt malt al cos d'un ciclista, i les conseqüències i seqüeles en forma de baix rendiment són importants.

Salut i bona Patum a tothom!

12 €

2009-06-01T22:51:00.005+02:00

No fas pas gaires anys, quan anàvem a pedalades/curses i fèiem l'inscripció, pagàvem uns dinerets (llavors no hi havia Euros, només Pessetes). La quantitat variava segons els lloc, però estava al voltant de les 1.ooo pessetes ("ojo" al canvi, 6 euros!).
Ara no vas enlloc on no et facin pagar vint-i-escaig euros, perquè es veu que si no, la pedalada no surt rentable. Ahir, en canvi va ser diferent, per una marxa de gairebé 70 kms i no sé pas quants controls amb menjar i beguda només en vam pagar 12. Ja sé que l'organització d'un esdeveniment com aquest comporta despeses, que s'ha de pagar el beure, menjar, ambulàncies, records... que sí, que ja ho sé, però si la gent de Solsona fa una pedalada com la que va fer per 12 €, per quins setze ous hem de pagar-ne 25 per fer-ne una altra de semblant?

Res més, queda dit. Però ara millor que parli del què m'ocupa, la Marxa del Solsonès.
Furgo plena, al final hem pujat 6 individus de Gironella (i Olvan). Les 8 del matí i ja fa calor... Molta gent fent cua encara, sortirem tard... un quart i cinc de 9, puuuuum! Els trabucaires....
sortida...

Sembla una cursa els 2.5 kms primer per carretera direcció a la Mare de la Font, el grup s'estira, em trobo relativament endavant i les cames van bé. La primera pujada per agafar ritme, cap a Pallarès. He pujat bé, paro a fer un Aquarius al primer control (aquí ningú para!) espero que passi l'Elena i baixada, continuo bé i els corriols són divertits, la ressaca futbolera (i també la no futbolera associada) del dimecres sembla que ja han passat, millor.
Uns puja i baixa fan que el Macià se m'acosti i em passi, em sembla que serà millor no apretar i deixar-lo fer, jo tinc la intenció de fer la llarga i no és pas qüestió de cremar-ho tot aquí.
Segon control, el Mines, Macià i Pep ja hi són i ens esperen, faig els segon Aquarius i continuo, no vull parar massa estona perquè em trobo bé i vull continuar al meu ritme. Pugem una mica més i de seguida aball de nou. Tornem a atrapar l'Elena que no havia parat, i anem tirant.

De cop el camí gira i s'enfila, premo el gatell per pujar pinyons i... els pinyons no pugen. Què passa? Noooo, merda. Quilòmetre 29 i el cable del canvi trencat. El Mines, m'espera mentre pujo a pinyó fix (literalment). No vull pas plegar, però fer quasi 40 kms sense canvi tampoc no motiva massa. El Pep ens torna a atrapar?!?! Però si era davant! S'han perdut en un trencall i ara venen per darrere. Intentem buscar una solució al canvi (és el què té ser mecànic de bicis) però sense unes alicates o un cable, malament. Només podem pujar un parell de pinyos collant un vis estrella del canvi. No és molt, però em serveix per fer els 6 0 7 quilòmetres que faltaven fins el tercer avituallament a Sant Climents.

Al control tampoc tenen eines per tallar un tros de funda, així que després de veure'm l'Aquarius de rigor, anem cap a una casa a demanar eines.
Estem de sort, amb unes alicates rovellades aconseguim escurçar la funda i poder tornar a posar el cable. A veure si aguanta!

Baixada de nou, primer tècnica i després pista ràpida. S'acaba i comença una duríssima rampa que puja a cap a Peracamps. El canvi salta, però tensant-lo una mica més pel polsador sembla que s'arregla. Li dic el Pep que tiri, jo vaig fent. Un moment, no veig cintes. Sembla la pista principal, però no hi ha cap marca. Desfaig el camí i torno a descendir. Trobo més ciclistes que pugen i tampoc no no han vist cap creuament. Un, que és de la zona, diu que hem de pujar fins la casa on he girat. Doncs tornem-hi, a la casa no hi cintes, ni marques, ni roderes. Es treu el mòbil i truca a l'organització. L'informen que hem de voltar el turó on hi ha la casa i ja serem al control. Ho fem així i retrobem el camí bo.

Quart control/Aquarius, estic bevent molt però fa molta calor. Crec que l'estómac ja té massa líquids hi menjo una mica de plàtan i una barreta encara que sense gana. L'esforç em comença a passar factura i ja no vaig tant bé. Vaig sol, encara que aquest tros el faig a estones amb la companyia de 4 ciclistes de Castelldefels que van esprintant entre ells (no hi ha res com tenir forces). He de parar, una cala se m'ha descollat. Ho aprofito per seure a l'ombra i tornar-la a apretar. Més puja i baixa. Passem per Llobera, ja ho recordava de fa 2 anys, falta poc per arribar a l'últim control a la Font dels Colomers però abans he de baixar i pujar de nou.

A mitja baixada em paro. Una moto de l'organització i un company amb la roda punxada. Se li han acabat les càmeres i les manxes i no hi ha nassos d'inflar. Ho provem amb una càmera que porto i la meva manxa. Sembla que s'ha solucionat el problema, almenys podrà acabar.
Continuo, el canvi ara ja no va bé, salten els pinyons, una última pujada que se'm fa llarga i sóc a Colomers. Aquí m'espera l'esmorzar, però hi ha un problema: és la 1 del migdia. Tècnicament seria dinar. No tinc gana només faig l'Aquarius (què estrany, no?) i unes ametlles. Deixo la botifarra per un altre dia i continuo.

Fem el darrer esforç cap amunt, direcció a les antenes. Aquest tros també és com fa 2 anys, no és dur, però porto ja masses quilòmetres a les cames i em costa. Ara ja es veu Solsona, doncs hi baixarem! Un primer tram esquivant pins, seguit d'unes corbes peraltades brutals i un darrer tram final més tècnic i trialer fan que tregui totes les forces que em queden per poder-m'ho passar pipa. Ha sigut un mini Vall Nord per rematar la pedalada.

Tots m'esperen a l'arribada. Avui he sigut l'últim de la colla. Cap problema!
Ha sigut un bon entrenament i una magnífica organització.
Hi tornarem l'any vinent? Segur!

*Aquesta és l'única foto que dóna testimoni de la meva assistència a la prova. Síííí, és petita, ja ho sé...

