Feréstec, feréstec...

Canvi d'hora, això vol dir dormir menys o fer-ho més ràpid per compensar. El despertador ja sona a les 7 del matí (hora nova és clar) i just parar-lo sento el soroll de la pluja. Està plovent! I fort! Ràpidament em desplaço cap a l'ordinador i miro el Radar: tenim una tempesta a sobre i què bé, es desplaça cap a Prats! Què bons que són els de la Teletrès que deien que no plouria fins la tarda...

Vint minutets més tard passa el Pep amb la furgo i la resta de l'equip, com que encara falta passar a buscar el Pessa per Olvan, doncs tirarem cap amunt per la via directa. Així que tot i les obres cap a Prats passant per Sagàs. El Pep ens dóna unes mostres de conducció sobre fang i grava gràcies a la sempre inestimable col·laboració del copi, el Mines que l'indicava més aviat al revés.

Després d'un corbes prou relliscoses ens plantem a la costa de Prats on de nou retrobem el quitrà, quina sensació tan estranya.

Recollim els dorsals i preparem les coses, farà fred? Plourà? Què em poso? Estic guapo així? Tot un seguit de preguntes sense resposta aparent i comencem a escalfar (vídeo adjunt)

Sortim. Enfilem la carretera direcció Gironella per trencar cap al Grau, sembla que el ritme general de sortida no és massa ràpid, millor les cames me les trobo encara fredes. El Mines ha sortit com una fletxa i anem remuntant mica en mica amb el Jordi (alies “el de las anchoas”) i el Pep. De moment no hi ha fang tot i que cauen gotetes, anem fent.

La pista s'encamina cap a la baga i s'estreny, apareix el fang que encara que no sigui molt enganxós et fa lliscar una mica com vol i notes que la força que fas amb les cames es perd amb el contacte amb el terra. He de ser conservador perquè avui serà (ho hauria d'haver sigut) una pedalada llarga, atrapem el Mines i anem tots quatre junts però em quedo un pèl enrere. Baixem per una pista, gir a la dreta per sobre uns rocs i re entrem al sender, el grup redueix una mica i els torno a atrapar quan de cop amb el manillar enganxo una branca per la dreta i sense ni saber com, ja sóc a terra. He sentit un “crec” però no sé d'on ha vingut. M'aixeco i veig la resposta de la meva pregunta amb forma d'un seient a terra separat de la tija. Merda!

De seguida arriba el Pessa que venia justa al darrera així com altres companys que també s'interessen pel meu estat. Trec la tija (pel què pugui passar) i decideixo tornar per pista. Hi ha molta boira i em costa una mica orientar-me però sense masses problemes arribo al pavelló.

Fotos del seient trencat, posat de manera provisional a la punta

Com que per mi s'acaba la pedalada aquí tot i que encara quedaven més de 55 km només puc narrar els comentaris literarals que van fer els companys: durilla, el fang encara l'en feia més, molt maca, no hi havia pols, llàstima del temps però no si pot fer res, hi havia caminet i pista combinats correctament, com estava la fotògrafa, molt ben marcada, des d'Oristà no paraves de pujar...

I com que no podia ser un matí tan poc productiu per la crònica, passaré a informar del que sí que puc opinar: el menjar. Me'n vaig fer un fart, començant per les butis acabades de fer amb el pa cruixent sucat de tomàquet, continuant amb les canyes que com que de primer no sortien prou bé em vaig oferir voluntari a anar buidant els gots i què dir de la cansalada que vaig tenir el privilegi de poder provar, feta a foc lent, cruixent, mmm. I es clar, la crema de mató o el iogurt de xocolata. Només dir que no vaig dinar quan vaig arribar a casa. Per compençar i treure'm el monu de sobre, a la tarda vaig sortir a rodar una mica amb la de carretera per veure si podia rebaixar els quilos que havia guanya durant el matí.

Aquí és on va transcorre gran part del meu matí

 

De totes maneres el resultat gloval no va ser pas negatiu, vaig passar prou un bon matí de diumenge amb companyia de l'organització del Lluçanès Feréstec i la caiguda no em va deixar cap seqüela greu, només rescadetes i l'espatlla i la cama una mica masegades.

Per tant, queda apuntada i ja està a la llista de pedalades pel 2012.

Ah, se m'oblidava el més important: tot això que acabo d'explicar és mentida!!! Vaig fer el carrerón de la meva vida amb una mitjana més alta que quan surto per carretera i vaig quedar segon de la general rera un corredor de Torelló que va fer primer tot i trencar el canvi, i aquí el document que ho acredita.

