Waiting for a sunny day

És diumenge al matí, havíem quedat per sortir a rodar per carretera però la pluja i el vent ens han dit que ens quedéssim a casa. Què hi farem, la previsió meteorològica apunta a més bon temps i pujada de les temperatures, sembla que per fi podré sortir algun dia entre setmana per la tarda.

Aquesta setmana he fet el primer tast intersetmanal de la bicicleta. Divendres vaig plegar a quarts de set i corrents cap a casa a buscar la bici. Tenia ganes de provar la tija automàtica que vaig comprar per la Yeti ASX i acavaba d'arribar per DHL, ara ja puc canviar l'alçada del seient només tivant una palanca.



Després de posar-me la roba adequada i agafar el Camelback amb l'aigua, càmera i manxa em poso a pedalar tot tranquil. L'alçada del seient és la correcta per fer quilòmetres (tot i que la bici no ajudi gaire) i mentre avanço vaig jugant amb la palanca que fa pujar i baixar el seient. Va una mica dura però al final li acabo trobant el truquillo per baixar ben ràpid. Me'n vaig cap a Sant Pau perquè tinc ganes de provar la trialera que baixa al pantà de Casserres, no l'he fet mai (de baixada) i ara es bon moment per provar-la.

Cap problema, amb una geometria com la d'aquest tanc i aquestes suspensions que no s'acaven mai, només em faltava poder baixar el centre de graveta d'una manera tan ràpida. Al final la trialera se m'ha fet molt curta i senzilla i m'ha deixat amb més ganes de gresca, per això decideixo que pot ser bona opció anar a provar els corriolets que surten del càmping de Gironella i baixen a Viladomiu.

Dit i fet, remunto el desnivell que el corriol m'havia pres amb tan poc temps i m'adreço cap a Sant Marc. Després de fer unes baixadetes suaus i uns trams plans pel mig del bosc, noto que el canvi fa alguna cosa estranya... continuo. Vaig pedalant i la cosa va a més: què carai passa? Finalment decideixo parar perquè tinc sospites... no és la primera vegada que m'hi he trobat.
Confirmat: un passador de la cadena està obert i estic apunt de trencar-la. Penso que amb el tronxacadenes ho solucionaré ràpid... error! Ja he dit abans que quan he sortit de casa havia agafat l'aigua, la càmera i la manxa. En cap moment no he dit tronxacadenes. Doncs sí, s'ha quedat a la motxilla grossa i jo ara amb la cadena oberta.

Rumio una mica i penso amb el què et diuen quan et trobes amb una situació com aquesta: "Amb dues pedres!"
Literalment, com el Fred Flinstone reparant el troncmòbil, agafo un parell de rocs i intento fer de mecànic. Després de picar una mica, veig com el passador aparentment s'ha col·locat on li tocava, sembla que hi ha hagut sort! Torno a enfilar-me al cavall però l'alegria dura poc... crec! Cadena trencada.

Ara, com diria l'antic entrenador del Madrid: "No hay nada más qui dicir". Agafo la bici i començo a caminar. Un pastor que tanca les obelles al corral (just al costat d'on havia parat) es queda mirant, suposo que s'estranya de veure que vaig caminant al costat de la bici i no pedalant-hi a sobre...
Hauré de pujar fins a Barbats i esperar que l'inèrcia em porti fins a casa. Tot pujant, tinc temps de veure com el sol es va ajaient lentament, i la llum càlida s'escampa pels camps de colze i sobre els romanís florits.

Confirmació

Doncs sí, sembla que li ha agradat...

Bici nova

Síííí! Ja la tinc! Per fi! Vermelleta amb rodes gruixudes.

He comprat una nova bici, una MONSTER, ja ho sé... en tinc moltes però cap com aquesta. Segurament, és una talla un pèl petita per mi, però no m'importa...

(....)

...tampoc la faré servir...

Doncs aquesta preciositat serà la primera bicicleta del meu nebodet, que dilluns farà 2 anyets. Com a bon tiet, era el regal que no podia faltar.


I evidentment, com a complement principal: el casc (si n'hi hagués de la meva talla...)


