19 de juny del 2012



Doncs sí, últimament tenia el blog força parat però em sembla que ja va sent hora de tornar-li a donar una mica de vidilla.
Ahir 18 de juny, el dia que fa que estigui més a prop dels 40 que dels 30, fa just un parell de setmanes que em van dir que estava oficialment curat. Això vol dir que puc tornar a començar de nou, tornar a pedalar per recuperar la forma perduda i perdre els quilos guanyats, sense haver de pensar més en anàlisis i  cicles.
De totes maneres la bici la vaig retornar a principis de maig, rodant una mica per carretera, fent 20 kms i acabant amb mal de cul i pràcticament agulletes als bessons, bufff! La primera sortida amb una mica de dificultat va ser la prèvia de la Diferent que va organitzar el Manolo a Sallent, una matinal molt complerta i amb totes les atencions possibles per part de l’organització.
Unes fotos de la prèvia.



Per esperar la prova oficial, un parell de setmanetes sortint amb la de carretera per fer-ho més fàcil, però que tot i això trobava dures per la meva poca condició física.
El dia 20 de maig era el dia de la Diferent (oficial), el terreny estava perfecte per rodar i les noves trialeres prometien. De totes maneres, el dissabte encara tinc temps per probar la Grossa i fer un parell de baixadetes al bikepark de Sallent.






Dia D: recorregut semblant al d’altres anys però amb alguna trialera nova, gent de tot i per tot arreu amb moltes ganes de passar-s’ho bé (fins i tot la nit abans) i molt bon rotllo.
Al final, satisfet! Primera ruta una mica exigent amb la btt semi-grossa superada.
Ara només queda una cosa, continuar pedalant.




23 de març del 2012

El de Cal Blau returns


"es irónico, solía montar en bicicleta para vivir. Ahora sólo quiero vivir para montar en bicicleta"
Lance Armstrong

Sembla que la cosa va bé i ben aviat podré tornar  a rodar amb bici. Prepareu-vos bé que vinc!

PD. sí, ja ho sé... he d'entrenar més però costa un ou!

Salut!!!!

18 de març del 2012

La Pedalada


Recorregut entretingut, trenca cames però no molt dur, polsegós, amb menys quilòmetres la llarga i amb més la curta, en definitiva així ha sigut la Pedalada de Gironella del 2012. Espero que els qui heu vingut us ho hagueu passat molt bé.
Salut!

Aaaah, i les fotos!

Si les voleu les fotos amb més ressolució, envieu-me un email a eldecalblau@hotmail.com i veurem què si pot fer...

12 de març del 2012

Sense títol (com els artistes)

Tècnicament hauria de fer la crònica: “Resum de tardor (part 2)” però com que diuen que les segones parts mai són bones i a més no en tinc ganes passem pàgina de la tardor passada i centrem-nos ja en l'hivern i en les coses més actuals. Bé, potser he sigut una mica brusc i hauria d'haver una transició més suau... vaaaa! Que no sigui dit! Breu i ràpid resum:
Novembre amb les típiques Berga-Berga i Berga-Santpedor, sortides a descobrir camins per l'alt Berguedà (Rasos de Tubau) i altres descobertes pel més transitat baix Berguedà.
Desembre, especial Campdeparets (3 pujades) per totes les bandes i amb companyia diferent (totes molt bones). Acabem l'any amb sortides “normals” i unes quantes més per l'alt Berguedà (zona de Vilada-Borredà i un parell pels Rasos).



2012, abans d'anar a Montclar a Fira de Reis encara tinc temps per pujar a Prats a fer una versió hivernal-reduïda de la Lluçanès Feréstec 2011 i una Volta al Pedra super-tècnica (no aconsellable per rodadors). A partir d'aquí, ja ens posem en marxa amb les sortides-neteja-cerca camins per la Pedalada de Gironella a més de la també típica Hivernal del Bages i Senglanada de Calders.

Amb només aquest trosset ja m'he plantat a mitjans de febrer a Navarcles (Ruta dels Senders) on segurament ha sigut el dia més fred que he sortit a pedalar, finalment amb retirada abans d'hora per culpa del nucli de la roda que va dir prou. També algunes sortides habituals per les zones típiques destacant una integral des del repetidor de la Guàrdia fins a la Molina (enllaçant les 2 trialeres i el sender final) tot a zero (mai ho havia baixat tot a zero!) això sí, amb l'Intense.

