21 de juliol de 2009

Tonight tonight tonight tonight...

Arribo a casa i em trobo el carrer col·lapsat de cotxes, tot Cal Blau sembla un pàrquing gegant. Gent i més gent, tots cap a la plaça. Són les onze i poc, em sembla que si me'n vaig a dormir, dormiré poc. És la festa del barri, i d'aquí a molt poc una orquestra/duo de dubtosa qualitat es posarà a tocar Cha-cha-chas, Pasodobles, Merengues i segurament també la Canción del Verano.
Com que no tinc pas ganes d'anar a ballar, pujo al quarto i agafo l'imprescindible, carrego la bici, i marxo ràpidament. Avui no dormiré pas a casa.


L'hora de les bruixes, quina nit més estrellada! Estic amb la furgo aparcat al costat de la carretera que puja cap el Coll de Pradell, just després del trencant de la Font Freda. Poso les cortines, trec el sac i bona nit, demà toca Ensija.

Quarts de vuit, no m'he llevat gaire aviat però tampoc no m'espera ningú, així que... Menjo una mica de coca i xocolata que vaig rampinyar ahir de la festa i em preparo. El termòmetre a dins “l'habitació” marca 8 graus, no he tingut fred durant la nit. Surto, per fer el riu i la sorpresa és que el sol ja escalfa i no fa gens de fred.

Comença l'etapa, finalment he decidit que pujaria a la Gallina Pelada (amb bicicleta, és clar). Estic fart de pujar-hi per totes bandes (a Ensija): cara nord, sud, est, oest, nevant, plovent, amb boira, amb el gos... però amb bici quedava pendent.
Ja he decidit la ruta, ningú se m'hi ha oposat. Surto per la pista que mena al Portet direcció oest, tot resseguint les ondulacions de la muntanya i passant molta estona pel cantó bac. Cinc quilòmetres i mig després, ja sóc al Portet. He guanyat només uns miserables 175 metres positius, cosa que vol dir que queda mooolta pujada. Les vistes des d'aquí són brutals, el dia acompanya i pots veure-ho tot. Encara que en aquest moment no ho sabia, la part ciclable de pujada del dia ja havia acabat.

Ara comença una ruta nova per mi, a partir d'aquest punt fins d'alt la Gallina Pelada no hi he pujat mai, per tant agafo el mapa, m'estudio la ruta i començo a enfilar-me per les costerudes pendents. El camí no està fresat per tant improviso: he d'anar a buscar un collet entre 2 penyes a 2000 metres i per fer-ho toca grimpar. No és tan fàcil, amb la bici penjada a l'esquena m'enfilo ajudant-me amb les mans però sense deixar anar la bici. Algun tram he de pujar primer la bici, i després enfilar-me jo.
Corono el primer tram i les vistes encara són més espaterrants, també veig el Portet a baix i ambdós costats una panoràmica espectacular.

El camí es fa més evident, apareixen fites de pedra i van fent giragonses pel mig d'un bosc espès. Passa arran del precipici de la cara sud i puja, puja i puja.
Surto del bosquet i em trobo una pala pedregosa que duu a la Roca Blanca, primer cim de la carena on finalitza la Gallina Pelada. Em carrego la Yeti a l'espatlla i anem pujant xino xano. Sóc a d'alt, una última grimpada em fa arribar a la carena. Des d'aquí ja es veu el cim, i tota la gent que hi ha ja a aquesta hora. Carenejo amb compte (patina força) i em planto al sostre de la jornada a 2317 metres. Fotos de rigor, una barreta, abric i ara comença la baixada.

Primer toca baixar fins el refugi Delgado Úbeda, em trobo molts excursionistes que també davallen i em deixen passar, gràcies a tots. També trobo l'Albert i el Jordi que pujaven caminant, quina sorpresa!
Des del refugi hi ha un “falso llano” que et porta al començament de la baixada, ara bé el divertit!
D'inici, una pendent herbosa que només et fa prémer les manetes de fre i no té cap dificultat tècnica afegida. Poc a poc, es van transformant en un corriolet, molt empinat però fàcil. Van apareixent pedres, cada vegada més. La dificultat tècnica augment progressivament i a més, els braços es van carregant amb el pas dels quilòmetres. Ara el sender està molt trencat, pots triar traçada en alguns trams però per baixar s'ha de fer una mica de trial, continuo. He de baixar de la bici per fer algun pas, no vull jugar-me-la. Tot sol no es pot fer ruqueries, més avall, ja paral·lels al torrent de la Font d'Ensija, apareix un pedregar que em fa impossible anar a cavall. Em trobo a gent que pugen i s'em miren d'una manera estranya (que no han vist mai una bicicleta?). Baixo un trosset caminant però de seguida puc tornar a pujar per fer l'últim tros per dins el bosc que em deixa a la Font Freda. Ja sóc a baix!
Al final, el conta quilòmetres em diu que només n'he fet uns 12, però que el desnivell ha sigut de 700 metres positius i 700 de negatius. Ha estat bé, encara que la pròxima hauré d'enredar a algú perquè m'acompanyi (és el què tenen les decisions d'última hora...).

Van passant el dies, i ja queda més poc per la Trans-Moixeró, ja gairebé tinc el recorregut pensat i només falten alguns detalls, properament més informació pel qui vulgui venir.

1 comentari:

Marc Vila ha dit...

Carai, quines rutes que et muntes! I bona crònica, per cert. Lo de Trans-Moixeró sona prou bé...ja aniràs informant com molt bé dius! Vagi bé!!