Era Val d'Aran

La història que explicaré a continuació, va passar fa temps, molt de temps. Ens hem de remuntar a èpoques passades* quan jo encara feia vacances i no havia de llevar-me per anar a treballar a les 8 del matí...

Havia estat mirant tracks per internet, mapes, revistes... volia fer alguna ruta diferent per algun lloc diferent durant les vacances.

Era la meva primera setmana de vacances, i tothom qui teòricament podia venir encara treballava... tothom? No! El meu cosí ja havia tornat del seu viatge per terres sud americanes i estava engrescat amb la bici (després de mig any de no tocar-la), per tant, tenia un candidat perfecte.

“Anirem a les Terres d'Oc!” -vaig dir- “La ruta no està massa clara, però ja improvisarem...”

Així va ser com dijous a la tarda vam agafar la furgo i les bicis i cap a Aran s'ha dit.

A l'arribar, vam comprovar com el turisme afecta a la vall: no es passava de gent enlloc, comerços i restaurants plens i cotxes per tot arreu.

Sopem a la capital i a buscar lloc per dormir, en aquest cas concret, un aparcament passat el poble de Bagergue que ens faria de sortida i arribada de la ruta.

Divendres ens llevem al matí després d'una nit gens freda tot i ser a la muntanya (uns 1300 i escaig de metres d'altura sobre el nivell del mar) i ens disposem a pedalar.

La ruta comença direcció nord, tot pujant lentament per la vall del Riu Unhòla per una pista ample i amb molt bon estat, ideal per escalfar.

Anem remuntant fins arribar al coll de Varradòs, on ens desviem pel GR 211 agafant camins de vaques molt poc clars. És un flanqueig amb algun puja i baixa suau que ens porta al Plan de Tor. Ara tornem a enllaçar amb una pista amb uns pujadors molt heavis i plens de pedres fins a les Mines del Plan de Tor. Planegem un xic i la pista queda tallada al trànsit motoritzat: és Eth Pas Estret. Pugem com podem i ens trobem amb un dilema: anem a la dreta cap a l'Estanh Long de Liat o a l'esquerra cap el Refugi? Després de consultar el mapa, ens decidim pujar una mica més fins al Refugi de Liat tot seguint el GR.

Parada per menjar una mica, veure les mines i el complex miner abandonat, fotos i tornem-hi que no ha estat res. Ens plantem a la Passada de Güerri, un coll a 2320 metres, ara què? Baixem als estanys? Continuem avall? Què fem!? Finalment triem baixada.

Comencen a aparèixer rocs al mig del camí, aquest (el camí) cada vegada es fa més estret i inclinat: ens estem endinsant al Barranc de Güerri. És una baixada per un sender estret amb unes “S” que et fan perdre desnivell i que et recorden que vagis alerta perquè tenim un barranc al costat, i ja se sap que al no disposar de parapent a la meva motxilla, en cas de caiguda pots tenir greus problemes...

Perdem alçada ràpidament, les mans es van cansant a mesura que baixen els metres. Finalment deixem aquesta part més exposada (sort que les roques no eren molles) i ens endinsem en un tram de bosc molt xulo també. Som ja a la vall de Toran i el sender ara és més fàcil però continua tenint un punt el fet de circular per un bosc tan tupit. Al final, arribada al refugi de la Honeria on dinem després de fer 1300 metres de descens per sender-trialera. Ens hem guanyat la teca!

Hem fet ja uns 33 quilòmetres però passa una cosa: hem de tornar al cotxe. Evidentment no desfarem el recorregut d'anada per tant toca buscar una solució més pràctica i és tornar per carretera. L'única pega és que ara és TOT pujada llevat del primer tram de baixada fins a Pontaut. Per tant que dels 600 i no sé què metres haurem de pujar altra vegada i de manera continuada (Lès, Bossòst, es Bòrdes, Vielha, Arties, Salardú) fins a Bagergue. Paciència i amunt.

