Resum tardor (part 1)

Corria la tardor del 2011 just començada i em disposava a fer la Marxa que oficialment tanca la temporada, sí a Navarcles, sí la Selènika. Doncs això, com cada any (aquest 2011 ha sigut la meva tretzena participació) tocava canviar de xip i posar-se a rodar, sense trialeres, sense corriols, pista, ampla i ràpida.

Degut a un pantagruèlic dinar del dissabte (foto inculpatòria adjunta), els primer 30 quilòmetres no van ser fàcils, però estranyament a mesura que les meves cames portaven més estona rodant, s'anaven trobant més bé. Finalment a l'arribada molt sencer i si hagués tingut 20 km més, tampoc no m'hauria preocupat gens, al contrari.

L'octubre es presentava amb un parell de reptes per anar acomiadant l'any. El primer era el Raid de Cal Marçal (un altre clàssic) i el segon era una setmana de vacances.

A Cal Marçal com sempre, recorregut trencacames amb corriols, trialeres, slaloms de pins, vaja, com a mi m'agrada llàstima del terreny que estés tant sec, però això són forces majors i no s'hi pot fer res per solventar-ho.

La segona part eren les vacances. Aquest any amb l'Hermínia aniríem una setmaneta cap al Pirineu d'Osca, més concretament plantaríem la base a Aínsa i ens aniríem movent per la zona.

Ja hi havíem estat abans però aquesta vegada ens emportàvem les bicis. La idea era anar a fer alguns dels recorreguts que tenen marcats com a Centre de Btt (Zona Zero) considerats com circuits d'enduro (pel grau tècnic que presenten).

Tot i que el temps no ens va acompanyar massa ja que la sequera es va acabar quan nosaltres vam marxar cap allà (força aigua), vam fer 3 rutes vermelles que ens van agradar molt (traks al Wikiloc). Aquesta gent ho tenen molt ben muntat: molta informació amb tríptics, corriols nets i desbrossats, molt bona senyalització, possibilitat de descarregar tots dels tracks des de la web... és un lloc que s'ha d'anar a veure si t'agrada pedalar per paisatges espectaculars de muntanya amb corriols i trialeres tècniques.

A més a més vam fer una escapadeta cap a Ordesa (em quedava pendent fer fotos a la tardor als faigs).

Bon diaaaaa!

Ha passat la tardor i l'hivern també és ja ven entrat, aquest bloc estava completament amb letargia. S'havia parat en el temps i no donava cap senyal de vida. Crec que va sent hora de tornar-nos-hi a agafar, la temporada ciclista comença i espero que poder tornar a agafar el ritme si cap causa major me'n priva.

De moment i per veure que no he parat per complert, properament faré cinc cèntims de les meves activitats de tardor (així per sobre).

Per començar i així d'entrada una mica d'spam: em venc la bici Yeti ASR 5 talla M

(interessats: eldecalblau@hotmail.com)

Especificacions:

Canvi de plans

El divendres va i em truca el Mines i em diu que el Team Casserres ens ha convidat a pujar als Rasos dissabte, però, i aquí ve l'estrany del tema, que és amb bicicleta de muntanya. Pensava que la tenien completament oblidada i només sortien amb carretera! ;)

Jo tenia pensat d'anar a la Molina a fer el comiat de la temporada de saltamarges, però no vaig poder negar-me a un convit com aquest, així que canvi de plans.

A les 8 menys 5 quedem i comencem a pedalar per anar a trobar la colla de Casserres. Com que sóc molt previsor i fa poc que vaig trencar la cadena i a més a més la portava ja curta, decideixo posar-n'hi una de nova (això el divendres al vespre). Doncs la primera pujada comença a saltar com una posseïda i impossible que s'aguanti cap pinyó. Comencem bé, així que canvi de plans: torno cap a casa a deixar la Yeti i intercanviar-la per la Litespeed, a veure com es portarà la neoclàssica baixant dels Rasos.

Després d'un esprint d'uns 5 quilòmetres arribo a Bernades, el meeting point i comencem a tirar ara sí tots junts: Marc, Lluïsos, Josep Maria i Helena, el Mines i jo mateix.

Pugem pel camí ràpid cap el Polígon, Fumanya i pista de la Figuerassa, el Josep Mª també té problemes amb la transmissió i no pot posar el plat petit, així que després d'haver pujat per darrere la Figuerassa fins el Coll de l'Oreller, decideix abandonar-nos i baixar directament a casa per Corbera. 

