Doncs això, comenem de nou...

Aaaai l'hivern.... amb aquell fred i aquelles temperatures tan baixes que fan que no vulguis sortir de casa i la bici es quedi al garatge agafant pols... aaaai aquells dinars de Nadal amb els torrons i el cabrit que fan que la balança del bany s'espanti només d'obrir la porta... aaaai...

Doncs mira per on, aquest cap de setmana ni fred ni rutes suaus per pair àpats nadalencs: anem a aixafar-ho tot!
Comencem dissabte. El dijous ja n'havíem parlat i finalment es va dur a terme: repetirem la ruta que vam fer el novembre del 2009 amb el Mines que no era ni més ni menys que sortir de Bagà i pujar fins el Coll de Galligans. Dit així, tampoc no sembla gran cosa sobretot si a més a més dius que la durada total són vint-i-pocs quilòmetres, però la cosa canvia quan saps que la primera part de la ruta (fins a coronar el coll) tens un desnivell positiu (pujada) de gairebé 1300 metres i un desnivell de negatiu de 700, tot això amb uns 13 quilòmetres, per tant, molt pla diguem que no ho és.
Amb el Climent i el cosinet Granoté sortim de pels volts de les 10 del matí, fa fresqueta 1º però al sol si està bé, l'ascens comença per la carretera de Coll de Pal fins arribar al trencant de Gréixer on realment la pujada es fa present.

Primers quilòmetres molt relativament suaus ens endinsen a en una baga plena de faigs sota mateix del Coll d'Escriu que és on anem.

Pugem tan a poc a poc com podem que a la vegada és tan depresa com podem: plat petit i pinyó gran, la pujada és molt exigent tot i el bon estat de la pista i ens fa suar la cansalada per poder coronar.

Un cop d'alt optem per baixar per la trialera cap a Escriu (l'any passat vam baixar per la pista amb el Mines), no sabíem massa l'estat d'aquest corriol i al final no ens va decebre, un primer tram tècnic seguit d'un corriol ràpid i serpentejant per rematar-ho amb un tros final tècnic i físic que ens va deixar els braços calents.
Passem per la casa d'Escriu i enfilem per l'antiga via de tren cap el Refugi de Sant Jordi, tècnicament aquest camí és més difícil però a part d'algun punt concret, pugem sobre la bici. 
Al Refugi, fotos de rigor i visita a la nova part de refugi lliure molt ben condicionat per cert.

Omplim aigua a la font del Faig i emprenen l'ascensió de nou, ara a estones amb la bici a l'esquena.
Fem el Coll de Galligans, 1727 metres i punt més alt de la jornada i ens dirigim al Pas de la Boixassa per començar el descens, sense abans però i per part del Climent, de provar de baixar per una tartera amb la bicicleta.

Descens: baixem fent esses per la trialera de la Boixassa aixecant algun roc i mirant de no perdre la traçada bona fins arribar a la Collada de la Pelosa, allà continuem pel mateix PR que estàvem fent des del Refugi de Sant Jordi per una de les millors trialeres que he fet mai, i sobretot si vas un darrera l'altre aixafant-te els talons. Brutal! Terreny canviant, de molt tècnic a corriolet ràpid, esses, pins i boixos, peralts naturals, en resum, fantàstic!
A baix, comentem la jugada i acavem d'arribar a Bagà per pista.

Continuem diumenge. Què millor per fer diumenge si dissabte has fet molt corriol i encara estàs cansat? Doncs l'Hivernal del Bages, que té molt corriol i és llarga! (Som uns masoquistes)
Igual que dissabte a l'hora de la sortida fa fred, però si t'abrigues massa, al cap d'una estona et fots de calor i com que suo molt, poc roba i a patir una mica de fred.
Sortim amb el Pep, el Mines i el Granoté, el ritme no és pas suau i les ulleres se m'entelen però com que són graduades si me les trec encara hi veig menys. Vaig fent.
De seguida el Pep es queda fent de mecànic i nosaltres tres anem fent, com que corre molt, ja ens atraparà ;) .