Esperem que li agradi, si no, per mi!

la Quar

Dilluns de Pasqua és una data marcada en el meu calendari ciclista com a inamovible. Des de fa molt temps (jo ho recordo des de sempre) es celebra l'aplec de Pasqua al santuari de la Quar.
Com cada any, un munt de gent s'acosta a la penya que s'alça per sobre del monestir de la Portella, caminant, amb bici, amb cotxe o amb qualsevol mitjà de transport ven bé no sé perquè, suposo que per tradició.

El cas és que aquest any hem pujat només tres valents amb bici, seguint el també ja clàssic camí que remunta la riera de la Portella per després fer l'atac final amb una última escalada (gairebé literalment) pel Coll de Gavatx.

El matí es presentava molt espès, amb molta boira i humitat. La riera baixava ufanosa, es noten els deies de pluja. Fins al trencall de Mascaró, el camí estava amb molt bones condicions, bassals sí, però sense molestar. A partir d'aquest punt però, ha començat a aparèixer el fang. És un fang dels que s'enganxen (no l'he pas descobert avui!) que feia que el recorregut es fes més dur. La grimpada final pel mig de bosc també ha estat bé, les arrels i pedres molles feien que s'hagués d'intensificar més els sentits si no en volies sortir malparat.

Al final, cap a les onze hem fet el cim. Allà a mil metres d'alçada intentàvem endevinar el relleu que la boira ens amagava. Poc després s'ha anat fonent de les parts més altes, i hem pogut veure els cims nevats del Prepirineu i tota la vall de la Portella.



De tornada, també hem seguit amb la rutina: des de la Creu de Jovell, hem enfilat el GR cap a Coll Tinyós, d'on hem continuat baixant cap a Sant Maurici. Ara només quedava enfilar-nos un xic fins la carena i baixar per la trialera de l'Ocata, per cert inundada en molts trams, fins a les Cinc Alzines i el Campament d'Olvan.

Tot i que aquest any hem pujat pocs ciclistes ha estat com sempre una bona sortida, on tot i fer relativament pocs quilòmetres (al final me n'ha sortit 37) quedes ven servit.
Ja ha passat la setmana de Pasqua i sembla que l'he prou aprofitat, ara toca tornar a la rutina laboral però el dia ja es va allargant...

Vent

Avui tocava rodar, després del desentrenament hivernal, sembla que ja va sent hora de fer alguna cosa de profit. He pensat que seria bon dia per rodar i fer uns quants quilòmetres. Amb les pluges que han caigut, com ja vaig poder comprovar in situ ahir, els camins estan molt enfangats i doncs quin millor moment per sortir amb la bici de carretera.

Només començar a rodar ja he trobat que estava molt fort!? No em costava moure gens el plat i la velocitat augmentava estranyament. Carai, quina cosa més rara... i he continuat.


Quan ja duia mitja horeta i la mitjana començava a enfilar-se cap els 35 km/h he pensat que hi havia alguna cosa que no quadrava. No era normal, tampoc no apretava pas tant! Anava tot sol, d'acord que el recorregut triat era el més pla que podia fer des de casa, però tampoc ho acabava d'entendre... llavors me n'he adonat: el vent! I no pas com diu en Raimon a la seva cançó, aquest em venia de cul, per això baixava a aquestes velocitats.


De tornada la cosa ha canviat dràsticament: en aquells plans que d'anada anava a trentaitants, ara pujava a vintipocs. Com que he vist que contra això no s'hi pot pas fer res, docs resignació i tornada a ritme més suau.

A veure si demà aparco la bici i anem a fer raquetes que tinc ganes de trepitjar neu nova.

Pluja!

Tot i que el temps no acompanyava i les prediccions del Molina deien que faria un temps dolentot, negrot, foscot... estic de vacances i això no passa cada dia. Per tant, a pedalar s'ha dit!


Quan m'he despertat ja he vist que durant la nit havia plogut, el carrer estava moll i la broma baixa feia acte de presència. Un cop esmorzat (un nutritiu pa amb Nocilla) he tornat a comprovar el temps, per veure quina havia de ser l'equipació du jour. S'aguantava, de moment semblava que la pluja em respectava, millor. Jo que baixo al garatge, engreixo la bici, l'imflo, preparo l'aigua a la motxilla, obro la porta de fora i ... està plovent! Merda!!!
Són només quatre gotetes, però pels que portem ulleres, aquestes quatre gotetes són una mica empipadores (per no dir molt emprenyadores) ja que fan que els vidres et quedin a topos, i la teva visió passi a ser difuminada.