 Per acabar, algunes fotos del corredor a l'arribada:

Pedalada de Gironella 2.0

Sóc gandul, em fa mandra escriure. Estem a l'era 2.0, per tant la crònica d'aquesta setmana serà en format audiovisiual.
Comencem pel dissabte abans amb el marcatge del circuït. Semblava que no trobaríem pols...

Provant-ho "in situ":



I el dia de la pedalada:

Enduro de les Gavarres

Pel títol no us penseu pas que m'hagi passat a la moto. Es veritat que encara conservo un Derbi Variant Sport que durant els meus anys d'adolescència va ser el més semblant a una moto d'enduro que he tingut mai però en el cas que avui toca, l'enduro el feia amb bicicleta.
Doncs sí, enmig del massís de les Gavarres i en ple cor del Baix Empordà, diumenge passat es va celebrar una competició de bicicleta de muntanya de caràcter eminentment baixador tot i que també amb trams de pedalar més costeruts. D'aquí el nom, Enduro fent referència a les competicions homònimes amb moto que fa anys que es fan arreu de la nostra geografia on en el recorregut hi ha trams especials cronometrats units mitjançant enllaços no puntuables.

El lloc de sortida de la prova es trobava a l'Ermita de Fitor i per arribar-hi abans havies de recórrer per pista un 10 quilòmetres llargs des de la Fonteta, l'últim poble que es trobava després de la Bisbal. Per tant des de casa tenia gairebé 3 hores i mitja de viatge fins aquest punt.
Dissabte havent dinat, carreguem la furgo i marxem amb l'Hermínia, pensava que arribaríem just abans de tancar l'entrega de dorsals del dissabte, però vam fer tard i quan vam arribar ja havien plegat. Així doncs, només podem esperar-nos fins demà al matí quan tornin a entregar dorsals i quin millor lloc que esperar que als planells al peu de l'ermita on aparquem i fem nit. Més gent va tenir la mateixa pensada, altres furgonetes, autocaravanes i tendes van aparèixer a la zona.

Diumenge matí,  abans de les 9 ja tinc el número per posar a la bici, el 133 i una targeteta on diu l'hora que he de ser a l'inici de les especials. El primer és a les 10:06, o sigui que puc esmorzar tranquil!
Acabo de disfressar-me amb les proteccions i el casc integral (obligatori per cert) i volto per la zona. Estic nerviós, segurament perquè fa força temps que no faig cap carrera i tot i que no espero cap resultat concret, tinc el cuquet que em va corrent per dins.

10 segons (...) 4, 3, 2, 1... 0! Surto de la SP1, nerviós encara, no em conec el terreny i queda molt per endavant així que decideixo conservar i no arriscar. Un primer tram de corriol fàcil i després pedres, unes llosses grans que fan reduir la velocitat, calma... ja tindrem temps... veig l'arribada i em passa un corredor que ha sortit 30' després meu. Ja està, si que ha sigut curt? Començo amb un temps molt dolent però ja recuperaré... Consell: si el dia abans es fa el recorregut, tens ven bé 20-30 segons guanyats.

Faig el primer enllaç amb el noi que anava darrere meu, és de Cassà i sembla que corre força. Anem garlant mentre passem corredors que han sortit abans, potser anem massa despresa? Tampoc ho diria perquè anem xerrant... A l'última pujada n'atrapem un que va a peu!?

Després d'haver-nos esperat una estoneta, engego. Ja no hi ha tants nervis i surto més concentrat, corriolet, corbes, alzines sureres per tot arreu, vaig agafant velocitat i host**! (ostres!), un tallat que podia tenir gairebé un metre que em menjo i per postres un altre després. Estan bojos aquest Empordanencs! La baixada continua per poca estona, un repetxonet em posa a prova i em fa bufar però alhora m'anima ja que trobo el corredor que ha sortit 30' abans i el passo.

Al cap de poc arriba el company que ha sortit rere meu i continuem cap a la SP 3. Em diu que ara farem una conometrada que algun cop havia servit pel recorregut d'un descens que es feia per aquestes contrades, així que sembla que serà un tram molt dret cosa que directament implica una bona pujada abans.