Continuem nosaltres cap a l'Estany i la Baga de les Nou Comes, tot rodant ràpid pel sender que porta a la Mina, em marco un front flip no hands involuntari amb uns rocs que fa que haguem de fer una parada tècnica. Continuem pujant fins a la Font de Cal Coix on esmorzem, bé alguns mengen barretes i altres esmorzem, he, he...

Passem Peguera i pugem per la carretera enquitranada fins que s'acaba, el últim metres, molt durs per cert, són de terra i rocs i ens duen fins a dalt la Creu del Cabrer a 1895 metres.

Encara no som al cim, baixem uns metres i prenem la pista que va cap al Pla de l'Orri, just sota del Pedró on fem l'alçada màxima, 1945 metres i comencem a davallar cap als Rasets i el Coll de Tagast. Baixem més de 600 metres per trialera fins Espinalbet, els meus braços estan tocadets, acostumat a la doble i avui amb una rígida de 80 mm i v-brakes! Tornem pel Pi de les Tres Branques cap a la Mina on ens separem dels casserrencs i amb el Mines baixem fins a casa per carretera. Total de la jornada, 78 km, cames i braços molt carregats i apunt per fer demà la Diferent Xtrem.

Avui és la Diada, sona el despertador i em costa posar-me dempeus. Si no fos perquè ja estic apuntat segurament no baixaria a Sallent a fer la pedalada i pujaria a Fonollet amb el Mines i el Pep, però què carai, s'hi ha d'anar!

Després dels estiraments, la sessió d'electroestimulador del dissabte a la tarda i d'haver posat uns pinyons menys vells a la Yeti em disposo a fer la pedalada llarga de la Diferent Xtrem.

No hi ha massa gent a la sortida i d'una manera gairebé casual ens posem tots a pedalar, la cosa de moment s'encara amunt així que com que tinc les cames prou tocades no és pas qüestió d'apretar i vaig fent. No trobo el ritme, em sento les cames pesades, suposo que a mesura que passin els quilòmetres ja s'aniran posant a lloc. Poc a poc em vaig trobant més bé, atrapo gent tot i que no vaig pas amb l'intenció de córrer sinó d'entrenar per la Selènika, vaig recordant camins que he fet en altres pedalades com la de Balsareny fins que després d'un sender de baixada ve un caminet d'aquells empinats pel mig del bosc que m'agraden, poso plat petit i amunt però... grtjrrjtrjfgggr la cadena s'enganxa! Merda! Vaig estar el dissabte a la tarda provant els canvis per no tenir problemes i funcionaven al 100x100 però com que sóc molt puta només els havia provat amb plat mitjà, quins collons... Aquí començava la primera fase de la meva catàstrofe personal: la negació. -”No pot ser, ahir vaig passar-me molta estona mirant que tot anés bé, no fa pas tan temps que porto aquest plat petit (mentida)!” El pitjor però va arriba després de rodar una estona quan vaig trobar-me un rampot amb pedres impossible (almenys per mi) de fer amb plat mitjà. La segona fase entrava en joc, la ira. -”És que sóc burro! Mira no provar la bici després del què m'havia passat el dissabte!? Em sembla que agafaré la bici i la tiraré barranc avall! La mare que la va pa....!” Sí, és trist però el procés encara no havia acabat, així com tampoc la pedalada. Poc a poc em vaig anar calmant fins que aparegué la tercera fase, la negociació. -”Bé, no puc posar el plat petit i tinc els quàdriceps a punt de petar, doncs en comptes de fer la ruta llarga faré la curta, tampoc no són tants quilòmetres...” D'aquesta manera em vaig anar enganyant, estrebant a les pujades i sense poder descansar fins que vaig arribar al segon control on es separava la ruta llarga de la curta. Paro, menjo, carrego aigua i penso -”Tampoc hi ha tanta diferència entre la llarga i la curta, i si ja he arribat aquí, vols dir que no puc acabar fent la llarga?” Aquesta decisió va ser encara presa durant la fase de negociació i va fer que continués tot i no veure-ho massa clar. El recorregut ja molt trenca-cames, a partir d'aquí encara se'n tornava més, a part de que tan les pujades com baixades es tornaven molt més tècniques. És quan vaig entrar en la quarta fase, la depressió. - “ Però perquè carai he hagut de fer la llarga, no puc més, he pillat una pàjara de cavall, se m'ha acabat l'aigua i ens fan donar més voltes que uns hàmster, jo vull arribar ja!” Quan tot semblava perdut, vaig arribar al tercer control on la última fase, l'acceptació, es va fer present (també va aparèixer l'aigua i els donuts). -”Bé, falten poc més de 10 km i queden unes trialeres prou xules, doncs a disfrutar-les. I les pujades, si no podem a sobre la bici, doncs a peu!” Amb tot això vaig plantar-me de nou a Sallent on m'esperava el Manolo (gran-jefe-organitzador), les botifarres (gran-barreta-energètica) i l'Estrella (gran-isostar-de civada). I com no podia ser, canvi de plans total: una sortida am btt que s'havia de fer rodant, intentant no castigar massa les cames es va convertir en una matxacada important que m'ha fet passar avui per la fisio i tot. Però com diuen aquells, el què no et mata et fa més fort.

