Anbaso Navàs

Com que els del temps havien dit que potser plouria, com que estava carregat del dissabte, com que vaig anar a dormir tard, com que el Mines tampoc corria, com que no!
Doncs això, no vaig participar a l'Anbaso de Navàs, això sí: vaig anar-hi a fer fotos.

PD. No sé amb què collons es fixen alguns corredors (deixo exemple gràfic)

20 anyets

Com deia aquell: "Com les nenes que a mi m'agraden!" ja fa dues dècades que un grup de Mussols van començar a organitzar una travessa amb btt que amb els anys s'ha fet mítica. Sortida a més de 1.200 metres en un poblet de l'alt Berguedà i arribada a la ciutat i capital de comarca a menys de 700. Tothom rebaixava la dificultat dient: "(...) es clar, si serà tot baixada: Gósol allà dalt, Berga aquí abaix (...)" mentre gesticulaven amb els braços tot posant-los horitzontals a diferent nivell. Doncs no, la primera edició no va ser com molts es pensaven i molta gent (inclòs jo mateix) vam patir les escavatxines d'una dura pedalada d'alta muntanya. Amb el temps, he anat agafant experiència i actualment tot i que se'm continua fent molt dura sé on puc apretar, on m'he de reservar i el què em vindrà després del control.

Diumenge dia 19 de juny, just després del dia que en vaig fer 34 (sí, trenta-quatre ja) em vaig disposar a fer la meva 18a participació a la Gósol-Berga, acompanyat com sempre del meu fidel escuder Mines, que gràcies a la seva veterania (ell ja porta 20 participacions) em podia aconsellar en tot l'incumbent a la travessa.

Ja no sortim de Gósol, ara se surt del Vall de Berga, no és una travessa lineal sinó una pedalada amb el mateix punt de sortida i arribada però hi ha coses que no canvien, és bastant durilla, els paisatges són espectaculars i a l'esmorzar només hi ha entrepà, Coca Cola i aigua.

Per escalfar pugem per carretera des de Gironella, sortida: cap amunt. Enfilem la carretera vella cap a Vilaformium, repetjó brutal rere els Mercadals i ja som a la pista de la Figuerassa. Em sembla que he sortit massa ràpid i tinc ganes d'acabar sencer, trec el peu de l'accelerador i tranquil cap amunt. Em passa força gent, fins i tot els Mountain Runner del Berguedà, però jo al meu ritme mentre el Mines m'espera.

Coll de l'Oreller, en comptes de baixar cap a Corbera, aquest any ens queden encara les dures rampes de l'Estany, m'agraden, són tècniques. Planegem una mica i de seguida ens endinsem a l'obaga de les Nou Comes. Em deixen passar els que tenia davant a la pujada, passem la Mina i arribem el primer control.

Encara continuem pujant, no som pas al punt més alt. Travessem Peguera i anem a sortir a la carretera enquitranada sempre pujant direcció als Rasos. De cop, prenem un trencant a la dreta que posa punt (però no final) a la pujada. Pista pel mig del bosc, enguany baixarem per les Canals del Catllarí. Un tros de corriolet molt humit amb arrels ha trencat la monotonia de la baixada, està bé però per mi curt. Molta pista senzilla per arribar a Llinars, això sí, les vistes cap a ponent brutals.

Ens mengem les butis al càmping de Llinars, a anat bé la parada tenia gana... Sense temps de pair l'esmorzar continuem avall, creuem la carretera de Sant Llorenç i ens dirigim cap al Mirador del President. La carretera està molt trencada i les clàssiques rampes estan plenes de pedres i obliguen a fixar-t'hi. Es veu Sant Pere de Graudescales amb les imponents parets de Busa al darrere.

A Sant Lleïr deixem la Vall d'Ora i enfilem la pista que puja cap a l'Espunyola. Mai me trobat còmode amb aquesta pujada però anem pujant a un ritme molt assumible i xerrant amb el Mines i se'm fa prou assequible. Passem la Móra i a sota Casa Gomira deixem la pista principal per fer un tros inèdit per mi paral·lel a la carretera fins a la Creu.

Aquí trobem el tercer control, un-molt-optimista-control diu que: “a partir d'ara tot és baixada”, jo ja sé el què em trobaré però per això a mi em sembla un comentari poc afortunat per dir als pobres que no saben el què els espera encara.

Uns camins més pel mig del bosc ens duen inevitablement a la pista (ara carretera enquitranada) just abans de l'encreuament que puja al Mal Pas. La fletxa cap a l'esquerra ens indica clarament que haurem d'enfilar-nos cap al Cint. Sort que el dia no és molt calorós perquè les primeres paelles encimentades són com a mínim exigents i Berga encara queda lluny. Plat petit i amunt!

