24 de maig del 2009

Ruta de les Colònies

Des de Berga i fins a l'Ametlla, a peu o amb bicicleta, la caminada/pedalada que ressegueix el Llobregat en el seu tram central s'ha pogut fer aquest matí.
Nosaltres NO. Un grupet de revels ciclistes solters o que les mestresses ens han permès sortir, ens hem disposat a endinsar-nos en els frondosos camins del Monsent per acabar pujant al l'alt de la jornada, Sant Miquel.

Només dir que pràctiment no hem pedalat gens: quilòmetres totals des de casa, 31. Si li restem els que hi ha de casa meva fins "el punt de sortida" (5 anada + 5 tornada), ens surt que realment hem fet la friolera de 21 km per la muntanya.

D'entrada i per escalfar, ens enfilem per sota l'autovia direcció al Monsent. De seguida, comença l'ascenció. Primera tanda de marges que anem enfilant per trobar l'entrada del sender que hem de seguir. Pugem, el caminet que combinava plat petit amb mitjà s'acaba i comença la pista, o sigui la pujada. El 22/32 o el 22/34 es fan omnipresents mentre anem guanyant alçada a un ritme constant.

Deixem la pista, tornem a un corriolet estret amb una vegetació que et pot semblar la mateixa que hi ha a l'Amazonia, les cames i braços comencen a patir-ne les conseqüències i poc a poc es van tenyint de vermell gràcies a les esbarzes. Passem tres o quatres passos complicadets (anomenats unànimament pel grup com a Pas de Mahoma) i arribem a l'esmorzar. No, a Mascaró no hi ha bar (només les runes d'una casa) i és per això que asseguts al planell anem treient els queviures per alimentar-nos.

Ja ens queda poc per fer el cim, Sant Miquel apareix al fons i no sembla massa lluny. Amunt doncs! Pedres i més pedres es barregen amb una inclinació pizziana. Finalment arribem al pla que indica que som d'alt. Ens fem unes fotos al costat de l'església i ens preparem per baixar.


El corriol de baixada es dirigeix a la font del Faig on omplim bidons. De seguida les primeres trialeres de baixada apareixen. Terreny molt descompost, molt divertit. Tornem a ser a la collada de Mascaró. La opció que proposava de baixar pel camí típic queda amb un no res després de confirmar-me que si anàvem avall, no hi havia manera de tornar a sortir on volia sinó era fent mooolta volta. Així que desfem el camí fet abans d'esmorzar i tornem en sentit contrari pels Passos de Mahoma, les extremitats comencen a estar perjudicades per les esgarrinxades...

A la pista, el què d'anada s'havia fet tant lent pujant, ara en canvi es torna amb un descens vertiginós. Sort que portem corredors agresius... La última trialera, està força bé i relativament poc embrossada. Uns últims corriols i ja som de nou a Cal Rosal. Ens mereixem una Coca Cola (o una clara de mig).

Després de l'avituallament líquid ens separem, un pugen a Berga i els altres baixem cap a Gironella, fent finalment un trosset de la Ruta de les Colònies.

Al final a casa, pensant una mica amb perquè estava cansat si no havíem pràcticament fet quilòmetres he trobat una resposta. He deixat els quilos i m'he centrat en els metres, més concretament amb els d'ascens. El VDO em deia que hi havia un ascens total de 928 metres. D'aquests en restarem uns 25 de positius que hi ha de Gironella a Cal Rosal i els 55 que hi ha de Gironella a Cal Blau. Per tant, 928-80= 848, això vol dir que amb 21 km de ruta hem pujat gairebé 850 metres. No està tan malament com em pensava...

Els retratus aquí i els del Marc a bikebergueda.com

17 de maig del 2009

Malestruc

Avui semblava que hagués xafat merda.

