Ahir vam fer una d'aquestes rutes que fa temps que se'n parlava, de les que diem “a l'estiu, l'haurem d'anar a fer”, d'aquelles que quan acabes estàs satisfet, molt satisfet. No era pas una ruta nova, era la unió de dos recorreguts curts que sí que havia fet, i sempre m'havia quedat amb el “i si els féssim tots dos junts?” Es tractava de d'enllaçar la pujada a Paller de Dalt i baixada pel Bac de Diví amb la pujada a per Gréixer al Refugi de Sant Jordi i la baixada per la Boixassa.
El punt de partida seria Guardiola de Berguedà, i els companys de viatge en aquesta ocasió, el Pep i el Mines.
Sortim al voltant de les 9 del matí després d'haver fet el cafetó, pel PR cap a Brocà. Està ben ennuvolat a la confluència de les valls del Bastareny amb el Llobregat però tampoc no fa gens de fred, hi ha molta humitat a l'ambient i abans de passar per Brocà, cada un de nosaltres ja portem una munió de mosques al nostre voltant que no deixarem amb tot el dia.
Al voltant dels 1.000 metres d'alçada ja hem sortit del mar de boira, ara hi ha un sol esplèndid i la vall està inundada pel mar de núvols.
Voltem la Serra de Sant Marc i ens enfilem cap el Collet de Fanelles a més de 1.500 metres, punt més alt de la primera part de la ruta. Hem fet la primera pujada del dia (d'un total de 4), ara baixem cap a la Collada Grossa on comença la primera trialera pel mig del bosc fins a Paller de Dalt.
Parem a la font a menjar alguna cosa i omplir bidons/camelback però sorpresa: la font fa un rajolí que omplir d'aigua es fa etern.
Prosseguim fent la següent dificultat orogènica fins a la Collada Petita, han compactat la pista (estant traient fusta) i l'ascens es fa bastant fàcil.
Segona baixada del dia, Bac de Diví. L'entrada al camí està semi amagada per una pila de troncs de pi tallats, però trobem l'entrada al sender sense més dificultats. Anem baixant i comprovem que el camí s'ha espatllat (segurament per l'acció de l'aigua) i és molt més difícil de baixar. Hi ha molta pedra grossa que complica alguns passos i fa que en altres hem de posar peu a terra.
En l'última part del corriol, l'herba s'ha apoderat del camí i en deixa de record algunes marques d'esbarza a les cames i braços, així com també ens remulla amb la humitat que té acumulada.
Som a la carretera de Coll de Pal, pujarem una mica per asfalt per arribar al trencant de Gréixer, a partir d'allà, GR 107 i amunt! Tres-cents metres de pista i la cadena em fa un espetec: trencada. Reparem i continuem pujant. Comença el port! Uns cinc-cents metres més i... crack! Cadena again. Gràcies a un passador que portava el Pep (es bo sortir a pedalar amb eines, càmera, manxa i mecànic) reparem la cadena i seguim. Jo m'ho agafo a un ritme molt suau, a part que els companys pedalen més que jo, no vull tornar a trencar la cadena per tercera vegada.
Coll d'Escriu, alçada 1.509 metres. Parada tècnica per esperar-me i veure una mica (jo ja he acabat l'aigua del camelback) i iniciem una nova trialera fins a la casa d'Escriu. Es tècnica i física, arribem a baix amb els avantbraços cremant, ha estat bé. Pugem cap el Refugi de Sant Jordi, de nou pujada amb plat petit, no tan dreta com l'anterior però més tècnica i entretinguda. Els últims metres abans del refugi es fan llargs, jo ja començo a tenir gana i m'està entrant la pàjara. Dinem davant del Refugi de Sant Jordi amb un entrepà, però primer omplim aigua a la Font del Faig.
Amb la panxa plena costa engegar i més si encara has de pujar fins a Galligans, així que amb calma i tranquil·litat pedalem/caminem la darrera dificultat del dia.
A dalt al Pas de la Boixassa tenim molt bones vistes, podem veure l'itinerari que hem seguit per arribar fins allà i la baixada que ens queda per la que personalment atorgo el títol de: “La millor trialera del món”. S'ha de dir que és un títol extraoficial ja que no ha guanyat mai cap concurs de trialeres, és més, ni s'hi ha presentat, però com que a mi m'agrada molt i cada vegada que i baixo m'agrada més, li he posat aquesta condecoració.
La primera part, molt pedregosa amb boixos banda i banda i a poc a poc es va tornant més difícil, les corbes tancades donen pas a graons de roca on és fàcil sortit per sobre el manillar. Quan s'acaba aquest tram ens plantem a la Collada de la Pelosa on fem re agrupament.
Uns metres de pista i de nou ens endinsem en un corriolet pel mig de bocs, ràpid però amb trams lents i tècnics, esses que et fan tirar el cul enrere per poder girar i pins que passen molt aprop teu (a vegades fins i tot massa). Baixem el Pep i jo un darrera l'altre, porto la càmera de vídeo al casc i el vaig gravant (més endavant penjaré vídeos) i el Mines ve una mica més endarrere. A mitja baixada fem una paradeta per recuperar braços i re agrupar-nos. Continuem, però en una corba de dretes la roda de davant destalona i perdo aire. Bé, pujant al Coll d'Escriu ja anava sentint el soroll de l'aire barrejat amb el làtex que se m'anava escapant del pneumàtic de davant doncs ara n'ha sortit molt de cop. Inflo la roda i seguim. Trobo que vaig fluix i la bici no s'aguanta i mentre ho estic comentant, pffff! De nou destalonat. No puc seguir més d'aquesta manera, destubelitzem la roda i càmera al cantu. Ara sí que es baixa bé!
Arribem a Cal Cerdanyola on el Mines ens esperava a la font, que bé, aigua fresca!
Al Pont de Sant Joan proposo tornar per la Via del Nicolau, camí que feia un antic trenet que baixava la fusta fins a Guardiola i pugem fins a Sant Joan de l'Avellanet per trobar l'entrada del camí (amb alguna dificultat). Ara toca un passeig per pla i baixada fins a Guardiola per un camí molt ben arreglat que fa tinguem unes últimes vistes des de sobre el Bastareny molt interessants.
A Guardiola fem una beguda isotònica d'estiu (clara) amb unes patates per recuperat sals i cap a casa.
Al final objectiu complert, 40 kms i pràcticament 2.000 metres de desnivell, no està malament...
Totes les fotos aquí.
