24 d’agost de 2009

Era Val d'Aran

La història que explicaré a continuació, va passar fa temps, molt de temps. Ens hem de remuntar a èpoques passades* quan jo encara feia vacances i no havia de llevar-me per anar a treballar a les 8 del matí...


Havia estat mirant tracks per internet, mapes, revistes... volia fer alguna ruta diferent per algun lloc diferent durant les vacances.

Era la meva primera setmana de vacances, i tothom qui teòricament podia venir encara treballava... tothom? No! El meu cosí ja havia tornat del seu viatge per terres sud americanes i estava engrescat amb la bici (després de mig any de no tocar-la), per tant, tenia un candidat perfecte.


“Anirem a les Terres d'Oc!” -vaig dir- “La ruta no està massa clara, però ja improvisarem...”

Així va ser com dijous a la tarda vam agafar la furgo i les bicis i cap a Aran s'ha dit.

A l'arribar, vam comprovar com el turisme afecta a la vall: no es passava de gent enlloc, comerços i restaurants plens i cotxes per tot arreu.

Sopem a la capital i a buscar lloc per dormir, en aquest cas concret, un aparcament passat el poble de Bagergue que ens faria de sortida i arribada de la ruta.


Divendres ens llevem al matí després d'una nit gens freda tot i ser a la muntanya (uns 1300 i escaig de metres d'altura sobre el nivell del mar) i ens disposem a pedalar.

La ruta comença direcció nord, tot pujant lentament per la vall del Riu Unhòla per una pista ample i amb molt bon estat, ideal per escalfar.

Anem remuntant fins arribar al coll de Varradòs, on ens desviem pel GR 211 agafant camins de vaques molt poc clars. És un flanqueig amb algun puja i baixa suau que ens porta al Plan de Tor. Ara tornem a enllaçar amb una pista amb uns pujadors molt heavis i plens de pedres fins a les Mines del Plan de Tor. Planegem un xic i la pista queda tallada al trànsit motoritzat: és Eth Pas Estret. Pugem com podem i ens trobem amb un dilema: anem a la dreta cap a l'Estanh Long de Liat o a l'esquerra cap el Refugi? Després de consultar el mapa, ens decidim pujar una mica més fins al Refugi de Liat tot seguint el GR.

Parada per menjar una mica, veure les mines i el complex miner abandonat, fotos i tornem-hi que no ha estat res. Ens plantem a la Passada de Güerri, un coll a 2320 metres, ara què? Baixem als estanys? Continuem avall? Què fem!? Finalment triem baixada.


Comencen a aparèixer rocs al mig del camí, aquest (el camí) cada vegada es fa més estret i inclinat: ens estem endinsant al Barranc de Güerri. És una baixada per un sender estret amb unes “S” que et fan perdre desnivell i que et recorden que vagis alerta perquè tenim un barranc al costat, i ja se sap que al no disposar de parapent a la meva motxilla, en cas de caiguda pots tenir greus problemes...

Perdem alçada ràpidament, les mans es van cansant a mesura que baixen els metres. Finalment deixem aquesta part més exposada (sort que les roques no eren molles) i ens endinsem en un tram de bosc molt xulo també. Som ja a la vall de Toran i el sender ara és més fàcil però continua tenint un punt el fet de circular per un bosc tan tupit. Al final, arribada al refugi de la Honeria on dinem després de fer 1300 metres de descens per sender-trialera. Ens hem guanyat la teca!


Hem fet ja uns 33 quilòmetres però passa una cosa: hem de tornar al cotxe. Evidentment no desfarem el recorregut d'anada per tant toca buscar una solució més pràctica i és tornar per carretera. L'única pega és que ara és TOT pujada llevat del primer tram de baixada fins a Pontaut. Per tant que dels 600 i no sé què metres haurem de pujar altra vegada i de manera continuada (Lès, Bossòst, es Bòrdes, Vielha, Arties, Salardú) fins a Bagergue. Paciència i amunt.

Finalment, i després de de travessar pràcticament mitja Vall d'Aran, arribem a destí. Bonica ruta!

Com sempre, les fotos



* Dies 13 i 14 d'agost de 2009