Finalment, i després de de travessar pràcticament mitja Vall d'Aran, arribem a destí. Bonica ruta!

Com sempre, les fotos

* Dies 13 i 14 d'agost de 2009

Duatló

Són vacances i no paro. Des de dissabte que he anat sortint cada dia amb les bicicletes, amb tota la colla, amb els de sempre, solet, a la Molina, amb l'Hermínia, amb la de carretera...
Qui no em conegui podria pensar que estic entrenant i tot!


Aquest matí tocava aventura. Feia molt de temps que ja em passava pel cap però em feia una mica de mandra. Sempre que pujava cap al Túnel i passava pel viaducte, a la meva dreta sorgia una vall tancada i molt dreta que em cridava: el Bac de Diví.




Així doncs, he carregat la Grossa i la de Carretera a la furgo i cap a Coll de Pal s'ha dit. Primera parada, quilòmetre 3: deixo la de carretera lligada a un pi, que no s'escapi. Furgo i amunt.


Quilòmetre 13,5: paro el vehicle, trec la Grossa i m'equipo. Ara comença el GR per la Canal Mala.
El nom està ben trobat, és una torrentera que baixa cap a la Collada Grossa amb trams que és prou difícil baixar a peu.



Primer tram superat no sense esforços. Ja sóc al coll, i ara em disposo a davallar fins a Paller de Dalt. Aquest sender pel mig del bosc ja l'havia fet, a peu i de pujada, així que amb un tres i no res em planto al planell verd que és Paller de Dalt.



Busco una mica la pista que m'ha de pujar a la Collada Petita, està molt trencada i em pedrots. Aquesta bici costa de fer-la anar amunt. Suant com un porc arribo al coll. Un prat preciós enmig d'un bosc de pins espessos. Només queda la última part, el descens del Bac de Diví.



La pista és evident i bona però se m'ha acabat. Vaig mirant per on pot passar el camí que baixa, però no trobo res. Desfaig un tros de pista i en un revolt veig marques vermelles (Núria-Queralt) que em porten torrent avall. El caminet és estret, torno a perdre les marques. Torno enrere fins que les retrobo i de nou avall.


És un sender que serpenteja pel mig del bosc tupit, sembla de nit. És una baixada tècnicament fàcil però força dreta, els frens no paren. Passo un tros més pedregós i ja surto amb vista del viaducte.


Uns metres més i arribo a la carretera, allà m'espera l'altra bici.
Faig el canvi i tornem-hi.
És un quart d'una i ara m'esperen 10 quilòmetres de pujada amb la de carretera. Em marco un ritme constant i vaig fent.
Després del trencant de l'Hostalet la cosa es suavitza i encara puc fer fotos.


Torno a ser on he sortit. Carrego la bici i me'n vaig per la carretera de nou cap a Bagà, parant per descomptat a recollir la Grossa que m'estava esperant.


Si voleu veure més fotos, al Picassa.

2 anys

Sembla mentida però ja fa 2 anys que estic escrivint aventuretes en aquest blog... com passa el temps! De vegades passo períodes llargs sense dir res, de vegades amb una setmana vull dir moltes coses...
Aprofito per fer saber a qui li interessi, que si algú vol es pot apuntar a una sortida amb les joves promeses (de 32 anyets) que farem demà amb la btt. L'hora de sortida són les 9 a darrera Cal Granoté. El nivell de la sortida (en quan a intensitat) es preveu baix, tirant a lamentable, tot el contrari del nivell de diversió previst.

Apa déu!

Ah, i a partir d'aquesta tarda.... VACANCES!!!!