Probablement, la millor trialera del món...

Ahir vam fer una d'aquestes rutes que fa temps que se'n parlava, de les que diem “a l'estiu, l'haurem d'anar a fer”, d'aquelles que quan acabes estàs satisfet, molt satisfet. No era pas una ruta nova, era la unió de dos recorreguts curts que sí que havia fet, i sempre m'havia quedat amb el “i si els féssim tots dos junts?” Es tractava de d'enllaçar la pujada a Paller de Dalt i baixada pel Bac de Diví amb la pujada a per Gréixer al Refugi de Sant Jordi i la baixada per la Boixassa.

El punt de partida seria Guardiola de Berguedà, i els companys de viatge en aquesta ocasió, el Pep i el Mines.

Sortim al voltant de les 9 del matí després d'haver fet el cafetó, pel PR cap a Brocà. Està ben ennuvolat a la confluència de les valls del Bastareny amb el Llobregat però tampoc no fa gens de fred, hi ha molta humitat a l'ambient i abans de passar per Brocà, cada un de nosaltres ja portem una munió de mosques al nostre voltant que no deixarem amb tot el dia.

Al voltant dels 1.000 metres d'alçada ja hem sortit del mar de boira, ara hi ha un sol esplèndid i la vall està inundada pel mar de núvols.

Voltem la Serra de Sant Marc i ens enfilem cap el Collet de Fanelles a més de 1.500 metres, punt més alt de la primera part de la ruta. Hem fet la primera pujada del dia (d'un total de 4), ara baixem cap a la Collada Grossa on comença la primera trialera pel mig del bosc fins a Paller de Dalt.

Parem a la font a menjar alguna cosa i omplir bidons/camelback però sorpresa: la font fa un rajolí que omplir d'aigua es fa etern.

Prosseguim fent la següent dificultat orogènica fins a la Collada Petita, han compactat la pista (estant traient fusta) i l'ascens es fa bastant fàcil.

Segona baixada del dia, Bac de Diví. L'entrada al camí està semi amagada per una pila de troncs de pi tallats, però trobem l'entrada al sender sense més dificultats. Anem baixant i comprovem que el camí s'ha espatllat (segurament per l'acció de l'aigua) i és molt més difícil de baixar. Hi ha molta pedra grossa que complica alguns passos i fa que en altres hem de posar peu a terra.

En l'última part del corriol, l'herba s'ha apoderat del camí i en deixa de record algunes marques d'esbarza a les cames i braços, així com també ens remulla amb la humitat que té acumulada.

Som a la carretera de Coll de Pal, pujarem una mica per asfalt per arribar al trencant de Gréixer, a partir d'allà, GR 107 i amunt! Tres-cents metres de pista i la cadena em fa un espetec: trencada. Reparem i continuem pujant. Comença el port! Uns cinc-cents metres més i... crack! Cadena again. Gràcies a un passador que portava el Pep (es bo sortir a pedalar amb eines, càmera, manxa i mecànic) reparem la cadena i seguim. Jo m'ho agafo a un ritme molt suau, a part que els companys pedalen més que jo, no vull tornar a trencar la cadena per tercera vegada.

