Ja sé que el títol no és el més original, però almenys és coherent, ja és molt.
La segona etapa era la més difusa, la cosa no estava massa clara i el camí per seguir l'hauríem d'anar prenent sobre la marxa. El vespre abans, al mateix refugi, ja vam demanar consell a diferents persones per tal que ens aconsellessin amb millor opció i com que tampoc no vam treure'n l'aigua clara almenys vam decidir per on no aniríem.
Sortida direcció Sant Llorenç de Morunys, el meus companys ja saben que m'agraden molt els GRs, així què millor per treure les lleganyes dels ulls que començar per un: prenem el GR7 direcció la Coma, però de seguida ens n'adonem que hem de fer més via, així que opció B i carretera avall. Fem algun altre tram petit (atall d'alguna corba) però pràcticament tot carretera fins el trencall de la Pedra.
Uns carrers costeruts ens diuen bon dia, les rodes s'enganxen a l'asfalt i la cosa sembla que s'enfila.
Anem pujant, el terreny es torna encimentat i la pendent sembla que només augmenta, buff! Passem per la casa de l'Argelaguer i de seguida el camí es transforma amb pista. Sense saber-ho ni voler-ho seguim un itinerari marcat del circuït de
BTT de la Vall de Lord. Arribem al Coll de la Creu, vistes molt bones de tota la Serra del Verd, però de seguida topem amb una altra cruïlla, aquest cop marxa amunt i cap a llevant, on sembla que es dirigeix aquest itinerari marcat.
Nosaltres no li fem cas i ometent per complert les fletxetes, pugem fins a Cal Jepet. Demanem per última vegada consell per la ruta a uns caminadors que trobem i la decisió triada comporta pujar fins a les Collades Altes.
Tothom sabia que el Pas del Llop estava a més de 1760 metres i que després del què ja portàvem pujat encara ens faltava més de 400 metres positius, però és igual! Si s'hi ha d'anar, s'hi va!
Molt valents nosaltres, però les rampes que hi havia a la pista després de Cal Canonge ja ens ho van explicar. Sincerament no recordo cap pujada que sent una pista compacte en la majoria del seu recorregut hagués patit tant per no posar un peu a terra per pujar-la (portant un 34 de pinyó), he dit!
A d'alt, una mica tips de pujada comencem a descendir tots el metres que havíem guanyat per una pista que tot i que semblés impossible, encara era més dreta!!! Baixem fins la Creu de Jovells i pista amb pla i baixada cap a Vilacireres i Can Blanc on queda una última baixada molt dreta i pedregosa fins al Molí del Güell.
Portem ja algunes hores pedalant amb un desnivell positiu més que important i no hem fet massas quilòmetres i ara tenim al davant pràcticament una Gósol-Berga, ai, ai, ai...
Poc a poc pugem fent equilibris per sobre els còdols cap a Bonner, ja és migdia i comencem a tenir gana, almenys jo.
M'invento una paradeta tècnica amb l'excusa que he trencat la cadena, bé si que la vaig trencar, reparació i continuem. Deixem el GR que puja per la Baga d'en Solsona i continuem pujant direcció sud fins a la Font del Querot, on ara si ens refresquem i podem menjar-nos l'entrepà que dúiem des del matí, qui hagués tingut una cerveseta i unes olives...
Dinem ràpid i seguim pujant per la Serra dels Prats fins el Portell de Griells, on finalment deixem de pujar. Ens queda l'última baixada de la jornada, una pista plena de pedrots fins a la Font del Pi.
Sembla que ja arribem encara que queda la penúltima dificultat que és pujar fins el Portell dels Terrers (per no baixàvem ahir). Xino-xano trampegem les paelles del camí i ja podem veure al fons les pistes dels Rasos i uns cúmuls que estan apareixent al cel per fer la postal encara més muntanyenca.
Feia molt temps, més aviat molts anys, que no feia la pujada des de Peguera fins a l'estació d'esquí, i tot i que en bona part està enquitranada, déu ni do com puja i els últims centenars de metres és per agafar-t'hi fort.
Som a l'aparcament, al costat de la Creu del Cabrer, i podem dir que ja tenim la
nostra Ruta del Caracremada al sac!