Ruta de les Colònies

2009-05-24T16:33:00.005+02:00

Des de Berga i fins a l'Ametlla, a peu o amb bicicleta, la caminada/pedalada que ressegueix el Llobregat en el seu tram central s'ha pogut fer aquest matí.
Nosaltres NO. Un grupet de revels ciclistes solters o que les mestresses ens han permès sortir, ens hem disposat a endinsar-nos en els frondosos camins del Monsent per acabar pujant al l'alt de la jornada, Sant Miquel.

Només dir que pràctiment no hem pedalat gens: quilòmetres totals des de casa, 31. Si li restem els que hi ha de casa meva fins "el punt de sortida" (5 anada + 5 tornada), ens surt que realment hem fet la friolera de 21 km per la muntanya.

D'entrada i per escalfar, ens enfilem per sota l'autovia direcció al Monsent. De seguida, comença l'ascenció. Primera tanda de marges que anem enfilant per trobar l'entrada del sender que hem de seguir. Pugem, el caminet que combinava plat petit amb mitjà s'acaba i comença la pista, o sigui la pujada. El 22/32 o el 22/34 es fan omnipresents mentre anem guanyant alçada a un ritme constant.

Deixem la pista, tornem a un corriolet estret amb una vegetació que et pot semblar la mateixa que hi ha a l'Amazonia, les cames i braços comencen a patir-ne les conseqüències i poc a poc es van tenyint de vermell gràcies a les esbarzes. Passem tres o quatres passos complicadets (anomenats unànimament pel grup com a Pas de Mahoma) i arribem a l'esmorzar. No, a Mascaró no hi ha bar (només les runes d'una casa) i és per això que asseguts al planell anem treient els queviures per alimentar-nos.

Ja ens queda poc per fer el cim, Sant Miquel apareix al fons i no sembla massa lluny. Amunt doncs! Pedres i més pedres es barregen amb una inclinació pizziana. Finalment arribem al pla que indica que som d'alt. Ens fem unes fotos al costat de l'església i ens preparem per baixar.

El corriol de baixada es dirigeix a la font del Faig on omplim bidons. De seguida les primeres trialeres de baixada apareixen. Terreny molt descompost, molt divertit. Tornem a ser a la collada de Mascaró. La opció que proposava de baixar pel camí típic queda amb un no res després de confirmar-me que si anàvem avall, no hi havia manera de tornar a sortir on volia sinó era fent mooolta volta. Així que desfem el camí fet abans d'esmorzar i tornem en sentit contrari pels Passos de Mahoma, les extremitats comencen a estar perjudicades per les esgarrinxades...

A la pista, el què d'anada s'havia fet tant lent pujant, ara en canvi es torna amb un descens vertiginós. Sort que portem corredors agresius... La última trialera, està força bé i relativament poc embrossada. Uns últims corriols i ja som de nou a Cal Rosal. Ens mereixem una Coca Cola (o una clara de mig).

Després de l'avituallament líquid ens separem, un pugen a Berga i els altres baixem cap a Gironella, fent finalment un trosset de la Ruta de les Colònies.

Al final a casa, pensant una mica amb perquè estava cansat si no havíem pràcticament fet quilòmetres he trobat una resposta. He deixat els quilos i m'he centrat en els metres, més concretament amb els d'ascens. El VDO em deia que hi havia un ascens total de 928 metres. D'aquests en restarem uns 25 de positius que hi ha de Gironella a Cal Rosal i els 55 que hi ha de Gironella a Cal Blau. Per tant, 928-80= 848, això vol dir que amb 21 km de ruta hem pujat gairebé 850 metres. No està tan malament com em pensava...

Els retratus aquí i els del Marc a bikebergueda.com

Malestruc

2009-05-17T21:19:00.011+02:00

Avui semblava que hagués xafat merda.

Hi ha dies que no saps perquè, però les coses no et surten bé. Tampoc és que m'hagi passat res greu, i al final podríem dir que ha estat un matí ben divertit però podia ser millor:

Diumenge, quarts de 8. El Pep passa amb la furgo oficial a recollir-me per casa (m'ha acostumat massa bé...) i tots cap a Avià. Avui hem de fer la pedalada.
La bicicleta triada per fer aquesta ruta ha estat una clàssica, la Zeus. Encara que tècnicament no és meva sinó del meu pare, cada cert temps la trec de passeig perquè ell la té ben abandonada.

A la sortida, molts coneguts i amics. Comencem.

El primer bucle és suau i de seguida la cosa pinta avall. Encara no he tingut temps per escalfar i ja m'adono que el bidó em surt disparat. Parada d'emergència i a recollir-lo. Els companys se m'han escapat, cap problema això no ha fet si no començar. Torno a agafar-mi i avall de nou!
Dos minuts més tard, ziuuuu! Torna a saltar l'ampolla: la mare que la va p@#¢∞!!! Tornem-hi, parada, deixo la bici, m'en vaig cap a l'ampolla, un ciclista hi passa per sobre, ampolla oberta, aigua per terra, jo desesperat, recullo l'ampolla i tornem-hi.
És en moments com aquests en què me'n recordo de perquè sempre vaig amb Camelback i no acostumo a portar mai ampolles...

Intento recuperar posicions però ja m'és impossible. Passa un grup important de gent i em poso en terra de ningú, els companys... enlloc.
Intento posar un ritme alt, de fet, em trobo prou bé, però no veig ningú. Finalment arribo al control i em trobo al Mines que m'esperava. Anem tirant tots dos, passem un parell de ciclistes però el grup de davant és molt endavant. Caminets netejats molt xulos pel mig del bosc i pistes recuperades, molt bo! M'adono que la roda de darrere perd aire, ja està... és igual, intentaré aguantar fins arribar a Avià i allà canvio la càmera. A menys d'un quilòmetre per tornar a passar per meta no puc més i he de parar. Li dic al Mines que tiri, a més té problemes perquè li sagna el nas. Canvio la càmera (una punxeta) i inflo una mica, la manxa no va bé i ja acabaré d'enllestir-ho a després. Passo per l'arribada (bucle) i demano una manxa de peu, no n'hi ha però l'organització s'encarrega d'inflar-me un mica més la roda (això sí que és bon servei!).