El recorregut d'aquest any és encara amb més caminet i trialers de l'habitual, a part d'alguna cua puntual ens ho passem molt bé amb els trams tècnics però també fa que passi l'estona i els quilòmetres pràcticament no es moguin. El primer control (molt endavant) em serveix per atrapar el Granoté i el Mines que se m'havien escapat i que el Pep ens atrapi a nosaltres. A partir d'aquí el Pep marxarà abans i ens quedarem els tres valents per acabar d'arribar. Anem fent prou depresa però quan arribem al segon control (i últim) ja és mig matí. Teòricament ens queda la meitat de pedalada encara!
Una botifarra per donar-no de nou forces i en marxa. Continuen els corriols tècnics de pujada i baixada, amb algun tram ràpid molt divertit, travessem bosquets per sendes inexistents i ens atipem de trialeres. Tot i això, aquesta segona part es fa més ràpida i poc més de quatre hores després d'haver sortit ens plantem de nou a Sanpedor.
Ha sigut un gran cap de setmana ciclista que ja s'ha acabat, ara només em queda l'spinnig per esperar...

Les meves fotos de dissabte i les del Climent.

Ho! Ho! Ho!

Actualment de vacances... fins l'any que ve!
Dia 24 de desembre, què es pot fer?

...


...


...

...

...

...

...

...

...

...

...

...

... doncs sortir a pedalar una estona!

BON NADAL I MILLOR 2011!!!

Tardor al Catllaràs

Dissabte matí, una heterogènia si més no interessant de ciclistes disposats a pedalar per les muntanyes alt berguedanes del Catllaràs.
Estem a la Pobla de Lillet, el Mines, el Climent i jo. He pensat fer el mateix recorregut que ja vam fer a finals de l'hivern passat amb els companys del Bikeberguedà amb el Panter per guia, però aquest cop sense neu. Es tracta de sortir des dels 800 metres i tot pujant per pista plantar-nos al Roc del Catllaràs a 1685 metres, després buscar totes les trialeres i camins de cabres possibles per tornar a plantar-nos on hem sortit. Suposo que hi hauria gent que en podria dir que és una ruta endurera jo com que sóc més clàssic en diré ruta de btt i prou.

Com que amb la sortida de la setmana passada vaig fer encara més gran l'esquerda al basculant de la ASR5, i gràcies a la rapidesa del distribuïdor de Yeti, que de moment fa més de 2 mesos que estic esperant un nou basculant, vaig sortir amb la Grossa.  Li he fet un règim especial després de la temporada de bikeparks i ara "només" està amb un pes de 17,42 kg cosa que fa que les pujades siguin molt menys feixugues.

De totes maneres avui no tenim pas pressa i anem pujant xino-xano, de fet ni que volgués pujar ràpid tampoc podria, i aprofitem per fer fotos i contemplar el paisatge. La pista està molt compactada i facilita l'ascens, fins el Prat Xispedor més o menys tot bé. A partir d'aquest punt farem un bucle una mica cabronet que fa enfilar-nos pel Coll de la Ceba. Aquesta vegada m'ha sigut impossible, tot i l'esforç per la meva part, el tram central (menys de 100 metres) se m'ha resistit i l'he hagut de pujar a peu.

Un cop al Pla del Catllaràs, hem començat el DH pel PR C-52, el primer tram fins el prat Xispedor és bastant dolent per fer-lo amb bici ja que hi ha molleres que fan que la bici et quedi literalment enterrada dins el fang i encara que baixis amb un tanc com jo, has de baixar i travessar-ho a peu.
El segon tram la cosa ja canvia, pel Clot del Bullidor ja és diferent i només trobem un pas que no podem fer sobre la bici, la resta tot perfecte i amb la Grossa pots envelar-te molt.