Així doncs que arribem al dissabte dia 25 de març, em llevo amb ressaca (no barregeu Estrelles amb moscatell) i tot solet amb la furgo cap a la Bisbal. El diumenge faran l'Enduro de les Gavarres i com que l'any passat hi vaig anar i em va agradar, doncs tornem-hi!
A mig matí arribo a l'esplanada de Fitor, lloc d'inici de la cursa. La idea és fer un reconeixement dels 6 trams cronometrats el dissabte per tal que l'endemà no em siguin una novetat. Aparco al costat d'un cotxe amb tres ciclistes Vallencs que de seguida em conviden a pedalar amb ells. M'hi apunto, entre el què queda de matí i mitja tarda fem tot el recorregut. Amb això he pogut veure que: i ha 3 especials que coincideixen amb les de l'any passat i les altres són noves, està molt sec i amb molta pols, els trams d'enllaç tenen força desnivell, és molt divertit però també s'ha de pedalar fort.

Tinc el número 75 i surto relativament d'hora. Faig el primer tram, revirat, esquivant arbres, un tros de pedalar amb un repetjó al mig i la última apretada per arribar. Bé, prou bé. Ara, pujadot d'enllaç inciclable per començar que després es torna pista.
Segona especial, vaig veure que era la més llarga, molt llarga. Tram lent per dins el bosc, un tros més ràpid, pedalada per pista que puja lleugerament i no s'acaba mai, més caminet amb moltes pedres, passo un company que cau però per sort no es fa res, última apretada i ja hi sóc. Estic cansat, ha sigut molt exigent i espera... la roda de darrera perd. Ara bé l'enllaç més llarg que comença amb una trialera de pujada, o sigui que toca caminar. Provo d'inflar però no s'aguanta l'aire dins el tubeless, hi hauré de posar una càmera més amunt. Camino una estona fins que decideixo reparar. He vist que també he girat el desviador del plat i em rasca una mica, què hi farem. La vàlvula no vol desenroscar-se de la llanta i demano ajuda a tothom que puja, necessitaria unes alicates o alguna eina semblant, ningú té res. Arriba l'Òliver de Valls i com un àngel de la guarda em deixa una petita clau anglesa que em servirà. Aconsegueixo posar la càmera i continuar, però amb tot això he perdut força temps.
Amb menys temps del que desitjaria, arribo a la sortida del tercer tram, em queden uns tres minuts però vinc nerviós i una mica cansat. Surto. Correspon el tram que ja vam fer l'any passat i ahir tampoc va semblar que fos res d'especial tret d'un parell de punts concrets. Doncs això, arribo al primer spot complicat i quedo encallat, poso el peu a terra, intento continuar quan la roda de davant em queda travada i protagonitzo un frog-flip one-hand (salt de la granota amb una mà al manillar) espectacular que queda immortalitzat amb un a foto (gràcies Alba DH&B) sense conseqüències físiques. 

Desanimat continuo, i després d'un petit tallat, em salta la cadena fora dels plats i com que tenia el desviador tort... au vinga para, baixa de la bici i posa-la amb els dits. Bfff! Faig l'enllaç amb el Joan i arribem a la quarta especial, comencem a veure ciclistes que els hi falta temps per fer els enllaços.

És per mi l'especial més divertida, amb trossos peraltats, saltets, corbes ràpides i un tram intermig on es té que fer un repetjó de cara amunt important. Arribo bé, m'ha agradat! Tornem amb el Joan a pedalar fins la cinquena especial, és la Roca Filanera, també la fèiem l'any passat.
És el tram més de DH (dé atxe, que deia el Quim ;) ). Com que no em vull fer mal, me l'agafo tranquil i sense arriscar.
Només queda pujar-ho tot per tornar a sobre Fitor, punt d'inici de la última especial. Xino xano vaig tirant amunt, però hi ha molts companys que les comencen a passar canutes amb els temps d'enllaç. Aquesta especial també coincideix amb la de l'any passat: curteta, ràpida i fàcil. Està bé per acabar la jornada.
Com l'any passat, dinar i sorteig de regals, classificació d'enguany 40 de la general, suposo que si la tercer l'hagués fet més normal hauria sigut el trenta i pocs i acomiadar-me de la gent fins l'any vinent.



4 de febrer del 2012

Resum tardor (part 1)

Corria la tardor del 2011 just començada i em disposava a fer la Marxa que oficialment tanca la temporada, sí a Navarcles, sí la Selènika. Doncs això, com cada any (aquest 2011 ha sigut la meva tretzena participació) tocava canviar de xip i posar-se a rodar, sense trialeres, sense corriols, pista, ampla i ràpida.
Degut a un pantagruèlic dinar del dissabte (foto inculpatòria adjunta), els primer 30 quilòmetres no van ser fàcils, però estranyament a mesura que les meves cames portaven més estona rodant, s'anaven trobant més bé. Finalment a l'arribada molt sencer i si hagués tingut 20 km més, tampoc no m'hauria preocupat gens, al contrari.



