Ja la tenim aquí!

Doncs sí, sembla que fa només quatre dies que ens enfilàvem cap a Sagàs per fer la tercera Pedalada de Gironella i mira per on, estem apunt de celebrar la quarta.
Aquest any serà el proper diumenge dia 2 de març. Com sempre, la sortida estarà situada al mig del poble (Plaça de l'Estació) i l'hora de sortida, les 9 del matí.
Hem fet 2 circuïts aptes per tothom, intentant buscar una mica de tot el què es pot trobar pel baix-mig berguedà: caminets, pistes, corriols, trialeres... La dificultat no és massa elevada (ni física ni tècnica) sobretot pel recorregut curt. Aquest, tindrà uns 19-20 km on els 14 km primers seran compartits amb el llarg, que tindrà una llargada d'uns 30 km. A l'arribada, es tornaran a ajuntar per fer els darrers senders conjuntament.
Les inscripcions es poden fer anticipadament a Motos i Bicicletes Pep Ribera (93.822.83.88) a un preu de 8€, o el mateix dia de la pedalada per 12€. Cal recordar que si no es té llicència (BTT o FEEC), s'haurà d'afegir 4€ a aquests preus en concepte d'assegurança.
A l'acabar, hi haurà esmorzar per tothom qui tingui gana i un record.
Per més informació, podeu contactar amb pedaladagironella@gmail.com

Podeu veure el gràfic i un plànol del recorregut


Després del test del cap de setmana passat (17/02/08) ens surten uns 32-33 km.
Tot i que com ja he dit no és molt dur, els primers ciclistes que han pogut tastar el recorregut ens confirmen que el recorregut llarg és una mica exigent degut als canvis continus de pujades i baixades (trenca cames). Esperem no trobar fang, ja que en un parell de punts, molt concrets, podria dificultar força la marxa.

Crack!

Onomatopèicament aquest seria el soroll que acaben fent les meves bicis tard o d'hora. Tot i això, també hi ha altra gent que li passa el mateix. Aquest és un exemple que vam veure fa un parell d'anys a la pedalada de Sant Julià de Cerdanyola. El biciclista no sé què li va passar...
Jo, normalment sóc més discret i només faig petites esquerdes:

També posaré un enllaç a un fòrum on hi ha un cens de quadres trencats on faig aportacions periòdicament.
Finalment, he de dir que espero estar bastant temps sense haver d'actualitzar aquestes imatges (seria una bona senyal!)

Premiere

Properament i tot veient l'èxit que ha tingut l'enquesta i el poc temps que li donen de vida a la meva bici, faré un monogràfic sobre bicis trencades. Si teniu material gràfic per poder-ho il·lustrar, s'accepten col·laboracions.
Fins aviat gent!

Això s'acava...

Doncs sí, tenia el bloc una mica descuidat i aprofitant que avui és l'ultim dia de l'any, aprofito per fer-hi algun petit canvi i de pas, explicar la última sortida d'abans d'ahir a Guardiola.
D'entrada i objectivament si dic que vam fer 20 km amb 3 hores, no sembla que sigui res de l'altre món, però un cop analitzats tots el paràmetres, la cosa canvia....
Primer de tot, dir que en l'època de torrons en la que ens trobem no és la millor per estar en forma, podríem continuar dient que a 5-6 graus sota zero quan vam sortir, no convidava a pedalar gaire i per acabar, anàvem a descobrir noves rutes no a fer cap carrera. Un cop dit això, explico una mica el recorregut que vam fer amb el Mines.
Sortida del costa del pavelló de Guardiola per començar-nos a enfilar per unes bones rampes direcció a Cavallera. Terreny guixós, seguint el PR que porta a Brocà. Al cap de pocs quilòmetres la pista es va tornant cada vegada més bona i no tant pendent. Passem per Sant Martí i Cal Sobirana fins que parem a fer un mos sobre del Castell. Unes corbes més i deixem el trencall que porta al Pla del Castell per seguir la pista a la dreta que voreja la serra de Sant Marc per la cara nord. Aquí comencem a trobar NEU, si si, NEU. Allò blanc que els esquiadors troben a falta tant! El ditet de neu inicial va augmentant a mesura que anem pujant, fins arribar al coll al costat de la Bassa de Tarnes a casi 1500 metres d'alçada. A partir d'aquí, trialera magnífica de baixada direcció la Foranca que amb menys d'un quilòmetre, ens fa perdre més de 300 metres de desnivell. Arribem a la pista (sobre de Paller) i baixem un parell de quilòmetres fins trobar un encreuament amb un caminet amb marques vermelles que va crestejant per dur-nos a Bagà per un singletrack força tècnic en alguns trams. Des de Bagà, baixem per la carretera fins a Guardiola.
En definitiva, una ruta curta però que té de tot: pujades tècniques, amb pista, amb neu, baixades molt tècniques, molt dretes, fàcils, vista espectaculars... vaja que més complert que això amb tants pocs quilòmetres és molt difícil de trobar.