Sortim a la pista, just al trencant per anar cap a Vallfogona, però decidim baixar directament fins a Falgar per fer el darrer tram: els Graus. Aquesta última trialera és molt llarga i ja no té passos impossibles, 100x100 ciclable i baixant amb una bici com la que anava només havia de pedalar i frenar, perquè de tot lo altre se n'encarregava la bicicleta, havia de canviar el xip!
Ruta molt recomanable que es pot allargar si es vol per molts punts. És curta de quilòmetres, però alerta: hi ha molt desnivell i els quilòmetres passen molt a poc a poc.
Les fotos estan al Picasa.

Resitirem!

Dissabte a Avià es van fer les terceres 2 Hores de Resistència amb BTT, com que sóc una mica gandul i no tenia ganes d'anar-me a a cansar, vaig pensar... calla i si en comptes de pedalar faig fotos?
Doncs aquí n'hi algunes, més endavant n'aniré penjant més però les he d'arreglar una mica i no tinc temps.

Ja el tenim aquí!

Poc a poc, sense fer gaire soroll però sí, com cada any, més d'hora o més tard fa acte de presència. Si s'hagués de posar un dia concret... mmm... jo diria diumenge. Sí, diumenge disset d'octubre.
Em sembla un bon dia perquè ens arribi el FRED.
Ja ho sé... tampoc no n'ha fet tant, d'acord... però s'ha acabat sortir a primera hora amb màniga curta i pantalons curts, ara ja comença a ser necessari portar una armilla o jaqueta prima i els pantalons pirates no fan nosa a primera hora del matí. És quan passes per dins d'aquella riera i notes d'una manera més intensa l'aigua. De totes maneres, quan surt el sol i van passant les hores, et vas sentir més còmode i et comença a fer nosa la roba que t'has posat abans.

També és temps de pluja i en aquestes contrades això és sinònim de bolets. En el penúltim cap de setmana, que s'esqueia amb el pont de Prostitució, vaig poder canviar els pedals automàtics per les Xiruques i el Camelback pel cistell i sortir pel bosc  tal caçador de bolets de la Teletrès. Com que no parava de ploure vaig aparcar literalment la bicicleta i em vaig decantar pel tema micològic. He de dir al meu favor que la cosa no em va pas anar malament, ans el contrari. Amb poca estona de cerca i sense anar gaire lluny, el resultat era prou bo. Aquí una mostra.:

 

Aquest cap de setmana però, hem fet com les orenetes i hem anat al sud. Bé, molt al sud tampoc, però sí que hem baixat fins a cal Marçal per fer el clàssic Raid de Cal Marçal, enguany la 20a edició.
Un recorregut molt variat amb tot tipus de terreny, boscos preciosos degut a les últimes pluges encara que sense pràcticament fang, pistes ràpides, senders revirats, bolets escampats com si fossin plantacions, trialeres relliscoses, vaja, una mica de tot. I al final, un esmorzar amb tot inclòs i de record, una mallot commemoratiu del 20è aniversari, encara que només ha pogut ser un "val per"  ja que degut a la gran participació (més de 500 persones) no n'hi ha hagut per tothom. La bici, tot i estar ferida de mort (té el basculant trencat encara) s'ha portat com una campiona i ha complert amb escreix.
Apa, fin una altra i abrigueu-vos!

Ruta del Caracremada (2a jornada)

Ja sé que el títol no és el més original, però almenys és coherent, ja és molt.
La segona etapa era la més difusa, la cosa no estava massa clara i el camí per seguir l'hauríem d'anar prenent sobre la marxa. El vespre abans, al mateix refugi, ja vam demanar consell a diferents persones per tal que ens aconsellessin amb millor opció i com que tampoc no vam treure'n l'aigua clara almenys vam decidir per on no aniríem.
Sortida direcció Sant Llorenç de Morunys, el meus companys ja saben que m'agraden molt els GRs, així què millor per treure les lleganyes dels ulls que començar per un: prenem el GR7 direcció la Coma, però de seguida ens n'adonem que hem de fer més via, així que opció B i carretera avall. Fem algun altre tram petit (atall d'alguna corba) però pràcticament tot carretera fins el trencall de la Pedra.
Uns carrers costeruts ens diuen bon dia, les rodes s'enganxen a l'asfalt i la cosa sembla que s'enfila.