L'octubre es presentava amb un parell de reptes per anar acomiadant l'any. El primer era el Raid de Cal Marçal (un altre clàssic) i el segon era una setmana de vacances.
A Cal Marçal com sempre, recorregut trencacames amb corriols, trialeres, slaloms de pins, vaja, com a mi m'agrada llàstima del terreny que estés tant sec, però això són forces majors i no s'hi pot fer res per solventar-ho.



La segona part eren les vacances. Aquest any amb l'Hermínia aniríem una setmaneta cap al Pirineu d'Osca, més concretament plantaríem la base a Aínsa i ens aniríem movent per la zona.
Ja hi havíem estat abans però aquesta vegada ens emportàvem les bicis. La idea era anar a fer alguns dels recorreguts que tenen marcats com a Centre de Btt (Zona Zero) considerats com circuits d'enduro (pel grau tècnic que presenten).
Tot i que el temps no ens va acompanyar massa ja que la sequera es va acabar quan nosaltres vam marxar cap allà (força aigua), vam fer 3 rutes vermelles que ens van agradar molt (traks al Wikiloc). Aquesta gent ho tenen molt ben muntat: molta informació amb tríptics, corriols nets i desbrossats, molt bona senyalització, possibilitat de descarregar tots dels tracks des de la web... és un lloc que s'ha d'anar a veure si t'agrada pedalar per paisatges espectaculars de muntanya amb corriols i trialeres tècniques.



A més a més vam fer una escapadeta cap a Ordesa (em quedava pendent fer fotos a la tardor als faigs).



26 de gener del 2012

Bon diaaaaa!

Ha passat la tardor i l'hivern també és ja ven entrat, aquest bloc estava completament amb letargia. S'havia parat en el temps i no donava cap senyal de vida. Crec que va sent hora de tornar-nos-hi a agafar, la temporada ciclista comença i espero que poder tornar a agafar el ritme si cap causa major me'n priva.
De moment i per veure que no he parat per complert, properament faré cinc cèntims de les meves activitats de tardor (així per sobre).
Per començar i així d'entrada una mica d'spam: em venc la bici Yeti ASR 5 talla M


Especificacions:



14 de setembre del 2011

Canvi de plans

El divendres va i em truca el Mines i em diu que el Team Casserres ens ha convidat a pujar als Rasos dissabte, però, i aquí ve l'estrany del tema, que és amb bicicleta de muntanya. Pensava que la tenien completament oblidada i només sortien amb carretera! ;)
Jo tenia pensat d'anar a la Molina a fer el comiat de la temporada de saltamarges, però no vaig poder negar-me a un convit com aquest, així que canvi de plans.
A les 8 menys 5 quedem i comencem a pedalar per anar a trobar la colla de Casserres. Com que sóc molt previsor i fa poc que vaig trencar la cadena i a més a més la portava ja curta, decideixo posar-n'hi una de nova (això el divendres al vespre). Doncs la primera pujada comença a saltar com una posseïda i impossible que s'aguanti cap pinyó. Comencem bé, així que canvi de plans: torno cap a casa a deixar la Yeti i intercanviar-la per la Litespeed, a veure com es portarà la neoclàssica baixant dels Rasos.
Després d'un esprint d'uns 5 quilòmetres arribo a Bernades, el meeting point i comencem a tirar ara sí tots junts: Marc, Lluïsos, Josep Maria i Helena, el Mines i jo mateix.
Pugem pel camí ràpid cap el Polígon, Fumanya i pista de la Figuerassa, el Josep Mª també té problemes amb la transmissió i no pot posar el plat petit, així que després d'haver pujat per darrere la Figuerassa fins el Coll de l'Oreller, decideix abandonar-nos i baixar directament a casa per Corbera. 


Continuem nosaltres cap a l'Estany i la Baga de les Nou Comes, tot rodant ràpid pel sender que porta a la Mina, em marco un front flip no hands involuntari amb uns rocs que fa que haguem de fer una parada tècnica. Continuem pujant fins a la Font de Cal Coix on esmorzem, bé alguns mengen barretes i altres esmorzem, he, he...
Passem Peguera i pugem per la carretera enquitranada fins que s'acaba, el últim metres, molt durs per cert, són de terra i rocs i ens duen fins a dalt la Creu del Cabrer a 1895 metres.


