Ruta de les Colònies

Des de Berga i fins a l'Ametlla, a peu o amb bicicleta, la caminada/pedalada que ressegueix el Llobregat en el seu tram central s'ha pogut fer aquest matí.
Nosaltres NO. Un grupet de revels ciclistes solters o que les mestresses ens han permès sortir, ens hem disposat a endinsar-nos en els frondosos camins del Monsent per acabar pujant al l'alt de la jornada, Sant Miquel.

Només dir que pràctiment no hem pedalat gens: quilòmetres totals des de casa, 31. Si li restem els que hi ha de casa meva fins "el punt de sortida" (5 anada + 5 tornada), ens surt que realment hem fet la friolera de 21 km per la muntanya.

D'entrada i per escalfar, ens enfilem per sota l'autovia direcció al Monsent. De seguida, comença l'ascenció. Primera tanda de marges que anem enfilant per trobar l'entrada del sender que hem de seguir. Pugem, el caminet que combinava plat petit amb mitjà s'acaba i comença la pista, o sigui la pujada. El 22/32 o el 22/34 es fan omnipresents mentre anem guanyant alçada a un ritme constant.

Deixem la pista, tornem a un corriolet estret amb una vegetació que et pot semblar la mateixa que hi ha a l'Amazonia, les cames i braços comencen a patir-ne les conseqüències i poc a poc es van tenyint de vermell gràcies a les esbarzes. Passem tres o quatres passos complicadets (anomenats unànimament pel grup com a Pas de Mahoma) i arribem a l'esmorzar. No, a Mascaró no hi ha bar (només les runes d'una casa) i és per això que asseguts al planell anem treient els queviures per alimentar-nos.

Ja ens queda poc per fer el cim, Sant Miquel apareix al fons i no sembla massa lluny. Amunt doncs! Pedres i més pedres es barregen amb una inclinació pizziana. Finalment arribem al pla que indica que som d'alt. Ens fem unes fotos al costat de l'església i ens preparem per baixar.


El corriol de baixada es dirigeix a la font del Faig on omplim bidons. De seguida les primeres trialeres de baixada apareixen. Terreny molt descompost, molt divertit. Tornem a ser a la collada de Mascaró. La opció que proposava de baixar pel camí típic queda amb un no res després de confirmar-me que si anàvem avall, no hi havia manera de tornar a sortir on volia sinó era fent mooolta volta. Així que desfem el camí fet abans d'esmorzar i tornem en sentit contrari pels Passos de Mahoma, les extremitats comencen a estar perjudicades per les esgarrinxades...

A la pista, el què d'anada s'havia fet tant lent pujant, ara en canvi es torna amb un descens vertiginós. Sort que portem corredors agresius... La última trialera, està força bé i relativament poc embrossada. Uns últims corriols i ja som de nou a Cal Rosal. Ens mereixem una Coca Cola (o una clara de mig).

Després de l'avituallament líquid ens separem, un pugen a Berga i els altres baixem cap a Gironella, fent finalment un trosset de la Ruta de les Colònies.

Al final a casa, pensant una mica amb perquè estava cansat si no havíem pràcticament fet quilòmetres he trobat una resposta. He deixat els quilos i m'he centrat en els metres, més concretament amb els d'ascens. El VDO em deia que hi havia un ascens total de 928 metres. D'aquests en restarem uns 25 de positius que hi ha de Gironella a Cal Rosal i els 55 que hi ha de Gironella a Cal Blau. Per tant, 928-80= 848, això vol dir que amb 21 km de ruta hem pujat gairebé 850 metres. No està tan malament com em pensava...

Els retratus aquí i els del Marc a bikebergueda.com

Malestruc

Avui semblava que hagués xafat merda.

Hi ha dies que no saps perquè, però les coses no et surten bé. Tampoc és que m'hagi passat res greu, i al final podríem dir que ha estat un matí ben divertit però podia ser millor:

Diumenge, quarts de 8. El Pep passa amb la furgo oficial a recollir-me per casa (m'ha acostumat massa bé...) i tots cap a Avià. Avui hem de fer la pedalada.
La bicicleta triada per fer aquesta ruta ha estat una clàssica, la Zeus. Encara que tècnicament no és meva sinó del meu pare, cada cert temps la trec de passeig perquè ell la té ben abandonada.




A la sortida, molts coneguts i amics. Comencem.



