Un altre món

Ahir quan vaig tornar d'Andorra i vaig descarregar l'equipatge al garatge, la primera cosa amb què em vaig fixar va ser la meva bici. No és estrany que em fixi en les bicis (ni en algunes noies...), m'agrada el simple fet de mirar-les què hi farem!
Em vaig sentir estrany, no sabia per què però aquella bici que tenia al davant no semblava la de sempre: aquelles rodetes tan primes, aquella llarga potència seguida d'un estret manillar, la suspensió gairebé inexistent, un quadre poc rígid que semblava que s'hagués de trencar... Semblava que els dies de pont que havia passat fora de casa l'haguéssin canviat, o pitjor encara, que algú se l'havia endut i en el seu lloc i havia deixat aquella bici poca-pena, senzilla, poca cosa, fràgil...
Avui al matí però, després de llevar-me i adornar-me que estava aixafat i adolorit de totes les parts del cos, ho he entès: no havia sigut el lladre de bicis que me l'havia canviat i tampoc no s'havia posat malalta la meva KTM, simplement es tractava d'un altre món. Un univers paral·lel al de les bicicletes de muntanya clàssiques que es troba a l'estiu en algunes estacions d'esquí. Allí les supensions més curtes tenen 15 cm de recorregut, i els pneumàtics més estrets són de 2.35. En aquests llocs quan trobes una pedra, no l'has d'esquivar has de passar-hi per sobre, els tallats no són cafè+llet són coses que s'han de saltar, on deixes la lycra i et poses proteccions com un gladiador romà, i quan acaves, el què et fa més mal no són les cames sino els braços i mans. Sí, això és un Bike Park.