Comença el segon tram, aquest sí que és dur. S'enfila una pista amb mal estat pels Arbres Blancs, i la cosa es torna durilla. He d'aixecar-me bastant, amb un 28 com a pinyó gran és el què té... De seguida la pista es transforma amb un caminet també creat a cops d'aixadell, molt xulo, que puja fins els plans de Coforb. A dalt el camí s'ha transformat en prats on no hi ha camí i només has d'anar seguint les cintes. Arribem a Sant Salvador, punt més alt del dia. Per més caminets comencem a baixar cap els Pantans i d'allà, pista i gas. De seguida ens desviem a l'esquerra per fer la trialera, m'ho agafo tranquil, amb els pneumàtics de paper de fumar que porto, el poc aire que hi ha dins i els quilos que van a sobre la bici, una pessigada pot ser molt fàcil. A mitja baixada, un tronc s'enganxa al canvi, premo de cop les manetes de fre i els cantilevers fan el que poden per parar. Resultat: canvi arrencat i un parell de raids a la porra.

Amb un tros de cinta del marcatge lligo el canvi trencat al quadre i acabo de baixar. Sóc a l'Espunyola, per tant decideixo tornar per carretera i aprofitar l'inèrcia per haber de caminar el mínim possible.

Finalment, arribo a Avià. La pedalada s'ha acabat. La bici, en mal estat. El meu "gafe" d'avui ha estat important, però de totes maneres m'ho he passat molt bé. Els amics d'Avià s'han treballat el recorregut i el resultat s'ha notat.

La setmana que ve toca fer de sherpa amb els bikeberguedans. Farem un recorregut poc tècnic, sense trialeres, je, je, ... je,... ja, ja,... jajaja, jajajaj!!! JAJAJAJAJ!!! (mode irònic ON)

Lluçanès Feréstec

2009-05-04T22:35:00.008+02:00

Comencem, números:

1900 metres de desnivell positiu
58 quilòmetres
1 genoll tocat
3 pernils
4 hores i mitja pedalant
3 litres d'aigua

La primera edició del raid/pedalada de Prats es pot resumir amb xifres, però tampoc estaria malament si hi ha alguna lletra.

Fins a última hora no vaig confirmar l'assistència pel diumenge, al final ha valgut la pena.
Poca gent a la línia de sortida encara que cognoms com Llordella, Argelaguer o Tusquets feien que el nivell fos alt. Em vaig marcar una fita: top 100. A priori fàcil d'aconseguir (hi havia un total d'uns 80 inscrits), però es tractava del Lluçanès Feréstec que no és poc.

Sortida direcció Lluçà, típica baixada del Provincial/Copa Catalana que de seguida s'enfilava de nou buscant la carena. Sóc previsor i agafo un ritme per poder mantenir, no es pas qüestió d'esverar-nos perquè la cosa només ha fet que començar. El Marc m'atrapa al cap de poca estona i ens posem a roda d'una parella; ens adonem que segurament la noia haurà de cosir la part posterior del culot, just on l'esquena perd el nom, ja que se li ha fet un petit esboranc i una part de la seva anatomia queda exposada a l'aire. A nosaltres no ens molesta, ans el contrari.

Anem pujant amb continus tobogans, combinant caminets i pistes, poc fang, només algun bassal. Travessem la carretera que va de Borredà a Alpens i comencem a pujar. Un pista en bon estat ens fa guanyar alçada, primer lentament, però poc a poc, la cosa comença a enfilar-se.
Hem fet el cim: Puig Coronador (1228 mts). Comença la trialera pel GR. Uns espectadors se m'oferexeixen per baixar-me la bici, si home! amb el què m'ha costat pujar-la fins aquí! Declino, l'oferiment i avall. Es una trialera dura que en la part final es transforma amb torrent que baixa pel mig del camí. Molt divertit tot plegat.

Ara ja estem de tornada, hem deixat el segon control (el d'Alpens) i comença la baixada. Trobem molt més fang, travessem rieres com els nyus, només ens falten els cocodrils!
Estem baixant molt, no? Sí, però el castell de Luçà està a dalt un turó, no? Mira'l és allà a daaaalt! Ja m'ho semblava que baixàvem molt, perquè ho he dit que baixàvem, no?
Doncs a pujar! Comencem amb pista bona i pendent suau, parada per posar oli a les cadenes i tornem-hi. La pista cada vegada puja més i està amb més mal estat. Passem pel costat d'unes vaques, el camí gira a l'esquerra i.... rampot! Plat petit i amunt el Castell ens espera al cap de munt. Unes noves trialeres ens duran fins al tercer control.

Parats al costat del claustre de l'església de Lluçà, ens mengem uns plàtans i ametlles. Portem 50 kms justos. "Teòricament" en queden 5... però encara hem de pujar a Prats de nou. Baixem, però és que no som prou avall ja? Després haurem de pujar molt... bé, què hi farem, avall doncs.
Tornem a ser al circuït de la Copa Catalana/Provincial, més concretament al punt més baix del circuït amb 55 kms a les nostres cames. Què toca fer? Pujar.
Unes rampes brutals (com que ja les coneixia encara em feien més respecte) ens porten a l'arribada. Per avui ja en tenim prou.

Ara toca un merescut dinar que ens dóna l'organització, entrega de premis (no he guanyat res) i sorteig de regals (tampoc hi ha hagut sort).

De record, i a part del bidó que ens han donat a l'arribada, també m'emporto cap a casa la "marca del bon ciclista", el tatuatge que m'ha deixat el sol després d'haver-me acompanyat durant tot el matí.

Waiting for a sunny day

2009-04-26T12:41:00.004+02:00

És diumenge al matí, havíem quedat per sortir a rodar per carretera però la pluja i el vent ens han dit que ens quedéssim a casa. Què hi farem, la previsió meteorològica apunta a més bon temps i pujada de les temperatures, sembla que per fi podré sortir algun dia entre setmana per la tarda.

Aquesta setmana he fet el primer tast intersetmanal de la bicicleta. Divendres vaig plegar a quarts de set i corrents cap a casa a buscar la bici. Tenia ganes de provar la tija automàtica que vaig comprar per la Yeti ASX i acavaba d'arribar per DHL, ara ja puc canviar l'alçada del seient només tivant una palanca.

Després de posar-me la roba adequada i agafar el Camelback amb l'aigua, càmera i manxa em poso a pedalar tot tranquil. L'alçada del seient és la correcta per fer quilòmetres (tot i que la bici no ajudi gaire) i mentre avanço vaig jugant amb la palanca que fa pujar i baixar el seient. Va una mica dura però al final li acabo trobant el truquillo per baixar ben ràpid. Me'n vaig cap a Sant Pau perquè tinc ganes de provar la trialera que baixa al pantà de Casserres, no l'he fet mai (de baixada) i ara es bon moment per provar-la.

