28 de març del 2011

Feréstec, feréstec...


Canvi d'hora, això vol dir dormir menys o fer-ho més ràpid per compensar. El despertador ja sona a les 7 del matí (hora nova és clar) i just parar-lo sento el soroll de la pluja. Està plovent! I fort! Ràpidament em desplaço cap a l'ordinador i miro el Radar: tenim una tempesta a sobre i què bé, es desplaça cap a Prats! Què bons que són els de la Teletrès que deien que no plouria fins la tarda...

Vint minutets més tard passa el Pep amb la furgo i la resta de l'equip, com que encara falta passar a buscar el Pessa per Olvan, doncs tirarem cap amunt per la via directa. Així que tot i les obres cap a Prats passant per Sagàs. El Pep ens dóna unes mostres de conducció sobre fang i grava gràcies a la sempre inestimable col·laboració del copi, el Mines que l'indicava més aviat al revés.
Després d'un corbes prou relliscoses ens plantem a la costa de Prats on de nou retrobem el quitrà, quina sensació tan estranya.

Recollim els dorsals i preparem les coses, farà fred? Plourà? Què em poso? Estic guapo així? Tot un seguit de preguntes sense resposta aparent i comencem a escalfar (vídeo adjunt)


Sortim. Enfilem la carretera direcció Gironella per trencar cap al Grau, sembla que el ritme general de sortida no és massa ràpid, millor les cames me les trobo encara fredes. El Mines ha sortit com una fletxa i anem remuntant mica en mica amb el Jordi (alies “el de las anchoas”) i el Pep. De moment no hi ha fang tot i que cauen gotetes, anem fent.
La pista s'encamina cap a la baga i s'estreny, apareix el fang que encara que no sigui molt enganxós et fa lliscar una mica com vol i notes que la força que fas amb les cames es perd amb el contacte amb el terra. He de ser conservador perquè avui serà (ho hauria d'haver sigut) una pedalada llarga, atrapem el Mines i anem tots quatre junts però em quedo un pèl enrere. Baixem per una pista, gir a la dreta per sobre uns rocs i re entrem al sender, el grup redueix una mica i els torno a atrapar quan de cop amb el manillar enganxo una branca per la dreta i sense ni saber com, ja sóc a terra. He sentit un “crec” però no sé d'on ha vingut. M'aixeco i veig la resposta de la meva pregunta amb forma d'un seient a terra separat de la tija. Merda!
De seguida arriba el Pessa que venia justa al darrera així com altres companys que també s'interessen pel meu estat. Trec la tija (pel què pugui passar) i decideixo tornar per pista. Hi ha molta boira i em costa una mica orientar-me però sense masses problemes arribo al pavelló.


Fotos del seient trencat, posat de manera provisional a la punta

Com que per mi s'acaba la pedalada aquí tot i que encara quedaven més de 55 km només puc narrar els comentaris literarals que van fer els companys: durilla, el fang encara l'en feia més, molt maca, no hi havia pols, llàstima del temps però no si pot fer res, hi havia caminet i pista combinats correctament, com estava la fotògrafa, molt ben marcada, des d'Oristà no paraves de pujar...

I com que no podia ser un matí tan poc productiu per la crònica, passaré a informar del que sí que puc opinar: el menjar. Me'n vaig fer un fart, començant per les butis acabades de fer amb el pa cruixent sucat de tomàquet, continuant amb les canyes que com que de primer no sortien prou bé em vaig oferir voluntari a anar buidant els gots i què dir de la cansalada que vaig tenir el privilegi de poder provar, feta a foc lent, cruixent, mmm. I es clar, la crema de mató o el iogurt de xocolata. Només dir que no vaig dinar quan vaig arribar a casa. Per compençar i treure'm el monu de sobre, a la tarda vaig sortir a rodar una mica amb la de carretera per veure si podia rebaixar els quilos que havia guanya durant el matí.

Aquí és on va transcorre gran part del meu matí
 
De totes maneres el resultat gloval no va ser pas negatiu, vaig passar prou un bon matí de diumenge amb companyia de l'organització del Lluçanès Feréstec i la caiguda no em va deixar cap seqüela greu, només rescadetes i l'espatlla i la cama una mica masegades.
Per tant, queda apuntada i ja està a la llista de pedalades pel 2012.
Ah, se m'oblidava el més important: tot això que acabo d'explicar és mentida!!! Vaig fer el carrerón de la meva vida amb una mitjana més alta que quan surto per carretera i vaig quedar segon de la general rera un corredor de Torelló que va fer primer tot i trencar el canvi, i aquí el document que ho acredita.


 Per acabar, algunes fotos del corredor a l'arribada:









1 comentari:

El granoté ha dit...

Llàstima que la trencadissa fos tant aviat ja que el recorregut era molt divertit i la mica de fang ho alegrava mes,sort que les rieres estaven situades estrategicament per netejar la bici, les sabates, les orelles.... a més va servir per adonar-nos que el Pep amb un plat va igual que amb dos o tres....