Hem arribat amb molt de temps a la sortida, després d'esperar-nos una mitja hora surto. Estic mentalitzat que serà un tram vertical, però per la meva sorpresa el primer tros és un sender revirat amb arbustos banda i banda, no m'ho pensava i faig alguns error que casi em porten a terra (de fet vaig quedar parat amb els dos peus a terra) fins que arribem al què pròpiament seria la zona del descens. És bastant inclinat amb graons i lloses, m'agrada. Tot i portar una bici "poc indicada" pel tipus de terreny, aquí em trobo molt còmode i tot i el mal començament acabo fent prou bon temps.

L'Albert (ara ja sé com es diu) arriba poc després meu, es nota la seva etapa com a descender i que ja hi havia passat abans. Esperem un seu amic que havia punxat durant aquesta especial i tornem a pujar per pista fins a la SP 4.

Som a un vèrtex geodèsic on es hi ha una vista extraordinària: el Mediterrani amb les Medes, el Massís del Montgrí, tota la plana de l'Empordà fins als Pirineus, les Gavarres... Hi ha tanta visibilitat perquè fot un tramuntana que baixa la tapa! Les indicacions d'aquest tram són: alerta amb una corba a l'esquerra que hi ha una regatera que pot ser molt alta si no l'agafes per l'interior. Entès.
Primer caminet amb girs bruscs que em porten a algun recte indesitjat i sauló que patina i després pedalar, pedalar molt, amb alguna pujadeta i tot. Estic ja força cansat i teòricament això era de baixada. He arribat al final amb prou bon temps, però comença a ser tard i encara queden un parell d'especials.

Durant el tram de connexió, parlem del fet d'haver de portar casc integral per fer la prova: no seria més lògic portar un casc integral o no  durant TOTA la cursa i no només un integral pels trams cronometrats i sense res als enllaços? Aquí queda.

Especial 5, la de les rieres. Diuen que hem de travessar una riera 3 o 4 cops i és difícil fer-ho sobre la bici si no s'aprofita la inèrcia, ja ens ho trobarem. Faig una sortida molt bona, amb passos per corba perfectes fins que arribo a la riera, allà m'encallo una mica i fins i tot poso el genoll a terra per una relliscada tot travessant el rierol quan passava el xicot que havia sortit davant meu i el peu em queda xop. Ja a l'arribada m'atrapa l'Albert.

Gairebé a 1/4 de 2 ens posem en marxa cap a l'últim tram contra rellotge. És l'enllaç més llarg de tots i comença amb un petit camí que s'enfila ràpidament pel mig del bosc per remuntat tots els metres que hem baixat. Atrapem un parell d'amics de l'Albert i continuem tots quatre. En el tros final, m'adono que la roda del darrera perd, com que és poca cosa ja m'ho miraré quan arribem.

Tinc hora a les 14:24:30 per sortir a l'SP 6 i falta més de mitja hora. Tinc temps de sobra per inflar la roda i descansar. No poso pas la càmera, per l'aire que perd en tinc més que de sobres per arribar. Aquesta és l'especial més curta i amb menys desnivell, no és difícil però si divertida. Amb menys de 3 minuts em planto a l'arribada amb un temps normalet. Ja s'ha acabat.

Un bon dinar per part de l'organització, sorteig de regals i entrega de premis. L'Enduro de les Gavarres ha finalitzat i m'ha deixat un bon regust de boca. Les classificacions diuen que he quedat 23è de la general i 14è de la meva categoria, crec que prou bé.



PD. Per cert, ja tinc un membre més a la família bicicletil... je, je...

Resumint...

No sé que passa, però últimament amb el bloc estic més gandul que un operari de la brigada municipal cansat, cosa que no vol dir pas que no vagi amb bici, al contrari, durant aquest mes de febrer he anat sortint dissabte i diumenge, fins i tot una nocturna fa un parell de divendres i una inèdita matinal de dilluns amb més caminada que pedalada. El què passa és que mai trobo el moment oportú per posar-m'hi...

El primer cap de setmana del mes va servir per deixar pràcticament enllestit el recorregut de la Pedalada de Gironella (recordeu: diumenge 13 de març) i comprovar què dura que es pot fer amb fang. El dilluns, sortida "especial" fins a l'Estany amb caminada llarguíssima amb neu fins sota genoll i baixada per la Vall Llòbrega fins a Cercs (molt recomanable, però gairebé millor sense neu).

El cap de setmana sobre teníem la clàssica Ruta dels Senders de Navarcles, com cada any te n'afartes de sender, destacar els camins oberts "a pic i pala", un 10 per l'organització.

La foto és de la Senglanda de Calders, però no en tenia cap més, què voleu que hi faci!