Trans-Moixeró: diumenge 16 d'agost

Ja hi ha data definitiva per la sortida: el proper diumenge 16 d'agost a les 8 del matí des de Guardiola de Berguedà.
La idea és aquesta: sortida de Guardiola de Berguedà direcció la Pobla de Lillet per carretera. A l'arribar al trencant del Càmping l'Espelt, pista de pujada fins a Gavarrós (1350 m). A partir d'aquí, una dura pujada (que per cert no he fet mai) ha de portar-nos al Xalet de Coll de Pal (1925 m).
Seguim direcció Coll de Pal (2104 m i sostre de la travessa) i comencem a baixar tot passant per sota el telecabina Alp 2500 de la Molina cap cap al Coll de la Mola (1990 m) sobre la Massella.
Travessem el Torrent de la Coma Pregona fins el Refugi del Pla Gran i de nou avall cap a Riu de Cerdanya (1177 m).
Comença la tornada, pista amunt cap al Refugi del Serrat de les Esposes (1511 m), Collet de la Font Freda (1707 m) per acabar coronant del Coll de Pendís (1786 m). Ara baixem al refugi de Sant Jordi (1565 m) per un corriolet i continuem cap al repetjó del Coll d'Escriu. Continuarem davallant per una fageda fins a Gréixer i ja per carretera, Bagà i arribant a Guardiola (720 m).

Qui s'hi apunti que m'ho faci saber per quedar, la ruta es preveu d'una durada d'1 dia, i s'haurà de portar provisions (tot i que passarem per llocs on es podrà comprar).

Continuaré informant...

* Editat: 7/8/09

Tonight tonight tonight tonight...

Arribo a casa i em trobo el carrer col·lapsat de cotxes, tot Cal Blau sembla un pàrquing gegant. Gent i més gent, tots cap a la plaça. Són les onze i poc, em sembla que si me'n vaig a dormir, dormiré poc. És la festa del barri, i d'aquí a molt poc una orquestra/duo de dubtosa qualitat es posarà a tocar Cha-cha-chas, Pasodobles, Merengues i segurament també la Canción del Verano.
Com que no tinc pas ganes d'anar a ballar, pujo al quarto i agafo l'imprescindible, carrego la bici, i marxo ràpidament. Avui no dormiré pas a casa.


L'hora de les bruixes, quina nit més estrellada! Estic amb la furgo aparcat al costat de la carretera que puja cap el Coll de Pradell, just després del trencant de la Font Freda. Poso les cortines, trec el sac i bona nit, demà toca Ensija.

Quarts de vuit, no m'he llevat gaire aviat però tampoc no m'espera ningú, així que... Menjo una mica de coca i xocolata que vaig rampinyar ahir de la festa i em preparo. El termòmetre a dins “l'habitació” marca 8 graus, no he tingut fred durant la nit. Surto, per fer el riu i la sorpresa és que el sol ja escalfa i no fa gens de fred.

Comença l'etapa, finalment he decidit que pujaria a la Gallina Pelada (amb bicicleta, és clar). Estic fart de pujar-hi per totes bandes (a Ensija): cara nord, sud, est, oest, nevant, plovent, amb boira, amb el gos... però amb bici quedava pendent.
Ja he decidit la ruta, ningú se m'hi ha oposat. Surto per la pista que mena al Portet direcció oest, tot resseguint les ondulacions de la muntanya i passant molta estona pel cantó bac. Cinc quilòmetres i mig després, ja sóc al Portet. He guanyat només uns miserables 175 metres positius, cosa que vol dir que queda mooolta pujada. Les vistes des d'aquí són brutals, el dia acompanya i pots veure-ho tot. Encara que en aquest moment no ho sabia, la part ciclable de pujada del dia ja havia acabat.

Ara comença una ruta nova per mi, a partir d'aquest punt fins d'alt la Gallina Pelada no hi he pujat mai, per tant agafo el mapa, m'estudio la ruta i començo a enfilar-me per les costerudes pendents. El camí no està fresat per tant improviso: he d'anar a buscar un collet entre 2 penyes a 2000 metres i per fer-ho toca grimpar. No és tan fàcil, amb la bici penjada a l'esquena m'enfilo ajudant-me amb les mans però sense deixar anar la bici. Algun tram he de pujar primer la bici, i després enfilar-me jo.
Corono el primer tram i les vistes encara són més espaterrants, també veig el Portet a baix i ambdós costats una panoràmica espectacular.

