Finalment, la Trans-Moixeró

A l'agost les coses van més a poc a poc. El ritme no és comparable amb els altres mesos de l'any, tot es fa amb més calma, més tranquil·litat, sense presses... com si fóssim en un poblet perdut a les muntanyes d'un país tropical de sud Amèrica...

Finalment va arribar el dia T (Trans-Moixeró): 16 d'agost. Amb el Mines i el Granoté ens dirigim a Guardiola, punt de sortida previst. Aparquem, descarreguem les bicis, preparem la roba i vinga, comença l'aventura!

Pugem, primer molt suau i per carretera.
Trencant de Riutort, deixem el quitrà i passem a una pista força amable que poc a poc es torna més descarada.
Punxada, no diré pas qui. Tres càmeres i un “parxe” després, continuem amunt cap a Gavarrós.
Esmorzar, ja hem passat Sant Genís de Gavarrós, el plat petit és fix i les rampes es fan difícils de pujar sobre la bici.
Xalet de Coll de pal, hem passat el pitjor. Deixem la pista i fem un parell de quilòmetres per carretera per coronar Coll de Pal.
La Molina, travessem perpendicularment les pistes del bikepark per dirigir-nos a la Masella.
Coma Pregona, estreta i empinada vall de la Masella que ens fa patir d'allò més per poder acabar finalment baixant per una altra pista a Coma Oriola.
Serrat de les Pedrusques (descoberta del dia), corriolet molt divertit i tècnic que com bé el seu nom indica està ple de pedres, i que ens portarà fins al dinar a Riu de Cerdanya.
Serrat de les Esposes, pujada per pista assolellada a les dues i després de dinar que ens farà evaporar més líquids del nostre cos dels desitjats.
Coll de Pendis, retornem al Berguedà per un últim tram de pista més suau. Baixada molt tècnica per un camí re-fet fins al Regugi de Sant Jordi. M'agrada!
Escriu, la baixada segueix, ara pel mig del bosc, fins a la casa d'Escriu. Coronem el coll del mateix nom (curt però duríííííssim) i la pujada s'ha acabat. M'agrada, encara més!
Gréixer, baixar per una fageda no ho pots fet tots els dies (almenys jo). Ens plantem a la carretera de Coll de Pal. Ho havia dit que m'agradava?
Tornada, ara toca carretera i avall. Bagà, Tarradellas i Guardiola. Ja hem arribat!

Al final han sortit més metres dels previstos inicialment (més de 2500 positius i negatius) però els quilòmetres si que han sigut encertats (uns seixanta i pocs). Totalment aconsellable. Les fotos.

Ah, avui he fet una cosa que no havia fet mai amb la bici: he sortit amb el meu germà! (no és broma)

Era Val d'Aran

La història que explicaré a continuació, va passar fa temps, molt de temps. Ens hem de remuntar a èpoques passades* quan jo encara feia vacances i no havia de llevar-me per anar a treballar a les 8 del matí...

Havia estat mirant tracks per internet, mapes, revistes... volia fer alguna ruta diferent per algun lloc diferent durant les vacances.

Era la meva primera setmana de vacances, i tothom qui teòricament podia venir encara treballava... tothom? No! El meu cosí ja havia tornat del seu viatge per terres sud americanes i estava engrescat amb la bici (després de mig any de no tocar-la), per tant, tenia un candidat perfecte.

“Anirem a les Terres d'Oc!” -vaig dir- “La ruta no està massa clara, però ja improvisarem...”

Així va ser com dijous a la tarda vam agafar la furgo i les bicis i cap a Aran s'ha dit.

A l'arribar, vam comprovar com el turisme afecta a la vall: no es passava de gent enlloc, comerços i restaurants plens i cotxes per tot arreu.

Sopem a la capital i a buscar lloc per dormir, en aquest cas concret, un aparcament passat el poble de Bagergue que ens faria de sortida i arribada de la ruta.

Divendres ens llevem al matí després d'una nit gens freda tot i ser a la muntanya (uns 1300 i escaig de metres d'altura sobre el nivell del mar) i ens disposem a pedalar.

La ruta comença direcció nord, tot pujant lentament per la vall del Riu Unhòla per una pista ample i amb molt bon estat, ideal per escalfar.

Anem remuntant fins arribar al coll de Varradòs, on ens desviem pel GR 211 agafant camins de vaques molt poc clars. És un flanqueig amb algun puja i baixa suau que ens porta al Plan de Tor. Ara tornem a enllaçar amb una pista amb uns pujadors molt heavis i plens de pedres fins a les Mines del Plan de Tor. Planegem un xic i la pista queda tallada al trànsit motoritzat: és Eth Pas Estret. Pugem com podem i ens trobem amb un dilema: anem a la dreta cap a l'Estanh Long de Liat o a l'esquerra cap el Refugi? Després de consultar el mapa, ens decidim pujar una mica més fins al Refugi de Liat tot seguint el GR.

Parada per menjar una mica, veure les mines i el complex miner abandonat, fotos i tornem-hi que no ha estat res. Ens plantem a la Passada de Güerri, un coll a 2320 metres, ara què? Baixem als estanys? Continuem avall? Què fem!? Finalment triem baixada.