I aquest cap de setmana he aprofitat per voltar per caminets propers a casa, dissabte la banda de la riera de Merlès (territori Cal Marçalenc) amb força fang i diumenge pels voltants del curs baix de la riera de Clarà ultimant els darrers trams de la Pedalada de Gironella.

I per tancar el mes de febrer, aquest cap de setmana toca: cursa (alerta, no confondre amb l'Operació Cursa). Com que estic molt poc en forma per anar a Aguilar de Segarra a fer la Powerbar Marathon me n'aniré a les Gavarres que sembla que hi ha més baixada... Ja aniré informant.

El de Cal Blau films presenta: "Senglanada 2011"

Diumenge va ser el dia de posar a prova la joguina que m'havien portat els Reis Mags. Tot i un parell d'intents anteriors, aquest seria el moment per posar a prova la càmera.
Segurament molts ja sabeu la meva afecció per les fotos, però també s'ha de dir que sóc molt novell amb això de filmar, i l'edició de les pel·lícules poc té a veure amb el retoc dels "retratus". De totes maneres, si no ho proves, no pots dir que no en saps.

Així que després d'haver dormit menys de 5 horetes, gràcies a l'Agost, baixem amb el Pep cap a Calders a fer la Senglanada. Era el primer cop que hi anava i havia sentit comentaris de tota mena referents al grau de dificultat, a la vegada també estava pendent del temps: faria fred? Hi hauria fang?
La cosa semblava començar prou bé, saludem amics i coneguts i ens disposem a sortir. Ritme tranquilet per anar començant i de seguida, cues! El primer baixador ja provocava retencions, segurament massa aprop de la sortida i la gent encara no s'havia estirat. No passa res, seguim per caminets estrets amb pedres humides que patinen, trossos de corriol mig amagats pel bosc, esquivant pins que passen de vegades massa a prop, jo, amb la càmera enganxada al cap (imagineu-vos un teletubby amb bicicleta) intentant no quedar enganxat a cap branca. De tant en tant, trialera curteta amb uns repetxonets al mig que fan apretar fort els pedals i continuar el descens per sobre unes lloses mullades. Tot plegat un puja i baixa continu que semblava que fes passar el temps ràpid i els quilòmetres  més a poc a poc.
Una trialera una mica exposada pel costat d'un saltant d'aigua ens porta al primer control. Mengem i bevem una mica (hi havia de tot) i continuem el camí. La pista es separa amb dos recorreguts que tot i no estar indicats amb cap cartell, de seguida veim que hem d'anar cap a la dreta si volem fer corriols, perquè a l'esquerra continua per pista. Pujada pedregosa i tècnica que ens porta un bon tros amunt, a partir d'allà es repeteix el què ja he explicat abans: caminets, corriols, bocs humit i trialeres. Magnífic!
Quan ja creia que arribàvem trobem el segon control. No tenia 30 quilòmetres? Es veu que no, perquè al final en van sortir uns 38. Continuem i ara ens afegim amb un grupet de Navàs, augmentem una mica el ritme sense variar gens el tipus de terreny.
Una pujada força pastosa ens fa entrar a Calders, ja hi som. Avui la pedalada se m'ha fet llarga i les cames se m'han queixat cap al final però sens dubte m'ho he passat molt bé.
Resumint podríem dir que és un pedalada amb una relació qualitat-preu impressionant sobretot si t'agraden els senders.

Aprofito per presentar el meu canal de video on hi ha la primera creació.

Edito: L'he penjat al VIMEO que es veu més bé i a més a més se sent la música

Doncs això, comenem de nou...

Aaaai l'hivern.... amb aquell fred i aquelles temperatures tan baixes que fan que no vulguis sortir de casa i la bici es quedi al garatge agafant pols... aaaai aquells dinars de Nadal amb els torrons i el cabrit que fan que la balança del bany s'espanti només d'obrir la porta... aaaai...

Doncs mira per on, aquest cap de setmana ni fred ni rutes suaus per pair àpats nadalencs: anem a aixafar-ho tot!
Comencem dissabte. El dijous ja n'havíem parlat i finalment es va dur a terme: repetirem la ruta que vam fer el novembre del 2009 amb el Mines que no era ni més ni menys que sortir de Bagà i pujar fins el Coll de Galligans. Dit així, tampoc no sembla gran cosa sobretot si a més a més dius que la durada total són vint-i-pocs quilòmetres, però la cosa canvia quan saps que la primera part de la ruta (fins a coronar el coll) tens un desnivell positiu (pujada) de gairebé 1300 metres i un desnivell de negatiu de 700, tot això amb uns 13 quilòmetres, per tant, molt pla diguem que no ho és.
Amb el Climent i el cosinet Granoté sortim de pels volts de les 10 del matí, fa fresqueta 1º però al sol si està bé, l'ascens comença per la carretera de Coll de Pal fins arribar al trencant de Gréixer on realment la pujada es fa present.