El primer bucle és suau i de seguida la cosa pinta avall. Encara no he tingut temps per escalfar i ja m'adono que el bidó em surt disparat. Parada d'emergència i a recollir-lo. Els companys se m'han escapat, cap problema això no ha fet si no començar. Torno a agafar-mi i avall de nou!
Dos minuts més tard, ziuuuu! Torna a saltar l'ampolla: la mare que la va p@#¢∞!!! Tornem-hi, parada, deixo la bici, m'en vaig cap a l'ampolla, un ciclista hi passa per sobre, ampolla oberta, aigua per terra, jo desesperat, recullo l'ampolla i tornem-hi.
És en moments com aquests en què me'n recordo de perquè sempre vaig amb Camelback i no acostumo a portar mai ampolles...

Intento recuperar posicions però ja m'és impossible. Passa un grup important de gent i em poso en terra de ningú, els companys... enlloc.
Intento posar un ritme alt, de fet, em trobo prou bé, però no veig ningú. Finalment arribo al control i em trobo al Mines que m'esperava. Anem tirant tots dos, passem un parell de ciclistes però el grup de davant és molt endavant. Caminets netejats molt xulos pel mig del bosc i pistes recuperades, molt bo! M'adono que la roda de darrere perd aire, ja està... és igual, intentaré aguantar fins arribar a Avià i allà canvio la càmera. A menys d'un quilòmetre per tornar a passar per meta no puc més i he de parar. Li dic al Mines que tiri, a més té problemes perquè li sagna el nas. Canvio la càmera (una punxeta) i inflo una mica, la manxa no va bé i ja acabaré d'enllestir-ho a després. Passo per l'arribada (bucle) i demano una manxa de peu, no n'hi ha però l'organització s'encarrega d'inflar-me un mica més la roda (això sí que és bon servei!).

Comença el segon tram, aquest sí que és dur. S'enfila una pista amb mal estat pels Arbres Blancs, i la cosa es torna durilla. He d'aixecar-me bastant, amb un 28 com a pinyó gran és el què té... De seguida la pista es transforma amb un caminet també creat a cops d'aixadell, molt xulo, que puja fins els plans de Coforb. A dalt el camí s'ha transformat en prats on no hi ha camí i només has d'anar seguint les cintes. Arribem a Sant Salvador, punt més alt del dia. Per més caminets comencem a baixar cap els Pantans i d'allà, pista i gas. De seguida ens desviem a l'esquerra per fer la trialera, m'ho agafo tranquil, amb els pneumàtics de paper de fumar que porto, el poc aire que hi ha dins i els quilos que van a sobre la bici, una pessigada pot ser molt fàcil. A mitja baixada, un tronc s'enganxa al canvi, premo de cop les manetes de fre i els cantilevers fan el que poden per parar. Resultat: canvi arrencat i un parell de raids a la porra.


Amb un tros de cinta del marcatge lligo el canvi trencat al quadre i acabo de baixar. Sóc a l'Espunyola, per tant decideixo tornar per carretera i aprofitar l'inèrcia per haber de caminar el mínim possible.

Finalment, arribo a Avià. La pedalada s'ha acabat. La bici, en mal estat. El meu "gafe" d'avui ha estat important, però de totes maneres m'ho he passat molt bé. Els amics d'Avià s'han treballat el recorregut i el resultat s'ha notat.

La setmana que ve toca fer de sherpa amb els bikeberguedans. Farem un recorregut poc tècnic, sense trialeres, je, je, ... je,... ja, ja,... jajaja, jajajaj!!! JAJAJAJAJ!!! (mode irònic ON)

Lluçanès Feréstec

Comencem, números:

• 1900 metres de desnivell positiu
• 58 quilòmetres
• 1 genoll tocat
• 3 pernils
• 4 hores i mitja pedalant
• 3 litres d'aigua

La primera edició del raid/pedalada de Prats es pot resumir amb xifres, però tampoc estaria malament si hi ha alguna lletra.

Fins a última hora no vaig confirmar l'assistència pel diumenge, al final ha valgut la pena.
Poca gent a la línia de sortida encara que cognoms com Llordella, Argelaguer o Tusquets feien que el nivell fos alt. Em vaig marcar una fita: top 100. A priori fàcil d'aconseguir (hi havia un total d'uns 80 inscrits), però es tractava del Lluçanès Feréstec que no és poc.

Sortida direcció Lluçà, típica baixada del Provincial/Copa Catalana que de seguida s'enfilava de nou buscant la carena. Sóc previsor i agafo un ritme per poder mantenir, no es pas qüestió d'esverar-nos perquè la cosa només ha fet que començar. El Marc m'atrapa al cap de poca estona i ens posem a roda d'una parella; ens adonem que segurament la noia haurà de cosir la part posterior del culot, just on l'esquena perd el nom, ja que se li ha fet un petit esboranc i una part de la seva anatomia queda exposada a l'aire. A nosaltres no ens molesta, ans el contrari.