El camí es fa més evident, apareixen fites de pedra i van fent giragonses pel mig d'un bosc espès. Passa arran del precipici de la cara sud i puja, puja i puja.
Surto del bosquet i em trobo una pala pedregosa que duu a la Roca Blanca, primer cim de la carena on finalitza la Gallina Pelada. Em carrego la Yeti a l'espatlla i anem pujant xino xano. Sóc a d'alt, una última grimpada em fa arribar a la carena. Des d'aquí ja es veu el cim, i tota la gent que hi ha ja a aquesta hora. Carenejo amb compte (patina força) i em planto al sostre de la jornada a 2317 metres. Fotos de rigor, una barreta, abric i ara comença la baixada.

Primer toca baixar fins el refugi Delgado Úbeda, em trobo molts excursionistes que també davallen i em deixen passar, gràcies a tots. També trobo l'Albert i el Jordi que pujaven caminant, quina sorpresa!
Des del refugi hi ha un “falso llano” que et porta al començament de la baixada, ara bé el divertit!
D'inici, una pendent herbosa que només et fa prémer les manetes de fre i no té cap dificultat tècnica afegida. Poc a poc, es van transformant en un corriolet, molt empinat però fàcil. Van apareixent pedres, cada vegada més. La dificultat tècnica augment progressivament i a més, els braços es van carregant amb el pas dels quilòmetres. Ara el sender està molt trencat, pots triar traçada en alguns trams però per baixar s'ha de fer una mica de trial, continuo. He de baixar de la bici per fer algun pas, no vull jugar-me-la. Tot sol no es pot fer ruqueries, més avall, ja paral·lels al torrent de la Font d'Ensija, apareix un pedregar que em fa impossible anar a cavall. Em trobo a gent que pugen i s'em miren d'una manera estranya (que no han vist mai una bicicleta?). Baixo un trosset caminant però de seguida puc tornar a pujar per fer l'últim tros per dins el bosc que em deixa a la Font Freda. Ja sóc a baix!
Al final, el conta quilòmetres em diu que només n'he fet uns 12, però que el desnivell ha sigut de 700 metres positius i 700 de negatius. Ha estat bé, encara que la pròxima hauré d'enredar a algú perquè m'acompanyi (és el què tenen les decisions d'última hora...).

Van passant el dies, i ja queda més poc per la Trans-Moixeró, ja gairebé tinc el recorregut pensat i només falten alguns detalls, properament més informació pel qui vulgui venir.

Amb nocturnitat

L'estiu fa que els dies siguin més llargs i les nits més curtes, és per això que divendres vam haver de pedalar més ràpid...

A les 9 sopar a Cal Majoral, som gairebé una vintena, quin èxit! Amanides, mongetes, botifarres de tots colors, cansalada, gelat amb herbetes, cafès....

*No és el què pot semblar

Buffff, no puc més estic que peto. Què podríem fer per pair? Pujar a Capolat amb bicicleta!
Així és com començava la nocturna de l'Espunyola 2009.

Encara que no sigui una pedalada “oficial”, cada any som més els intrèpids (o com diria la meva iaia benaventurats) que sortim a fer mal per la muntanya de nit.
Dels 850 metres de Capolat, per començar a fer boca, pugem pel Mal Pas cap a Taravil a 1285 m.
La pujada inicial (ja és una clàssica) fa molt mal, i si vas amb l'estómac a rebentar encara més, les rampes del 15-16 % no perdonen. Un cop d'alt, no sabia pas on ens portaria el Marc, la sorpresa es va presentar amb el nom de Serra dels Tossals.