Primers quilòmetres molt relativament suaus ens endinsen a en una baga plena de faigs sota mateix del Coll d'Escriu que és on anem.

Pugem tan a poc a poc com podem que a la vegada és tan depresa com podem: plat petit i pinyó gran, la pujada és molt exigent tot i el bon estat de la pista i ens fa suar la cansalada per poder coronar.

Un cop d'alt optem per baixar per la trialera cap a Escriu (l'any passat vam baixar per la pista amb el Mines), no sabíem massa l'estat d'aquest corriol i al final no ens va decebre, un primer tram tècnic seguit d'un corriol ràpid i serpentejant per rematar-ho amb un tros final tècnic i físic que ens va deixar els braços calents.
Passem per la casa d'Escriu i enfilem per l'antiga via de tren cap el Refugi de Sant Jordi, tècnicament aquest camí és més difícil però a part d'algun punt concret, pugem sobre la bici. 
Al Refugi, fotos de rigor i visita a la nova part de refugi lliure molt ben condicionat per cert.

Omplim aigua a la font del Faig i emprenen l'ascensió de nou, ara a estones amb la bici a l'esquena.
Fem el Coll de Galligans, 1727 metres i punt més alt de la jornada i ens dirigim al Pas de la Boixassa per començar el descens, sense abans però i per part del Climent, de provar de baixar per una tartera amb la bicicleta.

Descens: baixem fent esses per la trialera de la Boixassa aixecant algun roc i mirant de no perdre la traçada bona fins arribar a la Collada de la Pelosa, allà continuem pel mateix PR que estàvem fent des del Refugi de Sant Jordi per una de les millors trialeres que he fet mai, i sobretot si vas un darrera l'altre aixafant-te els talons. Brutal! Terreny canviant, de molt tècnic a corriolet ràpid, esses, pins i boixos, peralts naturals, en resum, fantàstic!
A baix, comentem la jugada i acavem d'arribar a Bagà per pista.

Continuem diumenge. Què millor per fer diumenge si dissabte has fet molt corriol i encara estàs cansat? Doncs l'Hivernal del Bages, que té molt corriol i és llarga! (Som uns masoquistes)
Igual que dissabte a l'hora de la sortida fa fred, però si t'abrigues massa, al cap d'una estona et fots de calor i com que suo molt, poc roba i a patir una mica de fred.
Sortim amb el Pep, el Mines i el Granoté, el ritme no és pas suau i les ulleres se m'entelen però com que són graduades si me les trec encara hi veig menys. Vaig fent.
De seguida el Pep es queda fent de mecànic i nosaltres tres anem fent, com que corre molt, ja ens atraparà ;) .

El recorregut d'aquest any és encara amb més caminet i trialers de l'habitual, a part d'alguna cua puntual ens ho passem molt bé amb els trams tècnics però també fa que passi l'estona i els quilòmetres pràcticament no es moguin. El primer control (molt endavant) em serveix per atrapar el Granoté i el Mines que se m'havien escapat i que el Pep ens atrapi a nosaltres. A partir d'aquí el Pep marxarà abans i ens quedarem els tres valents per acabar d'arribar. Anem fent prou depresa però quan arribem al segon control (i últim) ja és mig matí. Teòricament ens queda la meitat de pedalada encara!
Una botifarra per donar-no de nou forces i en marxa. Continuen els corriols tècnics de pujada i baixada, amb algun tram ràpid molt divertit, travessem bosquets per sendes inexistents i ens atipem de trialeres. Tot i això, aquesta segona part es fa més ràpida i poc més de quatre hores després d'haver sortit ens plantem de nou a Sanpedor.
Ha sigut un gran cap de setmana ciclista que ja s'ha acabat, ara només em queda l'spinnig per esperar...

Les meves fotos de dissabte i les del Climent.

Ho! Ho! Ho!

Actualment de vacances... fins l'any que ve!
Dia 24 de desembre, què es pot fer?

...


...


...

...

...

...

...

...

...

...

...

...

... doncs sortir a pedalar una estona!

BON NADAL I MILLOR 2011!!!