Hi ha dies que no saps perquè, però les coses no et surten bé. Tampoc és que m'hagi passat res greu, i al final podríem dir que ha estat un matí ben divertit però podia ser millor:

Diumenge, quarts de 8. El Pep passa amb la furgo oficial a recollir-me per casa (m'ha acostumat massa bé...) i tots cap a Avià. Avui hem de fer la pedalada.
La bicicleta triada per fer aquesta ruta ha estat una clàssica, la Zeus. Encara que tècnicament no és meva sinó del meu pare, cada cert temps la trec de passeig perquè ell la té ben abandonada.




A la sortida, molts coneguts i amics. Comencem.



El primer bucle és suau i de seguida la cosa pinta avall. Encara no he tingut temps per escalfar i ja m'adono que el bidó em surt disparat. Parada d'emergència i a recollir-lo. Els companys se m'han escapat, cap problema això no ha fet si no començar. Torno a agafar-mi i avall de nou!
Dos minuts més tard, ziuuuu! Torna a saltar l'ampolla: la mare que la va p@#¢∞!!! Tornem-hi, parada, deixo la bici, m'en vaig cap a l'ampolla, un ciclista hi passa per sobre, ampolla oberta, aigua per terra, jo desesperat, recullo l'ampolla i tornem-hi.
És en moments com aquests en què me'n recordo de perquè sempre vaig amb Camelback i no acostumo a portar mai ampolles...

Intento recuperar posicions però ja m'és impossible. Passa un grup important de gent i em poso en terra de ningú, els companys... enlloc.
Intento posar un ritme alt, de fet, em trobo prou bé, però no veig ningú. Finalment arribo al control i em trobo al Mines que m'esperava. Anem tirant tots dos, passem un parell de ciclistes però el grup de davant és molt endavant. Caminets netejats molt xulos pel mig del bosc i pistes recuperades, molt bo! M'adono que la roda de darrere perd aire, ja està... és igual, intentaré aguantar fins arribar a Avià i allà canvio la càmera. A menys d'un quilòmetre per tornar a passar per meta no puc més i he de parar. Li dic al Mines que tiri, a més té problemes perquè li sagna el nas. Canvio la càmera (una punxeta) i inflo una mica, la manxa no va bé i ja acabaré d'enllestir-ho a després. Passo per l'arribada (bucle) i demano una manxa de peu, no n'hi ha però l'organització s'encarrega d'inflar-me un mica més la roda (això sí que és bon servei!).

Comença el segon tram, aquest sí que és dur. S'enfila una pista amb mal estat pels Arbres Blancs, i la cosa es torna durilla. He d'aixecar-me bastant, amb un 28 com a pinyó gran és el què té... De seguida la pista es transforma amb un caminet també creat a cops d'aixadell, molt xulo, que puja fins els plans de Coforb. A dalt el camí s'ha transformat en prats on no hi ha camí i només has d'anar seguint les cintes. Arribem a Sant Salvador, punt més alt del dia. Per més caminets comencem a baixar cap els Pantans i d'allà, pista i gas. De seguida ens desviem a l'esquerra per fer la trialera, m'ho agafo tranquil, amb els pneumàtics de paper de fumar que porto, el poc aire que hi ha dins i els quilos que van a sobre la bici, una pessigada pot ser molt fàcil. A mitja baixada, un tronc s'enganxa al canvi, premo de cop les manetes de fre i els cantilevers fan el que poden per parar. Resultat: canvi arrencat i un parell de raids a la porra.


Amb un tros de cinta del marcatge lligo el canvi trencat al quadre i acabo de baixar. Sóc a l'Espunyola, per tant decideixo tornar per carretera i aprofitar l'inèrcia per haber de caminar el mínim possible.

Finalment, arribo a Avià. La pedalada s'ha acabat. La bici, en mal estat. El meu "gafe" d'avui ha estat important, però de totes maneres m'ho he passat molt bé. Els amics d'Avià s'han treballat el recorregut i el resultat s'ha notat.