En fila india enfilem pel GR1 com una corrua de cuques de llum buscant sempre la carena de la serra, els afortunats que no hi havien pujat mai es van perdre les magnífiques vistes als barrancs que ens quedaven a un pam del caminet per on transitàvem. Tot era foscor, només podíem veure en la llunyania les llums dels pobles: Berga, Casserres, Sant Llorenç, Nova York....

Després de fer unes quatre o cinc vegades l'últim repetxó, ens plantem al coll entre el Tossal de Runers i el Santuari dels Tossals. Ara arriba la baixada: primer i per escalfar, un corriol entre pins que intenten agafar-te amb les branques, serpentejant fins a Capolat. Una mica de pista per continuar i baixada seguint el Torrent de la Vila cap a la Font de Canalejas. Des d'allà, la pista dels Pantans cremant pastilles de fre (literalment) fins a tornar a l'Espunyola a quarts de tres de la nit.

Com a anècdotes, destacara la temperatura de 8º que teníem d'alt la Serra dels Tossals, els lots/llums amb recarrega manual amb dynamo o les caigudes/equilibrismes de l'Edu recordant ciclistes xinesos del Circ du Soley.

L'esperança que tinc per l'any que ve, és que no pujarem més amunt dels 1500 metres ja que hem fet l'alçada màxima aquest any. Si no és que allarguem la ruta cap els Rasos...

Les poques fotos que vaig fer amb el mòbil

Lightweenie

Ja puc dir que oficialment ho sóc, maníac del pes.

La cosa va així: últimament, arriben les pujades i veig com els companys/rivals es van allunyant progressivament de mi. Aquest allunyament es produeix sempre de la mateixa manera, el company/rival en qüestió (a partir d'ara c/r) es va quedant endavant i jo misteriosament, sense saber el perquè, em quedo enrere

Després de molt pensar-hi i sense trobar-hi cap explicació lògica he arribat a la conclusió que tot és degut al pes. Perdó, la massa (el pes multiplicat per la gravetat).
Què fer doncs perquè els c/r no se m'escapin a les pujades? Reducció de pes.

Aquí és on m'he trobat el segon, que no menys important, problema. Què fer per reduir massa?
Com ja he dit amb anterioritat, la massa és el producte de 2 valors (pes i gravetat) he pensat que si com a mínim en reduïa un dels dos, el resultat em seria favorable i potser guanyaria alguna cosa.

De moment he desestimat l'opció de reducció de gravetat. M'ha semblat una mica difícil fer que la Terra m'atregui d'una manera diferent del la que ha fet fins ara, per tant, he enfocat l'assuntu cap a l'altra banda, la de baixar el pes.

De nou, dues vies se m'obren al davant: rebaixo pes de la bici o rebaixo el meu pes?
La bicicleta pot ser més lleugera, sí. El què passa és que perdo fiabilitat (punxo i m'atrapen fins i tot a les baixades), perdo dinerets (la fibra de carboni pot arribar a ser molt cara) i puc arribar a perdre fins i tot les dents (la fibra de carboni a les meves mans es trenca).
Doncs enfoquem-ho al pes corporal. Aquí si que es pot rebaixar bastant! Peròòòòòòò... per fer-ho s'ha de fer molts sacrificis (gelats a l'estiu, la cerveseta a la Font, els franfurts del Sant Guim....) i com que tampoc no em vull esclavitzar, he pensat que per començar la cosa podria anar per una altra banda.

Primer: no és la cosa més agradable però tothom ho fa. Cap al lavabo i apretar fort. Comencem a eliminar grams sobrers. Després, rumiant, rumiant, he agafat les tisores i a tallar ungles. La suma de les dels peus i les mans no és que hagi sigut molt gran, però tot sumat...
Finalment, i després de no saber què més podia fer, les tisores han pujat fins el cap on fent analogia, han fet la festa del Segar i el Batre.



A hores d'ara, no sé què he pogut rebaixar, serà qüestió de demà agafar la bici i provar el resultat...



PD. Molt em temo que continuaré tant lent com abans....