Flanquegem les Maries direcció a Torrades pels típics camins, hi ha força bassals que fan que els canvi comenci a fer el grill. Passem per Sants Metges (clàssic camí de la Berga-Berga) i poc abans de Sant Climent travessem la carretera de l'Espunyola a Berga.

Quart i últim control, ara només queda arribar a Berga, tot i que ens poden fer voltar una mica. Així és, passem per Santa Maria i voltem Noet. Arribem a Berga pel Menfis. A la rotonda del Supeco ens fan anar cap a l'altra banda de la carretera per passar per sota del col·legi de les Dominiques i com no, l'últim pujador paral·lel a la C16 fins a l'institut. Entrem a la meta al passeig junts amb el Mines i amb la primera noia que esprinta (només ella, nosaltres no) i està apunt d'atropellar un membre de l'organització.

Estic relativament cansat, suposo que al dosificar-me he arribat més sencer, són coses que amb l'edat suposo que van millorant... així que fem un xampú (bé, dos) i tornem cap a casa.

Portava la càmera de vídeo però al final no he gravat res, només deixo una foto de com m'ha quedat la bici de neta amb els tolls dels últims 20 quilòmetres.

Ja era hora!

Feia 2 mesos i mig que no actualitzava això, em fa vergonya i tot.. però és que mai trobava el moment per entrar-hi, no és que hagi abandonat la bici, més aviat el contrari i per posar-me al dia faré una mica de resum:
Comencem pel començament, 10 d'abril i Pedalada d'Avià. Tots la recordarem com la pedalada/punxada d'Avià. El Granuté, va fer record i després de la sortida de dissabte amb un total de 2 punxades i mitja (crec recordar) ens va sorprendre a tots el diumenge a la pedalada amb un total de 4 punxades més i el dilluns bici amb la llanta a terra, no tinc paraules!

 Punxada nº 1

Mines arribant al control de punxades

Va bé parar, pots fer retratus...

Punxada nº 2, el Domènech comença a fer-se a la idea del que s'aniria trobant...

Infla, infla, fins que arrenquis la vàlvula!...

 ... i ens porta a la punxada nº 3!

Ja arribem, em sembla que pararem a canviar la càmera... punxada nº4, unbelibeable!

Durant el mes d'abril vaig fer molts quilòmetres amb la Litespeed rígida  ja que tenia la ASR5 al planxista per la forquilla i potència i amb una ma de pintura va deixar-la així de presumida (merci Bidonetti!)

El maig comença amb una nova incorporació a casa del de Cal Blau, una negreta provinent de la capital d'Espanya que arriba per fer-me companyia. La seva primera prova important és la Diferent, a Sallent, on la passa amb nota tot i l'enfangada que hi havia (si puc penjaré alguna hora el video).

Durant l'abril també ens vam reunir a Obiols tots els amics i familiars del Quim per recordar-lo i fer un parell dels esports què més li agradaven, caminar/córrer i anar amb bici. Et trobem a faltar.

I a finals de maig, precisament el dia després que el Barça guanyés la seva 4a copa d'Europa feien la marxa del Solsonès. Després de dormir molt poques hores (i molt poques són molt poques) i amb un carregament de copes important ens disposem a fer la pedalada solsonina. Però la fortuna és benèvola amb mi i mitjançant una punxada a la roda de darrera seguida d'un arrencament de vàlvula més pessigada a la càmera que em van deixar, fa que m'inclini cap el recorregut curt de la ruta i la ressaca futbolera es faci més portable.

I amb tot i això ens plantem al juny. I què passa al juny? Doncs que comença la temporada de Bikeparks. Així doncs que ja porto un parell de dies baixant per la molina i sense entrenar pràcticament gens per la Gósol - Berga, ja m'ho trobaré...

Penjo el video d'aquest diumenge:

La Molina from El de Cal Blau on Vimeo.

PD. Torno a tenir GPS (regal d'aniversari), ho sigui que aviat hi haurà rutes noves.

Salut!

Feréstec, feréstec...

Canvi d'hora, això vol dir dormir menys o fer-ho més ràpid per compensar. El despertador ja sona a les 7 del matí (hora nova és clar) i just parar-lo sento el soroll de la pluja. Està plovent! I fort! Ràpidament em desplaço cap a l'ordinador i miro el Radar: tenim una tempesta a sobre i què bé, es desplaça cap a Prats! Què bons que són els de la Teletrès que deien que no plouria fins la tarda...