Cap problema, amb una geometria com la d'aquest tanc i aquestes suspensions que no s'acaven mai, només em faltava poder baixar el centre de graveta d'una manera tan ràpida. Al final la trialera se m'ha fet molt curta i senzilla i m'ha deixat amb més ganes de gresca, per això decideixo que pot ser bona opció anar a provar els corriolets que surten del càmping de Gironella i baixen a Viladomiu.

Dit i fet, remunto el desnivell que el corriol m'havia pres amb tan poc temps i m'adreço cap a Sant Marc. Després de fer unes baixadetes suaus i uns trams plans pel mig del bosc, noto que el canvi fa alguna cosa estranya... continuo. Vaig pedalant i la cosa va a més: què carai passa? Finalment decideixo parar perquè tinc sospites... no és la primera vegada que m'hi he trobat.
Confirmat: un passador de la cadena està obert i estic apunt de trencar-la. Penso que amb el tronxacadenes ho solucionaré ràpid... error! Ja he dit abans que quan he sortit de casa havia agafat l'aigua, la càmera i la manxa. En cap moment no he dit tronxacadenes. Doncs sí, s'ha quedat a la motxilla grossa i jo ara amb la cadena oberta.

Rumio una mica i penso amb el què et diuen quan et trobes amb una situació com aquesta: "Amb dues pedres!"
Literalment, com el Fred Flinstone reparant el troncmòbil, agafo un parell de rocs i intento fer de mecànic. Després de picar una mica, veig com el passador aparentment s'ha col·locat on li tocava, sembla que hi ha hagut sort! Torno a enfilar-me al cavall però l'alegria dura poc... crec! Cadena trencada.

Ara, com diria l'antic entrenador del Madrid: "No hay nada más qui dicir". Agafo la bici i començo a caminar. Un pastor que tanca les obelles al corral (just al costat d'on havia parat) es queda mirant, suposo que s'estranya de veure que vaig caminant al costat de la bici i no pedalant-hi a sobre...
Hauré de pujar fins a Barbats i esperar que l'inèrcia em porti fins a casa. Tot pujant, tinc temps de veure com el sol es va ajaient lentament, i la llum càlida s'escampa pels camps de colze i sobre els romanís florits.

Confirmació

2009-04-22T14:21:00.000+02:00

Doncs sí, sembla que li ha agradat...

Bici nova

2009-04-16T23:14:00.006+02:00

Síííí! Ja la tinc! Per fi! Vermelleta amb rodes gruixudes.

He comprat una nova bici, una MONSTER, ja ho sé... en tinc moltes però cap com aquesta. Segurament, és una talla un pèl petita per mi, però no m'importa...

(....)

...tampoc la faré servir...

Doncs aquesta preciositat serà la primera bicicleta del meu nebodet, que dilluns farà 2 anyets. Com a bon tiet, era el regal que no podia faltar.

I evidentment, com a complement principal: el casc (si n'hi hagués de la meva talla...)

Esperem que li agradi, si no, per mi!

la Quar

2009-04-13T16:36:00.002+02:00

Dilluns de Pasqua és una data marcada en el meu calendari ciclista com a inamovible. Des de fa molt temps (jo ho recordo des de sempre) es celebra l'aplec de Pasqua al santuari de la Quar.
Com cada any, un munt de gent s'acosta a la penya que s'alça per sobre del monestir de la Portella, caminant, amb bici, amb cotxe o amb qualsevol mitjà de transport ven bé no sé perquè, suposo que per tradició.

El cas és que aquest any hem pujat només tres valents amb bici, seguint el també ja clàssic camí que remunta la riera de la Portella per després fer l'atac final amb una última escalada (gairebé literalment) pel Coll de Gavatx.

El matí es presentava molt espès, amb molta boira i humitat. La riera baixava ufanosa, es noten els deies de pluja. Fins al trencall de Mascaró, el camí estava amb molt bones condicions, bassals sí, però sense molestar. A partir d'aquest punt però, ha començat a aparèixer el fang. És un fang dels que s'enganxen (no l'he pas descobert avui!) que feia que el recorregut es fes més dur. La grimpada final pel mig de bosc també ha estat bé, les arrels i pedres molles feien que s'hagués d'intensificar més els sentits si no en volies sortir malparat.

Al final, cap a les onze hem fet el cim. Allà a mil metres d'alçada intentàvem endevinar el relleu que la boira ens amagava. Poc després s'ha anat fonent de les parts més altes, i hem pogut veure els cims nevats del Prepirineu i tota la vall de la Portella.

De tornada, també hem seguit amb la rutina: des de la Creu de Jovell, hem enfilat el GR cap a Coll Tinyós, d'on hem continuat baixant cap a Sant Maurici. Ara només quedava enfilar-nos un xic fins la carena i baixar per la trialera de l'Ocata, per cert inundada en molts trams, fins a les Cinc Alzines i el Campament d'Olvan.

Tot i que aquest any hem pujat pocs ciclistes ha estat com sempre una bona sortida, on tot i fer relativament pocs quilòmetres (al final me n'ha sortit 37) quedes ven servit.
Ja ha passat la setmana de Pasqua i sembla que l'he prou aprofitat, ara toca tornar a la rutina laboral però el dia ja es va allargant...

Vent

2009-04-08T19:03:00.004+02:00

Avui tocava rodar, després del desentrenament hivernal, sembla que ja va sent hora de fer alguna cosa de profit. He pensat que seria bon dia per rodar i fer uns quants quilòmetres. Amb les pluges que han caigut, com ja vaig poder comprovar in situ ahir, els camins estan molt enfangats i doncs quin millor moment per sortir amb la bici de carretera.

Només començar a rodar ja he trobat que estava molt fort!? No em costava moure gens el plat i la velocitat augmentava estranyament. Carai, quina cosa més rara... i he continuat.

Quan ja duia mitja horeta i la mitjana començava a enfilar-se cap els 35 km/h he pensat que hi havia alguna cosa que no quadrava. No era normal, tampoc no apretava pas tant! Anava tot sol, d'acord que el recorregut triat era el més pla que podia fer des de casa, però tampoc ho acabava d'entendre... llavors me n'he adonat: el vent! I no pas com diu en Raimon a la seva cançó, aquest em venia de cul, per això baixava a aquestes velocitats.

De tornada la cosa ha canviat dràsticament: en aquells plans que d'anada anava a trentaitants, ara pujava a vintipocs. Com que he vist que contra això no s'hi pot pas fer res, docs resignació i tornada a ritme més suau.

