Malestruc

Avui semblava que hagués xafat merda.

Hi ha dies que no saps perquè, però les coses no et surten bé. Tampoc és que m'hagi passat res greu, i al final podríem dir que ha estat un matí ben divertit però podia ser millor:

Diumenge, quarts de 8. El Pep passa amb la furgo oficial a recollir-me per casa (m'ha acostumat massa bé...) i tots cap a Avià. Avui hem de fer la pedalada.
La bicicleta triada per fer aquesta ruta ha estat una clàssica, la Zeus. Encara que tècnicament no és meva sinó del meu pare, cada cert temps la trec de passeig perquè ell la té ben abandonada.




A la sortida, molts coneguts i amics. Comencem.



El primer bucle és suau i de seguida la cosa pinta avall. Encara no he tingut temps per escalfar i ja m'adono que el bidó em surt disparat. Parada d'emergència i a recollir-lo. Els companys se m'han escapat, cap problema això no ha fet si no començar. Torno a agafar-mi i avall de nou!
Dos minuts més tard, ziuuuu! Torna a saltar l'ampolla: la mare que la va p@#¢∞!!! Tornem-hi, parada, deixo la bici, m'en vaig cap a l'ampolla, un ciclista hi passa per sobre, ampolla oberta, aigua per terra, jo desesperat, recullo l'ampolla i tornem-hi.
És en moments com aquests en què me'n recordo de perquè sempre vaig amb Camelback i no acostumo a portar mai ampolles...

Intento recuperar posicions però ja m'és impossible. Passa un grup important de gent i em poso en terra de ningú, els companys... enlloc.
Intento posar un ritme alt, de fet, em trobo prou bé, però no veig ningú. Finalment arribo al control i em trobo al Mines que m'esperava. Anem tirant tots dos, passem un parell de ciclistes però el grup de davant és molt endavant. Caminets netejats molt xulos pel mig del bosc i pistes recuperades, molt bo! M'adono que la roda de darrere perd aire, ja està... és igual, intentaré aguantar fins arribar a Avià i allà canvio la càmera. A menys d'un quilòmetre per tornar a passar per meta no puc més i he de parar. Li dic al Mines que tiri, a més té problemes perquè li sagna el nas. Canvio la càmera (una punxeta) i inflo una mica, la manxa no va bé i ja acabaré d'enllestir-ho a després. Passo per l'arribada (bucle) i demano una manxa de peu, no n'hi ha però l'organització s'encarrega d'inflar-me un mica més la roda (això sí que és bon servei!).

Comença el segon tram, aquest sí que és dur. S'enfila una pista amb mal estat pels Arbres Blancs, i la cosa es torna durilla. He d'aixecar-me bastant, amb un 28 com a pinyó gran és el què té... De seguida la pista es transforma amb un caminet també creat a cops d'aixadell, molt xulo, que puja fins els plans de Coforb. A dalt el camí s'ha transformat en prats on no hi ha camí i només has d'anar seguint les cintes. Arribem a Sant Salvador, punt més alt del dia. Per més caminets comencem a baixar cap els Pantans i d'allà, pista i gas. De seguida ens desviem a l'esquerra per fer la trialera, m'ho agafo tranquil, amb els pneumàtics de paper de fumar que porto, el poc aire que hi ha dins i els quilos que van a sobre la bici, una pessigada pot ser molt fàcil. A mitja baixada, un tronc s'enganxa al canvi, premo de cop les manetes de fre i els cantilevers fan el que poden per parar. Resultat: canvi arrencat i un parell de raids a la porra.


Amb un tros de cinta del marcatge lligo el canvi trencat al quadre i acabo de baixar. Sóc a l'Espunyola, per tant decideixo tornar per carretera i aprofitar l'inèrcia per haber de caminar el mínim possible.

Finalment, arribo a Avià. La pedalada s'ha acabat. La bici, en mal estat. El meu "gafe" d'avui ha estat important, però de totes maneres m'ho he passat molt bé. Els amics d'Avià s'han treballat el recorregut i el resultat s'ha notat.

La setmana que ve toca fer de sherpa amb els bikeberguedans. Farem un recorregut poc tècnic, sense trialeres, je, je, ... je,... ja, ja,... jajaja, jajajaj!!! JAJAJAJAJ!!! (mode irònic ON)