Vint minutets més tard passa el Pep amb la furgo i la resta de l'equip, com que encara falta passar a buscar el Pessa per Olvan, doncs tirarem cap amunt per la via directa. Així que tot i les obres cap a Prats passant per Sagàs. El Pep ens dóna unes mostres de conducció sobre fang i grava gràcies a la sempre inestimable col·laboració del copi, el Mines que l'indicava més aviat al revés.

Després d'un corbes prou relliscoses ens plantem a la costa de Prats on de nou retrobem el quitrà, quina sensació tan estranya.

Recollim els dorsals i preparem les coses, farà fred? Plourà? Què em poso? Estic guapo així? Tot un seguit de preguntes sense resposta aparent i comencem a escalfar (vídeo adjunt)

Sortim. Enfilem la carretera direcció Gironella per trencar cap al Grau, sembla que el ritme general de sortida no és massa ràpid, millor les cames me les trobo encara fredes. El Mines ha sortit com una fletxa i anem remuntant mica en mica amb el Jordi (alies “el de las anchoas”) i el Pep. De moment no hi ha fang tot i que cauen gotetes, anem fent.

La pista s'encamina cap a la baga i s'estreny, apareix el fang que encara que no sigui molt enganxós et fa lliscar una mica com vol i notes que la força que fas amb les cames es perd amb el contacte amb el terra. He de ser conservador perquè avui serà (ho hauria d'haver sigut) una pedalada llarga, atrapem el Mines i anem tots quatre junts però em quedo un pèl enrere. Baixem per una pista, gir a la dreta per sobre uns rocs i re entrem al sender, el grup redueix una mica i els torno a atrapar quan de cop amb el manillar enganxo una branca per la dreta i sense ni saber com, ja sóc a terra. He sentit un “crec” però no sé d'on ha vingut. M'aixeco i veig la resposta de la meva pregunta amb forma d'un seient a terra separat de la tija. Merda!

De seguida arriba el Pessa que venia justa al darrera així com altres companys que també s'interessen pel meu estat. Trec la tija (pel què pugui passar) i decideixo tornar per pista. Hi ha molta boira i em costa una mica orientar-me però sense masses problemes arribo al pavelló.

Fotos del seient trencat, posat de manera provisional a la punta

Com que per mi s'acaba la pedalada aquí tot i que encara quedaven més de 55 km només puc narrar els comentaris literarals que van fer els companys: durilla, el fang encara l'en feia més, molt maca, no hi havia pols, llàstima del temps però no si pot fer res, hi havia caminet i pista combinats correctament, com estava la fotògrafa, molt ben marcada, des d'Oristà no paraves de pujar...

I com que no podia ser un matí tan poc productiu per la crònica, passaré a informar del que sí que puc opinar: el menjar. Me'n vaig fer un fart, començant per les butis acabades de fer amb el pa cruixent sucat de tomàquet, continuant amb les canyes que com que de primer no sortien prou bé em vaig oferir voluntari a anar buidant els gots i què dir de la cansalada que vaig tenir el privilegi de poder provar, feta a foc lent, cruixent, mmm. I es clar, la crema de mató o el iogurt de xocolata. Només dir que no vaig dinar quan vaig arribar a casa. Per compençar i treure'm el monu de sobre, a la tarda vaig sortir a rodar una mica amb la de carretera per veure si podia rebaixar els quilos que havia guanya durant el matí.

Aquí és on va transcorre gran part del meu matí

 

De totes maneres el resultat gloval no va ser pas negatiu, vaig passar prou un bon matí de diumenge amb companyia de l'organització del Lluçanès Feréstec i la caiguda no em va deixar cap seqüela greu, només rescadetes i l'espatlla i la cama una mica masegades.

Per tant, queda apuntada i ja està a la llista de pedalades pel 2012.

Ah, se m'oblidava el més important: tot això que acabo d'explicar és mentida!!! Vaig fer el carrerón de la meva vida amb una mitjana més alta que quan surto per carretera i vaig quedar segon de la general rera un corredor de Torelló que va fer primer tot i trencar el canvi, i aquí el document que ho acredita.

 Per acabar, algunes fotos del corredor a l'arribada:

Pedalada de Gironella 2.0

Sóc gandul, em fa mandra escriure. Estem a l'era 2.0, per tant la crònica d'aquesta setmana serà en format audiovisiual.
Comencem pel dissabte abans amb el marcatge del circuït. Semblava que no trobaríem pols...