La setmana que ve toca fer de sherpa amb els bikeberguedans. Farem un recorregut poc tècnic, sense trialeres, je, je, ... je,... ja, ja,... jajaja, jajajaj!!! JAJAJAJAJ!!! (mode irònic ON)

4 de maig del 2009

Lluçanès Feréstec

Comencem, números:
  • 1900 metres de desnivell positiu
  • 58 quilòmetres
  • 1 genoll tocat
  • 3 pernils
  • 4 hores i mitja pedalant
  • 3 litres d'aigua
La primera edició del raid/pedalada de Prats es pot resumir amb xifres, però tampoc estaria malament si hi ha alguna lletra.

Fins a última hora no vaig confirmar l'assistència pel diumenge, al final ha valgut la pena.
Poca gent a la línia de sortida encara que cognoms com Llordella, Argelaguer o Tusquets feien que el nivell fos alt. Em vaig marcar una fita: top 100. A priori fàcil d'aconseguir (hi havia un total d'uns 80 inscrits), però es tractava del Lluçanès Feréstec que no és poc.

Sortida direcció Lluçà, típica baixada del Provincial/Copa Catalana que de seguida s'enfilava de nou buscant la carena. Sóc previsor i agafo un ritme per poder mantenir, no es pas qüestió d'esverar-nos perquè la cosa només ha fet que començar. El Marc m'atrapa al cap de poca estona i ens posem a roda d'una parella; ens adonem que segurament la noia haurà de cosir la part posterior del culot, just on l'esquena perd el nom, ja que se li ha fet un petit esboranc i una part de la seva anatomia queda exposada a l'aire. A nosaltres no ens molesta, ans el contrari.

Anem pujant amb continus tobogans, combinant caminets i pistes, poc fang, només algun bassal. Travessem la carretera que va de Borredà a Alpens i comencem a pujar. Un pista en bon estat ens fa guanyar alçada, primer lentament, però poc a poc, la cosa comença a enfilar-se.
Hem fet el cim: Puig Coronador (1228 mts). Comença la trialera pel GR. Uns espectadors se m'oferexeixen per baixar-me la bici, si home! amb el què m'ha costat pujar-la fins aquí! Declino, l'oferiment i avall. Es una trialera dura que en la part final es transforma amb torrent que baixa pel mig del camí. Molt divertit tot plegat.

Ara ja estem de tornada, hem deixat el segon control (el d'Alpens) i comença la baixada. Trobem molt més fang, travessem rieres com els nyus, només ens falten els cocodrils!
Estem baixant molt, no? Sí, però el castell de Luçà està a dalt un turó, no? Mira'l és allà a daaaalt! Ja m'ho semblava que baixàvem molt, perquè ho he dit que baixàvem, no?
Doncs a pujar! Comencem amb pista bona i pendent suau, parada per posar oli a les cadenes i tornem-hi. La pista cada vegada puja més i està amb més mal estat. Passem pel costat d'unes vaques, el camí gira a l'esquerra i.... rampot! Plat petit i amunt el Castell ens espera al cap de munt. Unes noves trialeres ens duran fins al tercer control.

Parats al costat del claustre de l'església de Lluçà, ens mengem uns plàtans i ametlles. Portem 50 kms justos. "Teòricament" en queden 5... però encara hem de pujar a Prats de nou. Baixem, però és que no som prou avall ja? Després haurem de pujar molt... bé, què hi farem, avall doncs.
Tornem a ser al circuït de la Copa Catalana/Provincial, més concretament al punt més baix del circuït amb 55 kms a les nostres cames. Què toca fer? Pujar.
Unes rampes brutals (com que ja les coneixia encara em feien més respecte) ens porten a l'arribada. Per avui ja en tenim prou.

Ara toca un merescut dinar que ens dóna l'organització, entrega de premis (no he guanyat res) i sorteig de regals (tampoc hi ha hagut sort).


De record, i a part del bidó que ens han donat a l'arribada, també m'emporto cap a casa la "marca del bon ciclista", el tatuatge que m'ha deixat el sol després d'haver-me acompanyat durant tot el matí.