A veure si demà aparco la bici i anem a fer raquetes que tinc ganes de trepitjar neu nova.

Pluja!

2009-04-07T15:51:00.008+02:00

Tot i que el temps no acompanyava i les prediccions del Molina deien que faria un temps dolentot, negrot, foscot... estic de vacances i això no passa cada dia. Per tant, a pedalar s'ha dit!

Quan m'he despertat ja he vist que durant la nit havia plogut, el carrer estava moll i la broma baixa feia acte de presència. Un cop esmorzat (un nutritiu pa amb Nocilla) he tornat a comprovar el temps, per veure quina havia de ser l'equipació du jour. S'aguantava, de moment semblava que la pluja em respectava, millor. Jo que baixo al garatge, engreixo la bici, l'imflo, preparo l'aigua a la motxilla, obro la porta de fora i ... està plovent! Merda!!!
Són només quatre gotetes, però pels que portem ulleres, aquestes quatre gotetes són una mica empipadores (per no dir molt emprenyadores) ja que fan que els vidres et quedin a topos, i la teva visió passi a ser difuminada.

És igual, com que tenia ganes de sortir, doncs apa-li! La ruta ha començat suau i d'entrada l'aigua no molestava gens. He anat fent com si res, direcció a Pedret. Em pensava que hi hauria molt fang, però la meva sorpresa ha estat que no. Ans el contrari, l'aigua que queia en forma de pluja, encara m'ha tret el fang que portava acumulat de feia més d'una setmana.

De tant en tant, alguna parada tècnica per afafar un klennex per netejar les ulleres i endavant. Per fer el camí de tornada, he tingut la brillant idea de pujar pel sender local (marcat amb punts grocs) fins a Santa Eugènia, peròòòòò.... aquest camí és una trialera de pujada pel mig del bosc, amb arrels, lloses i arbres caiguts i precisament ara estava plovent.
Al final, després d'empapar-me de natura (mai més ben dit) i d'alguna relliscada de rigor per l'estat de l'esmentat corriol, he pogut "fer cim" i baixar per la pista cap a cal Rosal.

Encara he tingut però, temps per inflar la roda de darrere un parell de cops perquè sembla que el líquid sellant, no sella com ho hauria de fer.
Al final arribant a Gironella, les gotetes que m'havien acompanyat durant tot el matí s'han transformat amb un ruixat que ha fet que l'arribada a casa es fes d'una manera més ràpida del previst.
Mentre em preparava per la dutxa, he pogut veure que per molt Gore Tex que portis, si plou et mulles: o per la pluja, o perquè la suor t'acava deixant xop.
En fi, que s'haurà de repetir....

Enduro

2009-04-06T15:44:00.009+02:00

Aquest cap de setmana he fet enduro. Doncs sí, encara que no tingui cap moto com la de l'Ivan Cervantes, el què suposadament he fet amb la bici s'hauria de dir així.
A part dels noms que els departaments de marketing dels fabricants de bicicletes puguin donar, jo he sortit a pedalar amb bicicleta.

És una sensació estranya posar-te a pedaladar amb uns pneumàtics de 2,5 davant i darrera de compost tou, i una forquilla amb barres de 40 mm i 18 cm de recorregut, juntament amb una amortitzer de molla que també treu 180 mm. La postura que tens a la bici és molt còmoda, extremadament còmoda, però un cop el terreny deixa de ser pla i comença a picar cap amunt, els més de 17,5 kg de d'alumini es deixen sentir i molt. Has de d'agafar-t'ho amb un altre ritme, canviar de xip.

La cosa canvia quan el camí es posa de cara avall: tots els impediments que hi havia a l'hora de pujar, ara s'han transformat en avantatges.
No has de mirar per on baixes, simplement baixes i punt. La bici s'encarrega de fer la resta. Pel què fa als salts, tot i que sóc força cagat en els tallats, la bici transmet una confiança extrema que fa que si no t'ho penses gaire saltis, i un cop fet el primer, els altres van passant de manera automàtica.

Totes aquestes sensacions les he pogut experimentar a la Pedalada la Diferent de Sallent, on aquest any amb la tercera edició he fet el recorregut d'enduro.
És una pedalada divertida i molt ben organitzada, es nota que la gent que ho munta hi posa moltes ganes i interès perquè surti bé.
Unes trialeres inventades molt xules, combinades amb trams artificials que feien que puguésis passar-t'ho com un nen petit ja que la dificultat no era extrema.
La cirereta del pastís, era un wood park sobre Sallent, on hi havia salts des de passeres de fusta (algun ja de respectable), balancins, step up... que feien que la pedalada fos diferent .
Com a millorable, només se m'acudeix els trams d'enllaç el el wood park, ja que trencaven el ritme, però entenc perfectament que és el què hi ha, i que no posaran pas remuntadors perquè no haguem de pedalar (o sí...)

La Yeti ASX s'ha portat molt bé, ha complert amb les pujades i ha fet que les baixades fossin molt fàcils. De totes maneres, em sembla que l'hauré d'aparcar fins a l'estiu per anar a algun bike park, i continuar amb la Yeti 575, molt més polivalent.

la Pedalada 2009 (15/03/09)

2009-03-02T22:39:00.007+01:00

Fa ja gairrebé 13 mesos que en aquest mateix espai apareixía la mateixa notícia, i la història es torna a repetir.
L'hivern ple de neu està fent les maletes i la primavera sembla que es vol començar a despertar, lentament, pausada, sense presses. És una època on ja no fa tanta mandra sortir amb la bici: al matí ja no fa aquell fred esgarrifós de dies enrera i a la tarda, sembla que el sol trigui una miqueta més a amagar-se. És hora de fer la PEDALADA DE GIRONELLA.

Enguany, el Centre Alpí Gironella, l'Esport Ciclista Gironella i Motos i Bicicletes Pep Ribera es tornen a ajuntar per organitzar de nou la "pedalada del Baix Berguedà".
Igual que l'any passat, existirà dos recorreguts. El primer i apte per tothom serà una volta d'uns 15 kms al voltant del Serrat dels 3 Hereus, el segon i una mica més selectiu, serà la volta llarga de 32-33 kms que arrivarà fins a l'Espunyola, per tornar després a Gironella seguint en bona part, la vall de la riera de Clarà.