Anem pujant amb continus tobogans, combinant caminets i pistes, poc fang, només algun bassal. Travessem la carretera que va de Borredà a Alpens i comencem a pujar. Un pista en bon estat ens fa guanyar alçada, primer lentament, però poc a poc, la cosa comença a enfilar-se.
Hem fet el cim: Puig Coronador (1228 mts). Comença la trialera pel GR. Uns espectadors se m'oferexeixen per baixar-me la bici, si home! amb el què m'ha costat pujar-la fins aquí! Declino, l'oferiment i avall. Es una trialera dura que en la part final es transforma amb torrent que baixa pel mig del camí. Molt divertit tot plegat.

Ara ja estem de tornada, hem deixat el segon control (el d'Alpens) i comença la baixada. Trobem molt més fang, travessem rieres com els nyus, només ens falten els cocodrils!
Estem baixant molt, no? Sí, però el castell de Luçà està a dalt un turó, no? Mira'l és allà a daaaalt! Ja m'ho semblava que baixàvem molt, perquè ho he dit que baixàvem, no?
Doncs a pujar! Comencem amb pista bona i pendent suau, parada per posar oli a les cadenes i tornem-hi. La pista cada vegada puja més i està amb més mal estat. Passem pel costat d'unes vaques, el camí gira a l'esquerra i.... rampot! Plat petit i amunt el Castell ens espera al cap de munt. Unes noves trialeres ens duran fins al tercer control.

Parats al costat del claustre de l'església de Lluçà, ens mengem uns plàtans i ametlles. Portem 50 kms justos. "Teòricament" en queden 5... però encara hem de pujar a Prats de nou. Baixem, però és que no som prou avall ja? Després haurem de pujar molt... bé, què hi farem, avall doncs.
Tornem a ser al circuït de la Copa Catalana/Provincial, més concretament al punt més baix del circuït amb 55 kms a les nostres cames. Què toca fer? Pujar.
Unes rampes brutals (com que ja les coneixia encara em feien més respecte) ens porten a l'arribada. Per avui ja en tenim prou.

Ara toca un merescut dinar que ens dóna l'organització, entrega de premis (no he guanyat res) i sorteig de regals (tampoc hi ha hagut sort).


De record, i a part del bidó que ens han donat a l'arribada, també m'emporto cap a casa la "marca del bon ciclista", el tatuatge que m'ha deixat el sol després d'haver-me acompanyat durant tot el matí.

Waiting for a sunny day

És diumenge al matí, havíem quedat per sortir a rodar per carretera però la pluja i el vent ens han dit que ens quedéssim a casa. Què hi farem, la previsió meteorològica apunta a més bon temps i pujada de les temperatures, sembla que per fi podré sortir algun dia entre setmana per la tarda.

Aquesta setmana he fet el primer tast intersetmanal de la bicicleta. Divendres vaig plegar a quarts de set i corrents cap a casa a buscar la bici. Tenia ganes de provar la tija automàtica que vaig comprar per la Yeti ASX i acavaba d'arribar per DHL, ara ja puc canviar l'alçada del seient només tivant una palanca.



Després de posar-me la roba adequada i agafar el Camelback amb l'aigua, càmera i manxa em poso a pedalar tot tranquil. L'alçada del seient és la correcta per fer quilòmetres (tot i que la bici no ajudi gaire) i mentre avanço vaig jugant amb la palanca que fa pujar i baixar el seient. Va una mica dura però al final li acabo trobant el truquillo per baixar ben ràpid. Me'n vaig cap a Sant Pau perquè tinc ganes de provar la trialera que baixa al pantà de Casserres, no l'he fet mai (de baixada) i ara es bon moment per provar-la.

Cap problema, amb una geometria com la d'aquest tanc i aquestes suspensions que no s'acaven mai, només em faltava poder baixar el centre de graveta d'una manera tan ràpida. Al final la trialera se m'ha fet molt curta i senzilla i m'ha deixat amb més ganes de gresca, per això decideixo que pot ser bona opció anar a provar els corriolets que surten del càmping de Gironella i baixen a Viladomiu.