Coll d'Escriu, alçada 1.509 metres. Parada tècnica per esperar-me i veure una mica (jo ja he acabat l'aigua del camelback) i iniciem una nova trialera fins a la casa d'Escriu. Es tècnica i física, arribem a baix amb els avantbraços cremant, ha estat bé. Pugem cap el Refugi de Sant Jordi, de nou pujada amb plat petit, no tan dreta com l'anterior però més tècnica i entretinguda. Els últims metres abans del refugi es fan llargs, jo ja començo a tenir gana i m'està entrant la pàjara. Dinem davant del Refugi de Sant Jordi amb un entrepà, però primer omplim aigua a la Font del Faig.

Amb la panxa plena costa engegar i més si encara has de pujar fins a Galligans, així que amb calma i tranquil·litat pedalem/caminem la darrera dificultat del dia.

A dalt al Pas de la Boixassa tenim molt bones vistes, podem veure l'itinerari que hem seguit per arribar fins allà i la baixada que ens queda per la que personalment atorgo el títol de: “La millor trialera del món”. S'ha de dir que és un títol extraoficial ja que no ha guanyat mai cap concurs de trialeres, és més, ni s'hi ha presentat, però com que a mi m'agrada molt i cada vegada que i baixo m'agrada més, li he posat aquesta condecoració.

La primera part, molt pedregosa amb boixos banda i banda i a poc a poc es va tornant més difícil, les corbes tancades donen pas a graons de roca on és fàcil sortit per sobre el manillar. Quan s'acaba aquest tram ens plantem a la Collada de la Pelosa on fem re agrupament.

Uns metres de pista i de nou ens endinsem en un corriolet pel mig de bocs, ràpid però amb trams lents i tècnics, esses que et fan tirar el cul enrere per poder girar i pins que passen molt aprop teu (a vegades fins i tot massa). Baixem el Pep i jo un darrera l'altre, porto la càmera de vídeo al casc i el vaig gravant (més endavant penjaré vídeos) i el Mines ve una mica més endarrere. A mitja baixada fem una paradeta per recuperar braços i re agrupar-nos. Continuem, però en una corba de dretes la roda de davant destalona i perdo aire. Bé, pujant al Coll d'Escriu ja anava sentint el soroll de l'aire barrejat amb el làtex que se m'anava escapant del pneumàtic de davant doncs ara n'ha sortit molt de cop. Inflo la roda i seguim. Trobo que vaig fluix i la bici no s'aguanta i mentre ho estic comentant, pffff! De nou destalonat. No puc seguir més d'aquesta manera, destubelitzem la roda i càmera al cantu. Ara sí que es baixa bé!

Arribem a Cal Cerdanyola on el Mines ens esperava a la font, que bé, aigua fresca!

Al Pont de Sant Joan proposo tornar per la Via del Nicolau, camí que feia un antic trenet que baixava la fusta fins a Guardiola i pugem fins a Sant Joan de l'Avellanet per trobar l'entrada del camí (amb alguna dificultat). Ara toca un passeig per pla i baixada fins a Guardiola per un camí molt ben arreglat que fa tinguem unes últimes vistes des de sobre el Bastareny molt interessants.

A Guardiola fem una beguda isotònica d'estiu (clara) amb unes patates per recuperat sals i cap a casa.

Al final objectiu complert, 40 kms i pràcticament 2.000 metres de desnivell, no està malament...

Totes les fotos aquí.

"De noche todos los gatos son pardos"

Aquest any la part més important, és a dir el sopar, l'hem canviat d'ubicació. Hem passat de sopar a Cal Majoral per fer-ho a la Serra del Pla. Comencem pels entrants, carpaccio, xató, rissoto, escalivada, la cosa promet... el segon el tria cadascú, per mi una cosa lleugereta, costellam de porc. Evidentment vi negre per remullar-ho tot i com no podia faltar un bon postre, em demano sacher que és una cosa que tothom sap que facilita la digestió. Després del cafè i amb la panxa ben rebotida, sortim cap a fora on tenim les bicis. Mirant el mòbil mentre sopàvem el radar ens ha informat que les pluges passaven més al nord, o sigui que ja ens podem canviar tranquil·lament i deixar els impermeables guardats.

És un quart de dotze, segurament hauria sigut una bona hora per anar-nos-en a Festa Major a Olvan, però decidim que avui toca pedalar. Els dos guies d'avui no ens han donat massa informació d'on aniríem, però perquè enganyar-nos, tothom sabia que acabaríem pujant cap a Capolat!