Les inscripcions seran al mig de la Vila (Plaça de l'Estació) de 8 a 9 del matí, per passar a donar la sortida a les 9. Us podeu inscriure anticipadament fins el dia 13 de març per un preu de 10 €, i posteriorment per 13€. És obligatori tenir la llicència federativa o tramitar-ne una pel mateix dia de la pedalada (5 €). Qui vulgui més informació per les inscripcions es pot posar en contacte amb l'organització mitjançant el mail pedaladagironella@gmail.com o trucant a Motos i Bicicletes Pep Ribera (93.822.83.88) o al David (659.134.887)

Com sempre, l'inscripció donarà dret a avituallaments líquids i sòlids, esmorzar i un record.
Així que ja ho sabeu: si voleu passar un bon matí de diumenge pedalant per pistes i senders del Berguedà, no dubteu a venir. Us ho passareu molt bé!

Última hora: gràfica del recorregut llarg

Després del publireportatge, només hem queda dir que he tornat, prepareu-vos (no és una amenaça, encara que ho pugui semblar, jejejeje....)

Cal Marçal

2008-10-20T15:05:00.004+02:00

Això comença a ser preocupant: només vaig a les pedalades a fer fotos! Abans hi anava, més despresa o més a poc a poc, però en definitiva pedalava.
Gràcies al meu fantàstic genoll ara em puc dedicar a retratar a tothom i a fer unes boniques cròniques basant-me amb el què m'expliquen els afortunats ciclistes.

Després de la pluja del dissabte, diumenge es llevava més com un dia per anar a buscar bolets que per agafar la bici, però com que aquests que ens agrada patir amb la bicicleta també ens agrada enfangar-nos amb els bassals, cap a Cal Marçal tots!

Sortida típica des de la carretera i direcció a la serradora, encara que sense els petards, pujada a la Creueta per començar a escalfar. Un cop a dalt, sender (que es pot considerar gairebé clàssic) que baixa cap a cal Pallot per dur-nos a la Molina (primer control). Aquí es separa la llarga de la mitjana, per mi primera tanda de fotos després de la sortida.
Els que en tenen més ganes s'enfilen riera de Merlès amunt, els que amb vint-i-escaig quilòmetres en tenen prou, travessen la riera i se'n van cap a l'altra banda.

Segon control (em sembla): ens trobem sobre el Pont de les Canals, aquí ja s'han ajuntat els 2 recorreguts, en passen de molt esvarats i d'altres que van fent. Corriolet pel mig de bosc que enllaça amb el caminet que baixa paral·lel a la riera i que tant ha costat netejar després de la "rierada" d'aquest estiu. Tothom comença a notar els quilòmetres i en general molt bon gust de boca.

Arribada: pujar des de la "palanqueta" és una mica criminal, sobretot quan arribes justet de forces, però ja se sap. Ara a esmorzar, per alguns gairebé dinar: pa amb tomàquet i embotits i de regal una fantàstica manta (si més no, original).

Tot esperant que la cosa millori, anirem fent...

Ah, que me n'oblidava! Les fotos (si és ven bé que no sé què tinc al cap!)

Cadí Bike

2008-10-12T23:15:00.003+02:00

La pluja semblava que hagués d'aigualir (mai més ben dit) la pedalada però al final s'ha comportat i fins al final no ha fet el ruixadet que a priori era previsible.

Avui només puc comentar com a espectador el què ha estat la pedalada, ja que el meu genoll dret m'ha obligat a deixar la bici i a agafar la càmera.

El recorregut, partint des de Cal Cerdanyola, s'ha anat enfilant tot voltant la Serra de Gisclareny fins a la Collada de Turbians per després baixar una miqueta fins a Gisclareny City, i tornar a fer la última rampa que portava al Coll de la Bena. Aquí s'acabava la pujada i el descens es feia present fins a l'arribada.

30 kms. amb força desnivell per pistes i camins de mitja muntanya. Tot i que no com ja he comentat aquest cop no he pogut participar, em sembla que hi faltava algun caminet - trialera, però ja se sap: és Parc Natural i s'ha de cumplir!
En general però, un bon circuït amb una bona organització que només li ha faltat que no estés ennubolat per poder veure les vistes que hi ha en moltes parts altes del recorregut i que per culpa d'aquestes boires no es feien presents. Llàstima!

Tot reposant, esperant la clàssica de cal Marçal que s'acosta.

Si voleu veure les fotos, n'hi ha unes quantes, doncs com sempre aquí.

L'Espunyola

2008-09-08T21:16:00.005+02:00

Som dilluns i tinc un pedaç amb gel lligat al genoll.

Clàssica, sí. Ja es pot classificar amb aquest adjectiu. 12 edicions poden fer que s'aplici aquest adjectiu a la Pedalada de l'Oest (del Berguedà).

El primer "bucle" com sempre: ràpid, amb més baixada que pujada (com pot ser això?!?!?), camins bonics però poc tècnics, en fi... apta per tothom però sense que això li resti interès.

Després, quan ja has escalfat, la PUJADA. No és que sempre sigui igual, ans el contrari, però l'Espunyola està a 800 metres i Capolat a gairebé 1200, i és clar, hem de pujar-hi! Ara bé, després la baixada com sempre INTERESSANT.
Aquest any amb el record d'una caiguda tipus sacdepatates que ha provocat que l'articulació que tinc entre el fèmur i la tíbia-peroné(pels que no tinguin formació mèdica, genoll) hagi rebut força després d'estar ja tocat, degut a la l'ascens de la Pica la setmana passada.

Ara toca repòs, i no fer gaire l'animal que sinó no estaré amb condicions per la Selènika.
Quina por que em fa aquest genoll...

Ruta de l'Ermità

2008-08-22T17:02:00.004+02:00

Agost, temps de vacances i com no pot ser d'una altra manera toca sortideta amb BTT. Aquest any ens hem apuntat a la iniciativa del Pep de fer la Ruta de l'Ermità. Es tracta d'una volta circular per l'Alt Berguedà (encara que també entra dins les comarques de la Cerdanya i el Ripollès) que es pot fer a peu, amb bici o cavall. Nosaltres evidentment hem escollit la bici per fer els 162 km de longitud i 8600 metres de desnivell que presenta.