Dit i fet, remunto el desnivell que el corriol m'havia pres amb tan poc temps i m'adreço cap a Sant Marc. Després de fer unes baixadetes suaus i uns trams plans pel mig del bosc, noto que el canvi fa alguna cosa estranya... continuo. Vaig pedalant i la cosa va a més: què carai passa? Finalment decideixo parar perquè tinc sospites... no és la primera vegada que m'hi he trobat.
Confirmat: un passador de la cadena està obert i estic apunt de trencar-la. Penso que amb el tronxacadenes ho solucionaré ràpid... error! Ja he dit abans que quan he sortit de casa havia agafat l'aigua, la càmera i la manxa. En cap moment no he dit tronxacadenes. Doncs sí, s'ha quedat a la motxilla grossa i jo ara amb la cadena oberta.

Rumio una mica i penso amb el què et diuen quan et trobes amb una situació com aquesta: "Amb dues pedres!"
Literalment, com el Fred Flinstone reparant el troncmòbil, agafo un parell de rocs i intento fer de mecànic. Després de picar una mica, veig com el passador aparentment s'ha col·locat on li tocava, sembla que hi ha hagut sort! Torno a enfilar-me al cavall però l'alegria dura poc... crec! Cadena trencada.

Ara, com diria l'antic entrenador del Madrid: "No hay nada más qui dicir". Agafo la bici i començo a caminar. Un pastor que tanca les obelles al corral (just al costat d'on havia parat) es queda mirant, suposo que s'estranya de veure que vaig caminant al costat de la bici i no pedalant-hi a sobre...
Hauré de pujar fins a Barbats i esperar que l'inèrcia em porti fins a casa. Tot pujant, tinc temps de veure com el sol es va ajaient lentament, i la llum càlida s'escampa pels camps de colze i sobre els romanís florits.

Confirmació

Doncs sí, sembla que li ha agradat...

Bici nova

Síííí! Ja la tinc! Per fi! Vermelleta amb rodes gruixudes.

He comprat una nova bici, una MONSTER, ja ho sé... en tinc moltes però cap com aquesta. Segurament, és una talla un pèl petita per mi, però no m'importa...

(....)

...tampoc la faré servir...

Doncs aquesta preciositat serà la primera bicicleta del meu nebodet, que dilluns farà 2 anyets. Com a bon tiet, era el regal que no podia faltar.


I evidentment, com a complement principal: el casc (si n'hi hagués de la meva talla...)


Esperem que li agradi, si no, per mi!

la Quar

Dilluns de Pasqua és una data marcada en el meu calendari ciclista com a inamovible. Des de fa molt temps (jo ho recordo des de sempre) es celebra l'aplec de Pasqua al santuari de la Quar.
Com cada any, un munt de gent s'acosta a la penya que s'alça per sobre del monestir de la Portella, caminant, amb bici, amb cotxe o amb qualsevol mitjà de transport ven bé no sé perquè, suposo que per tradició.

El cas és que aquest any hem pujat només tres valents amb bici, seguint el també ja clàssic camí que remunta la riera de la Portella per després fer l'atac final amb una última escalada (gairebé literalment) pel Coll de Gavatx.

El matí es presentava molt espès, amb molta boira i humitat. La riera baixava ufanosa, es noten els deies de pluja. Fins al trencall de Mascaró, el camí estava amb molt bones condicions, bassals sí, però sense molestar. A partir d'aquest punt però, ha començat a aparèixer el fang. És un fang dels que s'enganxen (no l'he pas descobert avui!) que feia que el recorregut es fes més dur. La grimpada final pel mig de bosc també ha estat bé, les arrels i pedres molles feien que s'hagués d'intensificar més els sentits si no en volies sortir malparat.

Al final, cap a les onze hem fet el cim. Allà a mil metres d'alçada intentàvem endevinar el relleu que la boira ens amagava. Poc després s'ha anat fonent de les parts més altes, i hem pogut veure els cims nevats del Prepirineu i tota la vall de la Portella.



De tornada, també hem seguit amb la rutina: des de la Creu de Jovell, hem enfilat el GR cap a Coll Tinyós, d'on hem continuat baixant cap a Sant Maurici. Ara només quedava enfilar-nos un xic fins la carena i baixar per la trialera de l'Ocata, per cert inundada en molts trams, fins a les Cinc Alzines i el Campament d'Olvan.

Tot i que aquest any hem pujat pocs ciclistes ha estat com sempre una bona sortida, on tot i fer relativament pocs quilòmetres (al final me n'ha sortit 37) quedes ven servit.
Ja ha passat la setmana de Pasqua i sembla que l'he prou aprofitat, ara toca tornar a la rutina laboral però el dia ja es va allargant...