Doncs això, tal com dèiem... BON ANY NOU!

les fotos

Animals de costums

De tothom és sabut que l'ésser humà és un animal de costums. Quan agafa l'hàbit de fer una cosa és molt difícil que deixi de fer-la. Aquest fet tan bàsic es dona en totes les coses que passen en la vida: qui fa cada dia la migdiada després de dinar, qui ha de fer el cigarret després del cafè o sexe, etc. Però centrant-nos més en la el món de la bicicleta, també ens trobem clars exponents d'aquesta quotidianitat: qui no pot sortir a pedalar sense punxar la roda, qui no para de fer atacs als pobres companys que corren menys, qui no para de caure al terra i trencar-se coses...
Doncs sí, parant-hi una mica d'atenció també me n'he adonat que jo mateix era un d'aquests animals de costums, ja que tinc per costum trencar el quadre de la bicicleta cada cert període de temps (cada vegada menys temps per cert). D'entrada no sé si és un bon o mal costum però el què sé és que molt bo per la butxaca no ho és, i com a bon català que sóc és una cosa que fa mal això de partir la bici (normalment només en el sentit figurat).
Com que aquest diumenge passat hi ha hagut la pedalada de Cal Marçal, segurament per mi la última prova d'aquest any 2007, representa que més o menys ara seria Any Nou. Per tant, faré el propòsit típic que es fa en aquestes dates, i en el meu cas aquest propòsit serà deixar de trencar bicicletes d'una vegada!

També s'ha de dir que aquestes promeses no s'acaben complint gairebé mai... ja veurem l'any que ve.

SORPRESA!!!

La tardor ja és aquí, i amb ella arriben les últimes curses/pedalades de la temporada.
Avui hem fet una marxa que tot just fa un any que ha nascut però que pinta molt bé. L'any passat ja vam dir d'anar-hi però al final va caure la pedalada de Sant Feliu. Aquesta vegada hem canviat (per bé) i ens hem apuntat a la Súria-Montmajor.
No sabia massa que podria trobar, però al final el resultat ha estat molt bo. En principi el perfil de la prova no presentava masses dificultats: baixada cap a Navel per després pujar a Serrateix fent la pujada més llarga. A partir d'aquí semblava que tot anava avall i només trobariem repetxonets fins a Súria on s'acavaria la prova. En definitiva ha sigut així, no ens han pas enganyat, però aquesta "simple" ruta ens ho ha fet passar molt bé.
Per començar, baixada fins a Navel que ens porta a l'inici de la llarga ascensió per la baga, humida i fresca de Serrateix. A dalt, control per menjar algunes galetes i prepara-nos per una baixada super ràpida que ens porta fins a la carretera de Cardona a Manresa. A partir d'aquí comencen tímidament els caminets pel mig del bosc, una mica de tot, molt entretinguts fins arribar a l'esmorzar.
Hem pogut asseure a taula per menjar una botifarra amb coberts i tot, disfrutant del solet que feia, un 10! Després, més corriols de baixada per païr bé i algun de pujada per boscos molt humits. Unes quantes trialeres després, hem arribat a Valls de Torroella on ens esperava l'últim control.
Ara semblava que haviem d'arribar en breu a Súria, però encara ens farien passar literalment pel tubo. Més singletrack, de pujada i baixada per sortir just a les portes de Súria. Quan tothom es veia ja a l'arribada, es treien de la màniga una volteta d'uns 3 o 4 km que ens feien fer un últim repetxó per poder arribar per trialera.

Tot plegat, un matí amb unes 4 hores de pedalada molt bones sensacions. La única cosa negativa és un problema amb la bici: bé, ja no sé si són paranoies meves o què, però aquest quadre no el veig prou resistent....

Un altre món

Ahir quan vaig tornar d'Andorra i vaig descarregar l'equipatge al garatge, la primera cosa amb què em vaig fixar va ser la meva bici. No és estrany que em fixi en les bicis (ni en algunes noies...), m'agrada el simple fet de mirar-les què hi farem!
Em vaig sentir estrany, no sabia per què però aquella bici que tenia al davant no semblava la de sempre: aquelles rodetes tan primes, aquella llarga potència seguida d'un estret manillar, la suspensió gairebé inexistent, un quadre poc rígid que semblava que s'hagués de trencar... Semblava que els dies de pont que havia passat fora de casa l'haguéssin canviat, o pitjor encara, que algú se l'havia endut i en el seu lloc i havia deixat aquella bici poca-pena, senzilla, poca cosa, fràgil...
Avui al matí però, després de llevar-me i adornar-me que estava aixafat i adolorit de totes les parts del cos, ho he entès: no havia sigut el lladre de bicis que me l'havia canviat i tampoc no s'havia posat malalta la meva KTM, simplement es tractava d'un altre món. Un univers paral·lel al de les bicicletes de muntanya clàssiques que es troba a l'estiu en algunes estacions d'esquí. Allí les supensions més curtes tenen 15 cm de recorregut, i els pneumàtics més estrets són de 2.35. En aquests llocs quan trobes una pedra, no l'has d'esquivar has de passar-hi per sobre, els tallats no són cafè+llet són coses que s'han de saltar, on deixes la lycra i et poses proteccions com un gladiador romà, i quan acaves, el què et fa més mal no són les cames sino els braços i mans. Sí, això és un Bike Park.