El divendres va i em truca el Mines i em diu que el Team Casserres ens ha convidat a pujar als Rasos dissabte, però, i aquí ve l'estrany del tema, que és amb bicicleta de muntanya. Pensava que la tenien completament oblidada i només sortien amb carretera! ;)
Jo tenia pensat d'anar a la Molina a fer el comiat de la temporada de saltamarges, però no vaig poder negar-me a un convit com aquest, així que canvi de plans.
A les 8 menys 5 quedem i comencem a pedalar per anar a trobar la colla de Casserres. Com que sóc molt previsor i fa poc que vaig trencar la cadena i a més a més la portava ja curta, decideixo posar-n'hi una de nova (això el divendres al vespre). Doncs la primera pujada comença a saltar com una posseïda i impossible que s'aguanti cap pinyó. Comencem bé, així que canvi de plans: torno cap a casa a deixar la Yeti i intercanviar-la per la Litespeed, a veure com es portarà la neoclàssica baixant dels Rasos.
Després d'un esprint d'uns 5 quilòmetres arribo a Bernades, el meeting point i comencem a tirar ara sí tots junts: Marc, Lluïsos, Josep Maria i Helena, el Mines i jo mateix.
Pugem pel camí ràpid cap el Polígon, Fumanya i pista de la Figuerassa, el Josep Mª també té problemes amb la transmissió i no pot posar el plat petit, així que després d'haver pujat per darrere la Figuerassa fins el Coll de l'Oreller, decideix abandonar-nos i baixar directament a casa per Corbera.
Continuem nosaltres cap a l'Estany i la Baga de les Nou Comes, tot rodant ràpid pel sender que porta a la Mina, em marco un front flip no hands involuntari amb uns rocs que fa que haguem de fer una parada tècnica. Continuem pujant fins a la Font de Cal Coix on esmorzem, bé alguns mengen barretes i altres esmorzem, he, he...
Passem Peguera i pugem per la carretera enquitranada fins que s'acaba, el últim metres, molt durs per cert, són de terra i rocs i ens duen fins a dalt la Creu del Cabrer a 1895 metres.
Encara no som al cim, baixem uns metres i prenem la pista que va cap al Pla de l'Orri, just sota del Pedró on fem l'alçada màxima, 1945 metres i comencem a davallar cap als Rasets i el Coll de Tagast. Baixem més de 600 metres per trialera fins Espinalbet, els meus braços estan tocadets, acostumat a la doble i avui amb una rígida de 80 mm i v-brakes! Tornem pel Pi de les Tres Branques cap a la Mina on ens separem dels casserrencs i amb el Mines baixem fins a casa per carretera. Total de la jornada, 78 km, cames i braços molt carregats i apunt per fer demà la Diferent Xtrem.
Avui és la Diada, sona el despertador i em costa posar-me dempeus. Si no fos perquè ja estic apuntat segurament no baixaria a Sallent a fer la pedalada i pujaria a Fonollet amb el Mines i el Pep, però què carai, s'hi ha d'anar!
Després dels estiraments, la sessió d'electroestimulador del dissabte a la tarda i d'haver posat uns pinyons menys vells a la Yeti em disposo a fer la pedalada llarga de la Diferent Xtrem.
No hi ha massa gent a la sortida i d'una manera gairebé casual ens posem tots a pedalar, la cosa de moment s'encara amunt així que com que tinc les cames prou tocades no és pas qüestió d'apretar i vaig fent. No trobo el ritme, em sento les cames pesades, suposo que a mesura que passin els quilòmetres ja s'aniran posant a lloc. Poc a poc em vaig trobant més bé, atrapo gent tot i que no vaig pas amb l'intenció de córrer sinó d'entrenar per la Selènika, vaig recordant camins que he fet en altres pedalades com la de Balsareny fins que després d'un sender de baixada ve un caminet d'aquells empinats pel mig del bosc que m'agraden, poso plat petit i amunt però... grtjrrjtrjfgggr la cadena s'enganxa! Merda! Vaig estar el dissabte a la tarda provant els canvis per no tenir problemes i funcionaven al 100x100 però com que sóc molt puta només els havia provat amb plat mitjà, quins collons... Aquí començava la primera fase de la meva catàstrofe personal: la negació. -”No pot ser, ahir vaig passar-me molta estona mirant que tot anés bé, no fa pas tan temps que porto aquest plat petit (mentida)!” El pitjor però va arriba després de rodar una estona quan vaig trobar-me un rampot amb pedres impossible (almenys per mi) de fer amb plat mitjà. La segona fase entrava en joc, la ira. -”És que sóc burro! Mira no provar la bici després del què m'havia passat el dissabte!? Em sembla que agafaré la bici i la tiraré barranc avall! La mare que la va pa....!” Sí, és trist però el procés encara no havia acabat, així com tampoc la pedalada. Poc a poc em vaig anar calmant fins que aparegué la tercera fase, la negociació. -”Bé, no puc posar el plat petit i tinc els quàdriceps a punt de petar, doncs en comptes de fer la ruta llarga faré la curta, tampoc no són tants quilòmetres...” D'aquesta manera em vaig anar enganyant, estrebant a les pujades i sense poder descansar fins que vaig arribar al segon control on es separava la ruta llarga de la curta. Paro, menjo, carrego aigua i penso -”Tampoc hi ha tanta diferència entre la llarga i la curta, i si ja he arribat aquí, vols dir que no puc acabar fent la llarga?” Aquesta decisió va ser encara presa durant la fase de negociació i va fer que continués tot i no veure-ho massa clar. El recorregut ja molt trenca-cames, a partir d'aquí encara se'n tornava més, a part de que tan les pujades com baixades es tornaven molt més tècniques. És quan vaig entrar en la quarta fase, la depressió. - “ Però perquè carai he hagut de fer la llarga, no puc més, he pillat una pàjara de cavall, se m'ha acabat l'aigua i ens fan donar més voltes que uns hàmster, jo vull arribar ja!” Quan tot semblava perdut, vaig arribar al tercer control on la última fase, l'acceptació, es va fer present (també va aparèixer l'aigua i els donuts). -”Bé, falten poc més de 10 km i queden unes trialeres prou xules, doncs a disfrutar-les. I les pujades, si no podem a sobre la bici, doncs a peu!” Amb tot això vaig plantar-me de nou a Sallent on m'esperava el Manolo (gran-jefe-organitzador), les botifarres (gran-barreta-energètica) i l'Estrella (gran-isostar-de civada). I com no podia ser, canvi de plans total: una sortida am btt que s'havia de fer rodant, intentant no castigar massa les cames es va convertir en una matxacada important que m'ha fet passar avui per la fisio i tot. Però com diuen aquells, el què no et mata et fa més fort.
.JPG)