Anem pujant, el terreny es torna encimentat i la pendent sembla que només augmenta, buff! Passem per la casa de l'Argelaguer i de seguida el camí es transforma amb pista. Sense saber-ho ni voler-ho seguim un itinerari marcat del circuït de BTT de la Vall de Lord. Arribem al Coll de la Creu, vistes molt bones de tota la Serra del Verd, però de seguida topem amb una altra cruïlla, aquest cop marxa amunt i cap a llevant, on sembla que es dirigeix aquest itinerari marcat.

Nosaltres no li fem cas i ometent per complert les fletxetes, pugem fins a Cal Jepet. Demanem per última vegada consell per la ruta a uns caminadors que trobem i la decisió triada comporta pujar fins a les Collades Altes.
Tothom sabia que el Pas del Llop estava a més de 1760 metres i que després del què ja portàvem pujat encara ens faltava més de 400 metres positius, però és igual! Si s'hi ha d'anar, s'hi va!
Molt valents nosaltres, però les rampes que hi havia a la pista després de Cal Canonge ja ens ho van explicar. Sincerament no recordo cap pujada que sent una pista compacte en la majoria del seu recorregut hagués patit tant per no posar un peu a terra per pujar-la (portant un 34 de pinyó), he dit!
A d'alt, una mica tips de pujada comencem a descendir tots el metres que havíem guanyat per una pista que tot i que semblés impossible, encara era més dreta!!! Baixem fins la Creu de Jovells i pista amb pla i baixada cap a Vilacireres i Can Blanc on queda una última baixada molt dreta i pedregosa fins al Molí del Güell.
Portem ja algunes hores pedalant amb un desnivell positiu més que important i no hem fet massas quilòmetres i ara tenim al davant pràcticament una Gósol-Berga, ai, ai, ai...
Poc a poc pugem fent equilibris per sobre els còdols cap a Bonner, ja és migdia i comencem a tenir gana, almenys jo.

M'invento una paradeta tècnica amb l'excusa que he trencat la cadena, bé si que la vaig trencar, reparació i continuem. Deixem el GR que puja per la Baga d'en Solsona i continuem pujant direcció sud fins a la Font del Querot, on ara si ens refresquem i podem menjar-nos l'entrepà que dúiem des del matí, qui hagués tingut una cerveseta i unes olives...
Dinem ràpid i seguim pujant per la Serra dels Prats fins el Portell de Griells, on finalment deixem de pujar. Ens queda l'última baixada de la jornada, una pista plena de pedrots fins a la Font del Pi.

Sembla que ja arribem encara que queda la penúltima dificultat que és pujar fins el Portell dels Terrers (per no baixàvem ahir). Xino-xano trampegem les paelles del camí i ja podem veure al fons les pistes dels Rasos i uns cúmuls que estan apareixent al cel per fer la postal encara més muntanyenca.
Feia molt temps, més aviat molts anys, que no feia la pujada des de Peguera fins a l'estació d'esquí, i tot i que en bona part està enquitranada, déu ni do com puja i els últims centenars de metres és per agafar-t'hi fort.
Som a l'aparcament, al costat de la Creu del Cabrer, i podem dir que ja tenim la nostra Ruta del Caracremada al sac!