Comencen a aparèixer rocs al mig del camí, aquest (el camí) cada vegada es fa més estret i inclinat: ens estem endinsant al Barranc de Güerri. És una baixada per un sender estret amb unes “S” que et fan perdre desnivell i que et recorden que vagis alerta perquè tenim un barranc al costat, i ja se sap que al no disposar de parapent a la meva motxilla, en cas de caiguda pots tenir greus problemes...

Perdem alçada ràpidament, les mans es van cansant a mesura que baixen els metres. Finalment deixem aquesta part més exposada (sort que les roques no eren molles) i ens endinsem en un tram de bosc molt xulo també. Som ja a la vall de Toran i el sender ara és més fàcil però continua tenint un punt el fet de circular per un bosc tan tupit. Al final, arribada al refugi de la Honeria on dinem després de fer 1300 metres de descens per sender-trialera. Ens hem guanyat la teca!

Hem fet ja uns 33 quilòmetres però passa una cosa: hem de tornar al cotxe. Evidentment no desfarem el recorregut d'anada per tant toca buscar una solució més pràctica i és tornar per carretera. L'única pega és que ara és TOT pujada llevat del primer tram de baixada fins a Pontaut. Per tant que dels 600 i no sé què metres haurem de pujar altra vegada i de manera continuada (Lès, Bossòst, es Bòrdes, Vielha, Arties, Salardú) fins a Bagergue. Paciència i amunt.

Finalment, i després de de travessar pràcticament mitja Vall d'Aran, arribem a destí. Bonica ruta!

Com sempre, les fotos

* Dies 13 i 14 d'agost de 2009

Duatló

Són vacances i no paro. Des de dissabte que he anat sortint cada dia amb les bicicletes, amb tota la colla, amb els de sempre, solet, a la Molina, amb l'Hermínia, amb la de carretera...
Qui no em conegui podria pensar que estic entrenant i tot!


Aquest matí tocava aventura. Feia molt de temps que ja em passava pel cap però em feia una mica de mandra. Sempre que pujava cap al Túnel i passava pel viaducte, a la meva dreta sorgia una vall tancada i molt dreta que em cridava: el Bac de Diví.




Així doncs, he carregat la Grossa i la de Carretera a la furgo i cap a Coll de Pal s'ha dit. Primera parada, quilòmetre 3: deixo la de carretera lligada a un pi, que no s'escapi. Furgo i amunt.


Quilòmetre 13,5: paro el vehicle, trec la Grossa i m'equipo. Ara comença el GR per la Canal Mala.
El nom està ben trobat, és una torrentera que baixa cap a la Collada Grossa amb trams que és prou difícil baixar a peu.



Primer tram superat no sense esforços. Ja sóc al coll, i ara em disposo a davallar fins a Paller de Dalt. Aquest sender pel mig del bosc ja l'havia fet, a peu i de pujada, així que amb un tres i no res em planto al planell verd que és Paller de Dalt.



Busco una mica la pista que m'ha de pujar a la Collada Petita, està molt trencada i em pedrots. Aquesta bici costa de fer-la anar amunt. Suant com un porc arribo al coll. Un prat preciós enmig d'un bosc de pins espessos. Només queda la última part, el descens del Bac de Diví.



La pista és evident i bona però se m'ha acabat. Vaig mirant per on pot passar el camí que baixa, però no trobo res. Desfaig un tros de pista i en un revolt veig marques vermelles (Núria-Queralt) que em porten torrent avall. El caminet és estret, torno a perdre les marques. Torno enrere fins que les retrobo i de nou avall.


És un sender que serpenteja pel mig del bosc tupit, sembla de nit. És una baixada tècnicament fàcil però força dreta, els frens no paren. Passo un tros més pedregós i ja surto amb vista del viaducte.


Uns metres més i arribo a la carretera, allà m'espera l'altra bici.
Faig el canvi i tornem-hi.
És un quart d'una i ara m'esperen 10 quilòmetres de pujada amb la de carretera. Em marco un ritme constant i vaig fent.
Després del trencant de l'Hostalet la cosa es suavitza i encara puc fer fotos.


Torno a ser on he sortit. Carrego la bici i me'n vaig per la carretera de nou cap a Bagà, parant per descomptat a recollir la Grossa que m'estava esperant.


Si voleu veure més fotos, al Picassa.

2 anys

Sembla mentida però ja fa 2 anys que estic escrivint aventuretes en aquest blog... com passa el temps! De vegades passo períodes llargs sense dir res, de vegades amb una setmana vull dir moltes coses...
Aprofito per fer saber a qui li interessi, que si algú vol es pot apuntar a una sortida amb les joves promeses (de 32 anyets) que farem demà amb la btt. L'hora de sortida són les 9 a darrera Cal Granoté. El nivell de la sortida (en quan a intensitat) es preveu baix, tirant a lamentable, tot el contrari del nivell de diversió previst.

Apa déu!

Ah, i a partir d'aquesta tarda.... VACANCES!!!!