ETAPA 1: La sortida la fem des del refugi dels Erols, a 4 km de l'antiga fàbrica gaudiniana de ciment del Clot del Moro.
És dimecres al matí i no fa massa calor, hi ha núvols agafats dalt les muntanyes que tapen el sol. Comença la ruta tot pujant al Coll Roig (unes bones rampes per escalfar), és curt i de seguida coronem. Ara baixada fins a Guardiola.
Aquí, agafem direcció oest per enfilar-nos a Sant Llorenç on una pista per la baga ens durà fins a Sant Joan de l'Avellanet. Parada per esmorzar, hem d'agafar forces per la pujada que ens queda. Rodem per carretera fins a Bagà on comença la pujada a Coll de Pal. Els primers quilòmetre per carretera es fan bé, però les dures rampes comencen a aparèixer cap al km 5. Al dret de l'Hospitalet de Roca Sança ens desviem de la carretera principal i comencem a pujar per pista cap al primer control: El Refugi de Rebost. La pujada ha estat dura però amb un paisatge espectacular, de totes maneres el més dur encara està per arribar. Continuem per pista (ara pedregosa i amb més inclinació) pujant cap a la Collada de la Bòfia. Estem a gairebé 2000 metres d'alçada, Coll de Pal ens queda a prop.
Un cop coronat el coll, ens dirigim a la Molina. Al dret del telecabina Alp 2500 ens decidim a baixar per una pista negre del Bike Park de la Molina, divertit!
Teòricament ara bé tot pla i baixada fins a Castellar de n'Hug (exceptuant la Creueta), mentida! Un dur rampot ens fa pujar per una pista d'esquí fins a Costa Rasa, allí ja baixem fins a la Collada del Pedró on aprofitem per fer el dinar, ens ho hem guanyat.
A la tarda, carretera i cap a la Creueta, últim port del dia. Pujada a ritme suau però sense que ningú li quedi ja aigua per veure. A mig descens, ens desviem a l'esquerra per una pista que planeja que ens allarga una mica més l'arribada a l'Alberg de la Closa on farem nit.
El primer dia hem fet una etapa amb molt desnivell, però sense dificultat tècnica apreciable. Força pista en bon estat i carretera enquitranada. Finalment, ens han sortit 70 km, ja està bé!

ETAPA 2: el dia no es lleva massa fi pel Mines que segurament per culpa d'una insolació el dia anterior ha passat mala nit i no es troba massa fi, decideix tornar a casa per carretera i ens deixa al Pep i a mi solets.
Avui hem sortit més d'hora, fa fresqueta però perfectament suportable amb màniga curta. Sortim cap a llevant per passar pel costat de Sant Joan de Cornudell, avui sembla que no hi haurà tanta pista.
Uns caminets i senders molt divertits (si no portes alforges) ens apropen a Montgrony on encara es torna més tècnic el trajecte, a mi ja m'agrada, però s'ha de dir que si vas carregat pot arribar a ser un suplici.
El Coll de Pardinella ens porta el primer problema d'orientació: aquí hi ha el desviament entre els que fan la ruta a peu i amb bici, nosaltres prenem un camí equivocat pel fons de la vall. Poc tros després, ens n'adonem de l'error i tornem a pujar. Ens plantem davant el senyal d'indicació i no hi ha manera de veure el camí que hem de prendre. Tirem pel què sembla un camí que a poc a poc va desapareixent. Davant la impossibilitat de seguir, decidim tirar pel dret i baixar per on ho feiem abans fins a trobar una pista, ja que el caminet que preteniem seguir era impossible de localitzar. La fortuna s'ens presenta en forma de marca verda un tros més avall i seguim pel sender correcte fins a la Collada de Grats. Allà només queda superar un parell de pujades mooolt dretes (empenyent les bicis), i una baixada molt pedregosa ens portarà fins a la carretera GI 401 a l'Ampalme.
Ara només cal seguir la vall del Merdàs en direcció oest per arribar a Gombrèn i posteriorment seguir paral·lels a la carretera per un caminet amb molts repetxons fins al següent control.
Ja som al refugi del Coll de Merolla, segellem la tarja de pas i fem un refresc. Ens diuen que ens queden 4 hores o més fins al proper refugi! Quins ànims.
Ara anem cap al sud, ens enfilarem als Rasos de Tubau pel Collet de Fatjaneral per arribar al poble més petit de Catalunya, Sant Jaume de Frontanyà.
Anem millor de temps del què ens han dit, només portem una hora i mitja des de Merolla i ja hem fet més de la meitat del trajecte. Decidim que dinarem al Refugi d'Ardericó, però per arribar-hi, primer ens cal pujar al Coll de la Creu Melosa i Pla Fondo. És ja migdia i el sol escalfa fort. Aquesta primera pujada no ha estat res, ara bé el més dur: Pla Fondo. Des de la Creu Melosa el caminet s'enfila pel mig del bosc d'una manera espectacular i les forces cada vegada es van reduint més (almenys per la meva part). Una parada tècnica per prendre un gel és una excusa perfecte.
Un cop a d'alt, baixem per la baga d'Ardericó fins arribar al refugi del mateix nom. DINAR! Quina gana que tenia. Ens alimentem i hidratem bé, a la tarda encara ens queda un bon tros.
Estem al Catllaràs, moltes pedres per aquestes contrades, per pair el dinar res més que pujar a la Collada d'Arderiu i posteriorment una mica de pista pedregosa que ens durà al temible Coll de la Seba. Per mi no era res de nou és un coll que ja he fet altres vegades, però cada cop que el pujo em sembla que la pista s'ha inclinat més. M'ho agafo com un repte i el pujo tot amb bici, molt cansat arribo a la Roca del Catllaràs sabent que ara ens espera una baixada llaaaarga.
Després de baixar 850 m de desnivell ens trobem a Sant Julià de Cerdanyola, només queda una pujada llarga que és la que ens porta al Coll de Jou i posteriorment a la Collada Sobirana. Anem pujant (jo ja per inèrcia) fins d'alt, baixem i pugem una mica més per arribar a Falgars on omplim cantimplores. Ara una altra baixada de les llargues, encara que també cansa degut a les pedres ens porta fins a la Pobla de Lillet, no sense abans arreglar una pessigada a la roda de darrera de l'Spark.
Són les 6 de la tarda, berenem assentats a terra mentre mirem com omplen un "Parte amistoso de accidente" una parella francesa i una altra catalana que han tingut un incident amb el cotxe. Ara només queda pujar fins a Erols a buscar la furgo i ja està, bé, aixó de ja està vol dir 3 km de pujada per carretera fins el Clot del Moro i 4 més de pista (també amunt) fins al refugi.
Gairebé les 7 del vespre i després d'haver-me passat uns tres quarts d'hora pujant amb molinet arribo finalment a "meta". Avui el contaquilòmetres em diu que n''hem fet 101 (com els Dàlmetes, quina gràcia). Em fa malt tot, però m'ho he passat molt bé. Estic content. Sé que només em queda 45 minuts de trajecte amb cotxe fins a casa i ja em podré dutxar.

