Com que els del temps havien dit que potser plouria, com que estava carregat del dissabte, com que vaig anar a dormir tard, com que el Mines tampoc corria, com que no!
Doncs això, no vaig participar a l'Anbaso de Navàs, això sí: vaig anar-hi a fer fotos.
PD. No sé amb què collons es fixen alguns corredors (deixo exemple gràfic)
18 de juliol del 2011
2 de juliol del 2011
20 anyets
Com deia aquell: "Com les nenes que a mi m'agraden!" ja fa dues dècades que un grup de Mussols van començar a organitzar una travessa amb btt que amb els anys s'ha fet mítica. Sortida a més de 1.200 metres en un poblet de l'alt Berguedà i arribada a la ciutat i capital de comarca a menys de 700. Tothom rebaixava la dificultat dient: "(...) es clar, si serà tot baixada: Gósol allà dalt, Berga aquí abaix (...)" mentre gesticulaven amb els braços tot posant-los horitzontals a diferent nivell. Doncs no, la primera edició no va ser com molts es pensaven i molta gent (inclòs jo mateix) vam patir les escavatxines d'una dura pedalada d'alta muntanya. Amb el temps, he anat agafant experiència i actualment tot i que se'm continua fent molt dura sé on puc apretar, on m'he de reservar i el què em vindrà després del control.
Diumenge dia 19 de juny, just després del dia que en vaig fer 34 (sí, trenta-quatre ja) em vaig disposar a fer la meva 18a participació a la Gósol-Berga, acompanyat com sempre del meu fidel escuder Mines, que gràcies a la seva veterania (ell ja porta 20 participacions) em podia aconsellar en tot l'incumbent a la travessa.
Ja no sortim de Gósol, ara se surt del Vall de Berga, no és una travessa lineal sinó una pedalada amb el mateix punt de sortida i arribada però hi ha coses que no canvien, és bastant durilla, els paisatges són espectaculars i a l'esmorzar només hi ha entrepà, Coca Cola i aigua.
Per escalfar pugem per carretera des de Gironella, sortida: cap amunt. Enfilem la carretera vella cap a Vilaformium, repetjó brutal rere els Mercadals i ja som a la pista de la Figuerassa. Em sembla que he sortit massa ràpid i tinc ganes d'acabar sencer, trec el peu de l'accelerador i tranquil cap amunt. Em passa força gent, fins i tot els Mountain Runner del Berguedà, però jo al meu ritme mentre el Mines m'espera.
Coll de l'Oreller, en comptes de baixar cap a Corbera, aquest any ens queden encara les dures rampes de l'Estany, m'agraden, són tècniques. Planegem una mica i de seguida ens endinsem a l'obaga de les Nou Comes. Em deixen passar els que tenia davant a la pujada, passem la Mina i arribem el primer control.
Encara continuem pujant, no som pas al punt més alt. Travessem Peguera i anem a sortir a la carretera enquitranada sempre pujant direcció als Rasos. De cop, prenem un trencant a la dreta que posa punt (però no final) a la pujada. Pista pel mig del bosc, enguany baixarem per les Canals del Catllarí. Un tros de corriolet molt humit amb arrels ha trencat la monotonia de la baixada, està bé però per mi curt. Molta pista senzilla per arribar a Llinars, això sí, les vistes cap a ponent brutals.
Ens mengem les butis al càmping de Llinars, a anat bé la parada tenia gana... Sense temps de pair l'esmorzar continuem avall, creuem la carretera de Sant Llorenç i ens dirigim cap al Mirador del President. La carretera està molt trencada i les clàssiques rampes estan plenes de pedres i obliguen a fixar-t'hi. Es veu Sant Pere de Graudescales amb les imponents parets de Busa al darrere.
A Sant Lleïr deixem la Vall d'Ora i enfilem la pista que puja cap a l'Espunyola. Mai me trobat còmode amb aquesta pujada però anem pujant a un ritme molt assumible i xerrant amb el Mines i se'm fa prou assequible. Passem la Móra i a sota Casa Gomira deixem la pista principal per fer un tros inèdit per mi paral·lel a la carretera fins a la Creu.
Aquí trobem el tercer control, un-molt-optimista-control diu que: “a partir d'ara tot és baixada”, jo ja sé el què em trobaré però per això a mi em sembla un comentari poc afortunat per dir als pobres que no saben el què els espera encara.
Uns camins més pel mig del bosc ens duen inevitablement a la pista (ara carretera enquitranada) just abans de l'encreuament que puja al Mal Pas. La fletxa cap a l'esquerra ens indica clarament que haurem d'enfilar-nos cap al Cint. Sort que el dia no és molt calorós perquè les primeres paelles encimentades són com a mínim exigents i Berga encara queda lluny. Plat petit i amunt!
Flanquegem les Maries direcció a Torrades pels típics camins, hi ha força bassals que fan que els canvi comenci a fer el grill. Passem per Sants Metges (clàssic camí de la Berga-Berga) i poc abans de Sant Climent travessem la carretera de l'Espunyola a Berga.
Quart i últim control, ara només queda arribar a Berga, tot i que ens poden fer voltar una mica. Així és, passem per Santa Maria i voltem Noet. Arribem a Berga pel Menfis. A la rotonda del Supeco ens fan anar cap a l'altra banda de la carretera per passar per sota del col·legi de les Dominiques i com no, l'últim pujador paral·lel a la C16 fins a l'institut. Entrem a la meta al passeig junts amb el Mines i amb la primera noia que esprinta (només ella, nosaltres no) i està apunt d'atropellar un membre de l'organització.
Estic relativament cansat, suposo que al dosificar-me he arribat més sencer, són coses que amb l'edat suposo que van millorant... així que fem un xampú (bé, dos) i tornem cap a casa.
Portava la càmera de vídeo però al final no he gravat res, només deixo una foto de com m'ha quedat la bici de neta amb els tolls dels últims 20 quilòmetres.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)