Provant-ho "in situ":



I el dia de la pedalada:

Enduro de les Gavarres

Pel títol no us penseu pas que m'hagi passat a la moto. Es veritat que encara conservo un Derbi Variant Sport que durant els meus anys d'adolescència va ser el més semblant a una moto d'enduro que he tingut mai però en el cas que avui toca, l'enduro el feia amb bicicleta.
Doncs sí, enmig del massís de les Gavarres i en ple cor del Baix Empordà, diumenge passat es va celebrar una competició de bicicleta de muntanya de caràcter eminentment baixador tot i que també amb trams de pedalar més costeruts. D'aquí el nom, Enduro fent referència a les competicions homònimes amb moto que fa anys que es fan arreu de la nostra geografia on en el recorregut hi ha trams especials cronometrats units mitjançant enllaços no puntuables.

El lloc de sortida de la prova es trobava a l'Ermita de Fitor i per arribar-hi abans havies de recórrer per pista un 10 quilòmetres llargs des de la Fonteta, l'últim poble que es trobava després de la Bisbal. Per tant des de casa tenia gairebé 3 hores i mitja de viatge fins aquest punt.
Dissabte havent dinat, carreguem la furgo i marxem amb l'Hermínia, pensava que arribaríem just abans de tancar l'entrega de dorsals del dissabte, però vam fer tard i quan vam arribar ja havien plegat. Així doncs, només podem esperar-nos fins demà al matí quan tornin a entregar dorsals i quin millor lloc que esperar que als planells al peu de l'ermita on aparquem i fem nit. Més gent va tenir la mateixa pensada, altres furgonetes, autocaravanes i tendes van aparèixer a la zona.

Diumenge matí,  abans de les 9 ja tinc el número per posar a la bici, el 133 i una targeteta on diu l'hora que he de ser a l'inici de les especials. El primer és a les 10:06, o sigui que puc esmorzar tranquil!
Acabo de disfressar-me amb les proteccions i el casc integral (obligatori per cert) i volto per la zona. Estic nerviós, segurament perquè fa força temps que no faig cap carrera i tot i que no espero cap resultat concret, tinc el cuquet que em va corrent per dins.

10 segons (...) 4, 3, 2, 1... 0! Surto de la SP1, nerviós encara, no em conec el terreny i queda molt per endavant així que decideixo conservar i no arriscar. Un primer tram de corriol fàcil i després pedres, unes llosses grans que fan reduir la velocitat, calma... ja tindrem temps... veig l'arribada i em passa un corredor que ha sortit 30' després meu. Ja està, si que ha sigut curt? Començo amb un temps molt dolent però ja recuperaré... Consell: si el dia abans es fa el recorregut, tens ven bé 20-30 segons guanyats.

Faig el primer enllaç amb el noi que anava darrere meu, és de Cassà i sembla que corre força. Anem garlant mentre passem corredors que han sortit abans, potser anem massa despresa? Tampoc ho diria perquè anem xerrant... A l'última pujada n'atrapem un que va a peu!?

Després d'haver-nos esperat una estoneta, engego. Ja no hi ha tants nervis i surto més concentrat, corriolet, corbes, alzines sureres per tot arreu, vaig agafant velocitat i host**! (ostres!), un tallat que podia tenir gairebé un metre que em menjo i per postres un altre després. Estan bojos aquest Empordanencs! La baixada continua per poca estona, un repetxonet em posa a prova i em fa bufar però alhora m'anima ja que trobo el corredor que ha sortit 30' abans i el passo.

Al cap de poc arriba el company que ha sortit rere meu i continuem cap a la SP 3. Em diu que ara farem una conometrada que algun cop havia servit pel recorregut d'un descens que es feia per aquestes contrades, així que sembla que serà un tram molt dret cosa que directament implica una bona pujada abans.

Hem arribat amb molt de temps a la sortida, després d'esperar-nos una mitja hora surto. Estic mentalitzat que serà un tram vertical, però per la meva sorpresa el primer tros és un sender revirat amb arbustos banda i banda, no m'ho pensava i faig alguns error que casi em porten a terra (de fet vaig quedar parat amb els dos peus a terra) fins que arribem al què pròpiament seria la zona del descens. És bastant inclinat amb graons i lloses, m'agrada. Tot i portar una bici "poc indicada" pel tipus de terreny, aquí em trobo molt còmode i tot i el mal començament acabo fent prou bon temps.

L'Albert (ara ja sé com es diu) arriba poc després meu, es nota la seva etapa com a descender i que ja hi havia passat abans. Esperem un seu amic que havia punxat durant aquesta especial i tornem a pujar per pista fins a la SP 4.