Sortida direcció oest, trenca cames, tothom amb molts nervis i la sang bullint, que no fem cap carrera! Passem per sobre Cal Marçalet encara encaminant-nos a ponent, més puja i baixa fins a Sants Metges. Aquí, prenem la pista dels pantans i com és d'esperar... amunt.

Es fan diferents grups però em sembla que cap d'ells no puja a poc a poc. A la font de Canalejas parada per re agrupament i foto de rigor. Ara toca el flanqueig cap a Sant Salvador, tothom vol estar aprop meu, penso que potser sóc molt popular, però me n'adono que el què busca la gent és la meva llum dels xinos que els il·lumini.

Unes esgarrinxades després, arribem als plans de Torreneula, les vaques ens donen la bona nit amb els seus mugits i fem una mica de free-raid saltant marges. Continuem per dins el bosc desbrossant involuntàriament amb les nostres extremitats fins al Molinot. Aquí fem un canvi de sherpa i el Marc cedeix el lloca al Pep.

Ara toquen els camins (fantàstics) de la pedalada d'Avià de fa un parell d'anys, no els vaig poder fer en el seu moment i ara els estreno de nit, són tècnics i hem trobat un canvi agradable per les nostres cames passant d'esbarzers a boixos.

Sortim a la carretera de Coforb i un tros de quitrà per fer pujar la mitjana (que era de 8 km/h), preguntem per on baixarem i ens diuen que “al final de tot”. Bé doncs, esperarem que arribi.

Deixem la carretera havent provat abans però la gravilla, i anem cap al Pla de les Fites. Fem una visita turística del mirador on es tiren els parapentistes i una altra foto de rigor. La temperatura és fresqueta, 16º però pedalant s'està molt bé.

Ara toca baixar cap Avià, el camí aquí està molt emmarranat, ens costa fins i tot de seguir-lo. Un herbassar ens tanca al pas fins que conseguim sortir-ne. Trobem marques grogues i comença la baixada tècnica, amb un corriol amb el corbes tancades i algun pas rocós una mica difícil però pràcticament tot ciclable.

Ens plantem a Avià, on tenim la primera averia del dia, vull dir de la nit: el Pere trenca la cadena, esclar tanta potència... Per sort només se li ha obert una baula ràpida de la cadena i amb un moment i al mig de la carretera ho solucionem.

Ens posem tots en grup per l'asfalt cap als cotxes rodant a l'uníson però de cop en desviem a l'esquerra, seria massa fàcil arribar per carretera. Passem per algunes cases on els gossos ens saluden lladrant i a quarts de tres arribem finalment al punt de sortida.

Ens acomiadem i carreguem les bicis per tornar a casa... bé tots no: el Team Casserres ha vingut pedalant a sopar, per tant toca tornar pedalant a dormir.

PD. L'any que ve haurem d'avisar el Jon Lepak si vol venir...

PD2: Crec que és un eufemisme dir que les fotos podrien haver sigut millors

Anbaso Navàs

Com que els del temps havien dit que potser plouria, com que estava carregat del dissabte, com que vaig anar a dormir tard, com que el Mines tampoc corria, com que no!
Doncs això, no vaig participar a l'Anbaso de Navàs, això sí: vaig anar-hi a fer fotos.

PD. No sé amb què collons es fixen alguns corredors (deixo exemple gràfic)

20 anyets

Com deia aquell: "Com les nenes que a mi m'agraden!" ja fa dues dècades que un grup de Mussols van començar a organitzar una travessa amb btt que amb els anys s'ha fet mítica. Sortida a més de 1.200 metres en un poblet de l'alt Berguedà i arribada a la ciutat i capital de comarca a menys de 700. Tothom rebaixava la dificultat dient: "(...) es clar, si serà tot baixada: Gósol allà dalt, Berga aquí abaix (...)" mentre gesticulaven amb els braços tot posant-los horitzontals a diferent nivell. Doncs no, la primera edició no va ser com molts es pensaven i molta gent (inclòs jo mateix) vam patir les escavatxines d'una dura pedalada d'alta muntanya. Amb el temps, he anat agafant experiència i actualment tot i que se'm continua fent molt dura sé on puc apretar, on m'he de reservar i el què em vindrà després del control.

Diumenge dia 19 de juny, just després del dia que en vaig fer 34 (sí, trenta-quatre ja) em vaig disposar a fer la meva 18a participació a la Gósol-Berga, acompanyat com sempre del meu fidel escuder Mines, que gràcies a la seva veterania (ell ja porta 20 participacions) em podia aconsellar en tot l'incumbent a la travessa.