Ha estat una ruta interessant, dura però amb una mica d'entrenament factible amb un parell de dies de ruta. Segurament la primera jornada l'havíem d'haver allargat una mica més per tal que el segon dia no es fes tan llarg.
És important no anar massa carregat, perquè té trams on amb molt pes pots passar-les canutes, no és una ruta rodadora (almenys en una bona part del recorregut).
Els paisatges són preciosos, i també la vegetació variada que trobes en diferents parts del recorregut.
El marcatge és correcte en general si es va amb mapa o GPS però deficient en alguns punts molt concrets. Estic d'acord en aprofitar les marques existents de GR o PR i no fer-hi una marca nova, però hi ha encreuaments principals que no hi estaria de més algun tipus de senyalització.

Per acabar, deixo algunes fotos que vaig fer amb el mòbil penjades aquí

Intent fallit

2008-07-20T16:52:00.002+02:00

No sempre pot ser. A vegades les coses no surten com s'han planejat. Avui ens hem trobat amb un d'aquests dies quan hem volgut fer cim al Comabona.

La sortida es presentava amb moltes menys cares de les previstes, però això no feia pensar que encara que només fóssim 6 ciclistes la cosa no anés bé. D'entrada, la ruta prevista (per mi) s'ha escurçat, fent la pujada típica per carretera i posteriorment pista fins al Collell.
Hem pujat a un nivell bo, "n'ha fent" però sense pauses. Molta gent i molts cotxes que anaven al Pedra. Després de la pujadeta hem fet el primer coll, el Collell. Allà, parada per esmorzar i fotos, tot correcte, fins que ens hem decidit a continuar. Uns núvols amenaçadors que venien pel nord oest ens han començat a deixar gotetes per convertir-se posteriorment en pluja i pedra.
Bicicletes i biciclistes avall, per on havíem pujat, fins que el ruixat ha passat. Com que encara era d'hora he fet la proposta de seguir des del Mirador del Pedraforca fins a Gresolet pel camí de Cavalls del Vent. Sense convèncer massa a la parròquia la gent ha anat baixant, com hem pogut, per uns camins molt drets, molls i que patinaven. Segurament eren els Gresolets, uns ésser mitològics que viuen per aquelles contrades, que quan se senten amenaçats intenten fer caure els ciclistes que baixen per les muntanyes...
Un cop a Gresolet, aigua i begudes de rigor i a tornar-hi. Ara només quedava la pista que ens duria una altra vegada fins la Benzinera de Saldes, lloc de sortida.
Tot plegat, un matí de diumenge divertit on hem trobat camins que segurament els meus companys no tornaran a fer MAI amb bicicleta però que jo ja estic pensant per incloure'ls en alguna volteta propera...
Si voleu veure les fotos

Sant Pere

2008-06-30T22:33:00.006+02:00

El juny s'acaba, Sant Pere. Estem a Sant Julià, i és hora de fer la Catllaràs, així que Sant Tornem-hi!
Una altra edició d'aquesta pedalada de l'alt Berguedà és arribada. Pocs dies després de la Gósol-Berga ja tornem a pujar per pedalar per les pistes més salvatges, els paratges més bucòlics i les trialeres més pedregoses. Resumint, mountain bike en estat pur.
No ens han defraudat (almenys a títol personal): pujades llargues pel mig del bosc, un bosc espès, uns camins amb pedres, rocs i més rocs, unes baixades interminables, molt desnivell, corriols estrets, arrels lliscadores. Aquesta gent d'aquí no saben que són els plans, millor!

Ha sigut una bona manera de donar l'entrada a l'estiu, la calor ens ha acompanyat però gràcies als controls amb els mítics préssecs pelats o la síndria (per mi són uns controls ja clàssics), la pedalada s'ha fet més lleu.
També ha ajudat anar amb un grupet de ciclistes a un ritme molt bo que ens ha permès gaudir del camí, riure, fer classes de mecànica i fins i tot cantar.
Al final un esmorzar de botifarra a quarts de dues del migdia, potser un pèl tard, però a mi se m'ha posat molt bé encara que hagi sigut a hores intempestives.

Només puc dir que l'any que ve em tornaran a veure i que aquest estiu intentaré repetir alguns dels caminets (GR) que hem passat.
També, avisar a tothom qui vulgui que es prepari per una ascensió important pel proper dia 20 de juliol. L'objectiu que hem fixat és el cim del Comabona (Cadí), i el punt de sortida serà Saldes. Només comentar que encara que la línia recta sigui el camí més curt, per pujar i baixar no el farem pas!

Dia G

2008-06-11T20:12:00.005+02:00

Queden només 4 dies pel dia G. Sí, dia G per Góssol-Berga, ho sigui que "la cita" de la temporada ja la tenim aquí. Podrem veure l'estat de forma general de tots els companys, a veure si és veritat allò que diuen de "jo no entreno", o també el típic "només és una pedalada" i no paren enlloc. Bé, cadascú que faci el què més li plagui, només faltaria! Jo personalment, espero estar entre els TOP 10 que es paren a esmorzar si el constipat em respecta i em deixa ja d'una vegada.
Finalment me n'he assabentat d'on és la Collada dels Prats que em tenia intrigat, un caminet que puja del Camping Repòs del Pedraforca tot voltant el Tossal del Maçaners per portar-te fins gairebé al Coll de Pradell, una mica més amunt del trencant del Portet, interessant....
Aquest cap de setmana passat, hem pogut fer un entrenament preparatori pel què ens trobarem diumenge, la Pedalada popular d'Avià: rocs, pujades molt dretes, fang i aigua. Ah, i també segurament una mica més de fang i aigua.
Unes fotos del la graella de sortida:

Control

2008-06-02T23:18:00.003+02:00

QUE HO SAPIGUEU!

Ahir vaig instal·lar un contador de visites al blog, així ningú que passi per aquí se m'escaparà, ja, ja, ja... (amb veu profunda i amenaçadora).
Com que fa aquest temps que no para de ploure, què has de fer: doncs estar davant l'ordinador esperant que pari de ploure, ullant "cosetes" a l'ebay, mirant novetats a fòrums, intentant trobar "la Ruta" per fer aquest estiu als mapes del Compe...

Després de la sortideta amb la Yeti de dissabte, va quedar ven guarra

Per veure

2008-05-25T15:05:00.003+02:00

he trobat aquesta joia
fixeu-vos amb la coreografia, és fantàstica!