Som a un vèrtex geodèsic on es hi ha una vista extraordinària: el Mediterrani amb les Medes, el Massís del Montgrí, tota la plana de l'Empordà fins als Pirineus, les Gavarres... Hi ha tanta visibilitat perquè fot un tramuntana que baixa la tapa! Les indicacions d'aquest tram són: alerta amb una corba a l'esquerra que hi ha una regatera que pot ser molt alta si no l'agafes per l'interior. Entès.
Primer caminet amb girs bruscs que em porten a algun recte indesitjat i sauló que patina i després pedalar, pedalar molt, amb alguna pujadeta i tot. Estic ja força cansat i teòricament això era de baixada. He arribat al final amb prou bon temps, però comença a ser tard i encara queden un parell d'especials.

Durant el tram de connexió, parlem del fet d'haver de portar casc integral per fer la prova: no seria més lògic portar un casc integral o no  durant TOTA la cursa i no només un integral pels trams cronometrats i sense res als enllaços? Aquí queda.

Especial 5, la de les rieres. Diuen que hem de travessar una riera 3 o 4 cops i és difícil fer-ho sobre la bici si no s'aprofita la inèrcia, ja ens ho trobarem. Faig una sortida molt bona, amb passos per corba perfectes fins que arribo a la riera, allà m'encallo una mica i fins i tot poso el genoll a terra per una relliscada tot travessant el rierol quan passava el xicot que havia sortit davant meu i el peu em queda xop. Ja a l'arribada m'atrapa l'Albert.

Gairebé a 1/4 de 2 ens posem en marxa cap a l'últim tram contra rellotge. És l'enllaç més llarg de tots i comença amb un petit camí que s'enfila ràpidament pel mig del bosc per remuntat tots els metres que hem baixat. Atrapem un parell d'amics de l'Albert i continuem tots quatre. En el tros final, m'adono que la roda del darrera perd, com que és poca cosa ja m'ho miraré quan arribem.

Tinc hora a les 14:24:30 per sortir a l'SP 6 i falta més de mitja hora. Tinc temps de sobra per inflar la roda i descansar. No poso pas la càmera, per l'aire que perd en tinc més que de sobres per arribar. Aquesta és l'especial més curta i amb menys desnivell, no és difícil però si divertida. Amb menys de 3 minuts em planto a l'arribada amb un temps normalet. Ja s'ha acabat.

Un bon dinar per part de l'organització, sorteig de regals i entrega de premis. L'Enduro de les Gavarres ha finalitzat i m'ha deixat un bon regust de boca. Les classificacions diuen que he quedat 23è de la general i 14è de la meva categoria, crec que prou bé.



PD. Per cert, ja tinc un membre més a la família bicicletil... je, je...

Resumint...

No sé que passa, però últimament amb el bloc estic més gandul que un operari de la brigada municipal cansat, cosa que no vol dir pas que no vagi amb bici, al contrari, durant aquest mes de febrer he anat sortint dissabte i diumenge, fins i tot una nocturna fa un parell de divendres i una inèdita matinal de dilluns amb més caminada que pedalada. El què passa és que mai trobo el moment oportú per posar-m'hi...

El primer cap de setmana del mes va servir per deixar pràcticament enllestit el recorregut de la Pedalada de Gironella (recordeu: diumenge 13 de març) i comprovar què dura que es pot fer amb fang. El dilluns, sortida "especial" fins a l'Estany amb caminada llarguíssima amb neu fins sota genoll i baixada per la Vall Llòbrega fins a Cercs (molt recomanable, però gairebé millor sense neu).

El cap de setmana sobre teníem la clàssica Ruta dels Senders de Navarcles, com cada any te n'afartes de sender, destacar els camins oberts "a pic i pala", un 10 per l'organització.

La foto és de la Senglanda de Calders, però no en tenia cap més, què voleu que hi faci!

I aquest cap de setmana he aprofitat per voltar per caminets propers a casa, dissabte la banda de la riera de Merlès (territori Cal Marçalenc) amb força fang i diumenge pels voltants del curs baix de la riera de Clarà ultimant els darrers trams de la Pedalada de Gironella.

I per tancar el mes de febrer, aquest cap de setmana toca: cursa (alerta, no confondre amb l'Operació Cursa). Com que estic molt poc en forma per anar a Aguilar de Segarra a fer la Powerbar Marathon me n'aniré a les Gavarres que sembla que hi ha més baixada... Ja aniré informant.