Ja no sortim de Gósol, ara se surt del Vall de Berga, no és una travessa lineal sinó una pedalada amb el mateix punt de sortida i arribada però hi ha coses que no canvien, és bastant durilla, els paisatges són espectaculars i a l'esmorzar només hi ha entrepà, Coca Cola i aigua.

Per escalfar pugem per carretera des de Gironella, sortida: cap amunt. Enfilem la carretera vella cap a Vilaformium, repetjó brutal rere els Mercadals i ja som a la pista de la Figuerassa. Em sembla que he sortit massa ràpid i tinc ganes d'acabar sencer, trec el peu de l'accelerador i tranquil cap amunt. Em passa força gent, fins i tot els Mountain Runner del Berguedà, però jo al meu ritme mentre el Mines m'espera.

Coll de l'Oreller, en comptes de baixar cap a Corbera, aquest any ens queden encara les dures rampes de l'Estany, m'agraden, són tècniques. Planegem una mica i de seguida ens endinsem a l'obaga de les Nou Comes. Em deixen passar els que tenia davant a la pujada, passem la Mina i arribem el primer control.

Encara continuem pujant, no som pas al punt més alt. Travessem Peguera i anem a sortir a la carretera enquitranada sempre pujant direcció als Rasos. De cop, prenem un trencant a la dreta que posa punt (però no final) a la pujada. Pista pel mig del bosc, enguany baixarem per les Canals del Catllarí. Un tros de corriolet molt humit amb arrels ha trencat la monotonia de la baixada, està bé però per mi curt. Molta pista senzilla per arribar a Llinars, això sí, les vistes cap a ponent brutals.

Ens mengem les butis al càmping de Llinars, a anat bé la parada tenia gana... Sense temps de pair l'esmorzar continuem avall, creuem la carretera de Sant Llorenç i ens dirigim cap al Mirador del President. La carretera està molt trencada i les clàssiques rampes estan plenes de pedres i obliguen a fixar-t'hi. Es veu Sant Pere de Graudescales amb les imponents parets de Busa al darrere.

A Sant Lleïr deixem la Vall d'Ora i enfilem la pista que puja cap a l'Espunyola. Mai me trobat còmode amb aquesta pujada però anem pujant a un ritme molt assumible i xerrant amb el Mines i se'm fa prou assequible. Passem la Móra i a sota Casa Gomira deixem la pista principal per fer un tros inèdit per mi paral·lel a la carretera fins a la Creu.

Aquí trobem el tercer control, un-molt-optimista-control diu que: “a partir d'ara tot és baixada”, jo ja sé el què em trobaré però per això a mi em sembla un comentari poc afortunat per dir als pobres que no saben el què els espera encara.

Uns camins més pel mig del bosc ens duen inevitablement a la pista (ara carretera enquitranada) just abans de l'encreuament que puja al Mal Pas. La fletxa cap a l'esquerra ens indica clarament que haurem d'enfilar-nos cap al Cint. Sort que el dia no és molt calorós perquè les primeres paelles encimentades són com a mínim exigents i Berga encara queda lluny. Plat petit i amunt!

Flanquegem les Maries direcció a Torrades pels típics camins, hi ha força bassals que fan que els canvi comenci a fer el grill. Passem per Sants Metges (clàssic camí de la Berga-Berga) i poc abans de Sant Climent travessem la carretera de l'Espunyola a Berga.

Quart i últim control, ara només queda arribar a Berga, tot i que ens poden fer voltar una mica. Així és, passem per Santa Maria i voltem Noet. Arribem a Berga pel Menfis. A la rotonda del Supeco ens fan anar cap a l'altra banda de la carretera per passar per sota del col·legi de les Dominiques i com no, l'últim pujador paral·lel a la C16 fins a l'institut. Entrem a la meta al passeig junts amb el Mines i amb la primera noia que esprinta (només ella, nosaltres no) i està apunt d'atropellar un membre de l'organització.

Estic relativament cansat, suposo que al dosificar-me he arribat més sencer, són coses que amb l'edat suposo que van millorant... així que fem un xampú (bé, dos) i tornem cap a casa.

Portava la càmera de vídeo però al final no he gravat res, només deixo una foto de com m'ha quedat la bici de neta amb els tolls dels últims 20 quilòmetres.