Ruta del Caracremada (1a jornada)

No sabíem massa on anar i teníem un parell de dies. El suggeriment del Pep va ser, fer la Ruta del Caracremada. Vaig investigar una mica i de fet la informació que vaig trobar va ser bàsicament escassa i finalment vam veure que l'itinerari amb BTT encara no estava enllestit i que només hi havia, més o menys, delimitat el recorregut a peu. Què fer en aquests casos? Doncs crear nosaltres mateixos la ruta!

Sortim el dimarts al matí des dels Rasos de Peguera on deixem la furgo, es fa estrany sortir cara avall, i amb un tram de carretera enquitranada i tot. Al portell de Terrers abandonem el bon terreny i ens endinsem a la pista tot prenent el GR 107, de seguida ens trobem amb la Cruïlla: esquerra baixada cap a la Font del Pi (per on demà pujarem), dreta sender per sota el Roc de Ferrús que es torna amb amb una bonica pujada per una canal de pedra fins l'Estret. Evidentment prenem el camí popular (el de la dreta) i fem la primera recció de bici-alpinisme. Després d'aquesta caminada-pedalada, ens plantem al Portet, com sempre vistes espaterrants a ambdós costats. Esmorzem.

Seguim per la pista direcció nord-est cap a Palomera, vaig pensar que m'insultarien massa si baixàvem pel GR directament cap a Feners, és molt de bon fer pla i baixada i amb un moment ens plantem a la carretera just a sobre de la Pleta de la Vila. Pugem una mica però de seguida girem a l'esquerra abans d'arribar al Coll de Pradell. La pista continua baixant tot voltant el Tossal de Maçaners i fins arribar a l'Hostal Pedraforca. Ara el camí es converteix en “carrers rurals” i va seguint més o menys paral·lel a la carretera que va a Saldes fins el Coll de la Trapa.

Encara és d'hora, i Gósol on dinarem és aquí mateix. Podem allargar-ho una mica baixant per la trialera de la Gósol-Berga (que fèiem de pujada) fins a Feners i arribar a Gósol pel GR? Fet!

Des del Molí de Feners ens enfilem cap a la Farga i d'allà fins a l'Espà. Pràcticament el comptaquilòmetres no es mou, però passa i passa l'estona i la cosa puja molt. Tornem a ser a la carretera, just a un parell de quilòmetres de Gósol, però nosaltres la deixem de seguida i tornem a baixar ara cap a Sorribes pel mateix GR que passa per uns camins on durant força vegades hem d'anar caminant. A Sorribes pugem una mica voltant el Serrat del Puig per arribar a Gósol des del càmping. Ens donen la benvinguda una colla d'adolescents que fan la festa de l'escuma a la plaça, llençant-nos galledes d'aigua a sobre, sort que fa calor...

Sortim de dinar de Cal Puxica amb molt poques ganes de pedalar, estem farts i fa molta calor i per postres he de pujar fins al Coll de Mola, bufff!

Poc a poc i bona lletra anem pujant, fem alguna paradeta tècnica a l'ombra per veure i descansar.

400 metres més amunt fem el coll, ara vindrà una bona baixada per pista direcció Tuixén, llàstima que a mig camí haurem de tornar a enfilar-nos una altra vegada.

Baixem tranquils mentre anem xerrant i buscant el desviament. Al Pont de la Plana canviem de vessant i iniciem l'ascens. El David comença a passar-li factura el recorregut i per si a cas fa baixar un power-gel. Anem pujant, ja som a la Plana on deixem la pista que cap a l'esquerra pujaria fins al Cap del Verd, seguim cap l'oest. Aquí el paisatge ja ha canviat, és cara nord i estem a més de 1500 metres, el bosc és impressionant. Sembla mentida però encara fem una última mini-baixadeta per després poder fer unes paelles durilles i arribar a Coll de Port, el nostre lloc de pernoctació de la jornada. Fem un xampú ben fred i aiii! Això és vida.

Dutxeta, sopar espectacular i a dormir aviat que estem cansats i demà vindrà l'etapa dura.

Bona nit!!!

Totes les fotos