És igual, com que tenia ganes de sortir, doncs apa-li! La ruta ha començat suau i d'entrada l'aigua no molestava gens. He anat fent com si res, direcció a Pedret. Em pensava que hi hauria molt fang, però la meva sorpresa ha estat que no. Ans el contrari, l'aigua que queia en forma de pluja, encara m'ha tret el fang que portava acumulat de feia més d'una setmana.


De tant en tant, alguna parada tècnica per afafar un klennex per netejar les ulleres i endavant. Per fer el camí de tornada, he tingut la brillant idea de pujar pel sender local (marcat amb punts grocs) fins a Santa Eugènia, peròòòòò.... aquest camí és una trialera de pujada pel mig del bosc, amb arrels, lloses i arbres caiguts i precisament ara estava plovent.
Al final, després d'empapar-me de natura (mai més ben dit) i d'alguna relliscada de rigor per l'estat de l'esmentat corriol, he pogut "fer cim" i baixar per la pista cap a cal Rosal.


Encara he tingut però, temps per inflar la roda de darrere un parell de cops perquè sembla que el líquid sellant, no sella com ho hauria de fer.
Al final arribant a Gironella, les gotetes que m'havien acompanyat durant tot el matí s'han transformat amb un ruixat que ha fet que l'arribada a casa es fes d'una manera més ràpida del previst.
Mentre em preparava per la dutxa, he pogut veure que per molt Gore Tex que portis, si plou et mulles: o per la pluja, o perquè la suor t'acava deixant xop.
En fi, que s'haurà de repetir....

Enduro

Aquest cap de setmana he fet enduro. Doncs sí, encara que no tingui cap moto com la de l'Ivan Cervantes, el què suposadament he fet amb la bici s'hauria de dir així.
A part dels noms que els departaments de marketing dels fabricants de bicicletes puguin donar, jo he sortit a pedalar amb bicicleta.

És una sensació estranya posar-te a pedaladar amb uns pneumàtics de 2,5 davant i darrera de compost tou, i una forquilla amb barres de 40 mm i 18 cm de recorregut, juntament amb una amortitzer de molla que també treu 180 mm. La postura que tens a la bici és molt còmoda, extremadament còmoda, però un cop el terreny deixa de ser pla i comença a picar cap amunt, els més de 17,5 kg de d'alumini es deixen sentir i molt. Has de d'agafar-t'ho amb un altre ritme, canviar de xip.




La cosa canvia quan el camí es posa de cara avall: tots els impediments que hi havia a l'hora de pujar, ara s'han transformat en avantatges.
No has de mirar per on baixes, simplement baixes i punt. La bici s'encarrega de fer la resta. Pel què fa als salts, tot i que sóc força cagat en els tallats, la bici transmet una confiança extrema que fa que si no t'ho penses gaire saltis, i un cop fet el primer, els altres van passant de manera automàtica.


Totes aquestes sensacions les he pogut experimentar a la Pedalada la Diferent de Sallent, on aquest any amb la tercera edició he fet el recorregut d'enduro.
És una pedalada divertida i molt ben organitzada, es nota que la gent que ho munta hi posa moltes ganes i interès perquè surti bé.
Unes trialeres inventades molt xules, combinades amb trams artificials que feien que puguésis passar-t'ho com un nen petit ja que la dificultat no era extrema.
La cirereta del pastís, era un wood park sobre Sallent, on hi havia salts des de passeres de fusta (algun ja de respectable), balancins, step up... que feien que la pedalada fos diferent .
Com a millorable, només se m'acudeix els trams d'enllaç el el wood park, ja que trencaven el ritme, però entenc perfectament que és el què hi ha, i que no posaran pas remuntadors perquè no haguem de pedalar (o sí...)


La Yeti ASX s'ha portat molt bé, ha complert amb les pujades i ha fet que les baixades fossin molt fàcils. De totes maneres, em sembla que l'hauré d'aparcar fins a l'estiu per anar a algun bike park, i continuar amb la Yeti 575, molt més polivalent.