Encara no som al cim, baixem uns metres i prenem la pista que va cap al Pla de l'Orri, just sota del Pedró on fem l'alçada màxima, 1945 metres i comencem a davallar cap als Rasets i el Coll de Tagast. Baixem més de 600 metres per trialera fins Espinalbet, els meus braços estan tocadets, acostumat a la doble i avui amb una rígida de 80 mm i v-brakes! Tornem pel Pi de les Tres Branques cap a la Mina on ens separem dels casserrencs i amb el Mines baixem fins a casa per carretera. Total de la jornada, 78 km, cames i braços molt carregats i apunt per fer demà la Diferent Xtrem.

Avui és la Diada, sona el despertador i em costa posar-me dempeus. Si no fos perquè ja estic apuntat segurament no baixaria a Sallent a fer la pedalada i pujaria a Fonollet amb el Mines i el Pep, però què carai, s'hi ha d'anar!
Després dels estiraments, la sessió d'electroestimulador del dissabte a la tarda i d'haver posat uns pinyons menys vells a la Yeti em disposo a fer la pedalada llarga de la Diferent Xtrem.
No hi ha massa gent a la sortida i d'una manera gairebé casual ens posem tots a pedalar, la cosa de moment s'encara amunt així que com que tinc les cames prou tocades no és pas qüestió d'apretar i vaig fent. No trobo el ritme, em sento les cames pesades, suposo que a mesura que passin els quilòmetres ja s'aniran posant a lloc. Poc a poc em vaig trobant més bé, atrapo gent tot i que no vaig pas amb l'intenció de córrer sinó d'entrenar per la Selènika, vaig recordant camins que he fet en altres pedalades com la de Balsareny fins que després d'un sender de baixada ve un caminet d'aquells empinats pel mig del bosc que m'agraden, poso plat petit i amunt però... grtjrrjtrjfgggr la cadena s'enganxa! Merda! Vaig estar el dissabte a la tarda provant els canvis per no tenir problemes i funcionaven al 100x100 però com que sóc molt puta només els havia provat amb plat mitjà, quins collons... Aquí començava la primera fase de la meva catàstrofe personal: la negació. -”No pot ser, ahir vaig passar-me molta estona mirant que tot anés bé, no fa pas tan temps que porto aquest plat petit (mentida)!” El pitjor però va arriba després de rodar una estona quan vaig trobar-me un rampot amb pedres impossible (almenys per mi) de fer amb plat mitjà. La segona fase entrava en joc, la ira. -”És que sóc burro! Mira no provar la bici després del què m'havia passat el dissabte!? Em sembla que agafaré la bici i la tiraré barranc avall! La mare que la va pa....!” Sí, és trist però el procés encara no havia acabat, així com tampoc la pedalada. Poc a poc em vaig anar calmant fins que aparegué la tercera fase, la negociació. -”Bé, no puc posar el plat petit i tinc els quàdriceps a punt de petar, doncs en comptes de fer la ruta llarga faré la curta, tampoc no són tants quilòmetres...” D'aquesta manera em vaig anar enganyant, estrebant a les pujades i sense poder descansar fins que vaig arribar al segon control on es separava la ruta llarga de la curta. Paro, menjo, carrego aigua i penso -”Tampoc hi ha tanta diferència entre la llarga i la curta, i si ja he arribat aquí, vols dir que no puc acabar fent la llarga?” Aquesta decisió va ser encara presa durant la fase de negociació i va fer que continués tot i no veure-ho massa clar. El recorregut ja molt trenca-cames, a partir d'aquí encara se'n tornava més, a part de que tan les pujades com baixades es tornaven molt més tècniques. És quan vaig entrar en la quarta fase, la depressió. - “ Però perquè carai he hagut de fer la llarga, no puc més, he pillat una pàjara de cavall, se m'ha acabat l'aigua i ens fan donar més voltes que uns hàmster, jo vull arribar ja!” Quan tot semblava perdut, vaig arribar al tercer control on la última fase, l'acceptació, es va fer present (també va aparèixer l'aigua i els donuts). -”Bé, falten poc més de 10 km i queden unes trialeres prou xules, doncs a disfrutar-les. I les pujades, si no podem a sobre la bici, doncs a peu!” Amb tot això vaig plantar-me de nou a Sallent on m'esperava el Manolo (gran-jefe-organitzador), les botifarres (gran-barreta-energètica) i l'Estrella (gran-isostar-de civada). I com no podia ser, canvi de plans total: una sortida am btt que s'havia de fer rodant, intentant no castigar massa les cames es va convertir en una matxacada important que m'ha fet passar avui per la fisio i tot. Però com diuen aquells, el què no et mata et fa més fort.