Trans-Moixeró: diumenge 16 d'agost

Ja hi ha data definitiva per la sortida: el proper diumenge 16 d'agost a les 8 del matí des de Guardiola de Berguedà.
La idea és aquesta: sortida de Guardiola de Berguedà direcció la Pobla de Lillet per carretera. A l'arribar al trencant del Càmping l'Espelt, pista de pujada fins a Gavarrós (1350 m). A partir d'aquí, una dura pujada (que per cert no he fet mai) ha de portar-nos al Xalet de Coll de Pal (1925 m).
Seguim direcció Coll de Pal (2104 m i sostre de la travessa) i comencem a baixar tot passant per sota el telecabina Alp 2500 de la Molina cap cap al Coll de la Mola (1990 m) sobre la Massella.
Travessem el Torrent de la Coma Pregona fins el Refugi del Pla Gran i de nou avall cap a Riu de Cerdanya (1177 m).
Comença la tornada, pista amunt cap al Refugi del Serrat de les Esposes (1511 m), Collet de la Font Freda (1707 m) per acabar coronant del Coll de Pendís (1786 m). Ara baixem al refugi de Sant Jordi (1565 m) per un corriolet i continuem cap al repetjó del Coll d'Escriu. Continuarem davallant per una fageda fins a Gréixer i ja per carretera, Bagà i arribant a Guardiola (720 m).

Qui s'hi apunti que m'ho faci saber per quedar, la ruta es preveu d'una durada d'1 dia, i s'haurà de portar provisions (tot i que passarem per llocs on es podrà comprar).

Continuaré informant...

* Editat: 7/8/09

Tonight tonight tonight tonight...

Arribo a casa i em trobo el carrer col·lapsat de cotxes, tot Cal Blau sembla un pàrquing gegant. Gent i més gent, tots cap a la plaça. Són les onze i poc, em sembla que si me'n vaig a dormir, dormiré poc. És la festa del barri, i d'aquí a molt poc una orquestra/duo de dubtosa qualitat es posarà a tocar Cha-cha-chas, Pasodobles, Merengues i segurament també la Canción del Verano.
Com que no tinc pas ganes d'anar a ballar, pujo al quarto i agafo l'imprescindible, carrego la bici, i marxo ràpidament. Avui no dormiré pas a casa.


L'hora de les bruixes, quina nit més estrellada! Estic amb la furgo aparcat al costat de la carretera que puja cap el Coll de Pradell, just després del trencant de la Font Freda. Poso les cortines, trec el sac i bona nit, demà toca Ensija.

Quarts de vuit, no m'he llevat gaire aviat però tampoc no m'espera ningú, així que... Menjo una mica de coca i xocolata que vaig rampinyar ahir de la festa i em preparo. El termòmetre a dins “l'habitació” marca 8 graus, no he tingut fred durant la nit. Surto, per fer el riu i la sorpresa és que el sol ja escalfa i no fa gens de fred.

Comença l'etapa, finalment he decidit que pujaria a la Gallina Pelada (amb bicicleta, és clar). Estic fart de pujar-hi per totes bandes (a Ensija): cara nord, sud, est, oest, nevant, plovent, amb boira, amb el gos... però amb bici quedava pendent.
Ja he decidit la ruta, ningú se m'hi ha oposat. Surto per la pista que mena al Portet direcció oest, tot resseguint les ondulacions de la muntanya i passant molta estona pel cantó bac. Cinc quilòmetres i mig després, ja sóc al Portet. He guanyat només uns miserables 175 metres positius, cosa que vol dir que queda mooolta pujada. Les vistes des d'aquí són brutals, el dia acompanya i pots veure-ho tot. Encara que en aquest moment no ho sabia, la part ciclable de pujada del dia ja havia acabat.

Ara comença una ruta nova per mi, a partir d'aquest punt fins d'alt la Gallina Pelada no hi he pujat mai, per tant agafo el mapa, m'estudio la ruta i començo a enfilar-me per les costerudes pendents. El camí no està fresat per tant improviso: he d'anar a buscar un collet entre 2 penyes a 2000 metres i per fer-ho toca grimpar. No és tan fàcil, amb la bici penjada a l'esquena m'enfilo ajudant-me amb les mans però sense deixar anar la bici. Algun tram he de pujar primer la bici, i després enfilar-me jo.
Corono el primer tram i les vistes encara són més espaterrants, també veig el Portet a baix i ambdós costats una panoràmica espectacular.

El camí es fa més evident, apareixen fites de pedra i van fent giragonses pel mig d'un bosc espès. Passa arran del precipici de la cara sud i puja, puja i puja.
Surto del bosquet i em trobo una pala pedregosa que duu a la Roca Blanca, primer cim de la carena on finalitza la Gallina Pelada. Em carrego la Yeti a l'espatlla i anem pujant xino xano. Sóc a d'alt, una última grimpada em fa arribar a la carena. Des d'aquí ja es veu el cim, i tota la gent que hi ha ja a aquesta hora. Carenejo amb compte (patina força) i em planto al sostre de la jornada a 2317 metres. Fotos de rigor, una barreta, abric i ara comença la baixada.

Primer toca baixar fins el refugi Delgado Úbeda, em trobo molts excursionistes que també davallen i em deixen passar, gràcies a tots. També trobo l'Albert i el Jordi que pujaven caminant, quina sorpresa!
Des del refugi hi ha un “falso llano” que et porta al començament de la baixada, ara bé el divertit!
D'inici, una pendent herbosa que només et fa prémer les manetes de fre i no té cap dificultat tècnica afegida. Poc a poc, es van transformant en un corriolet, molt empinat però fàcil. Van apareixent pedres, cada vegada més. La dificultat tècnica augment progressivament i a més, els braços es van carregant amb el pas dels quilòmetres. Ara el sender està molt trencat, pots triar traçada en alguns trams però per baixar s'ha de fer una mica de trial, continuo. He de baixar de la bici per fer algun pas, no vull jugar-me-la. Tot sol no es pot fer ruqueries, més avall, ja paral·lels al torrent de la Font d'Ensija, apareix un pedregar que em fa impossible anar a cavall. Em trobo a gent que pugen i s'em miren d'una manera estranya (que no han vist mai una bicicleta?). Baixo un trosset caminant però de seguida puc tornar a pujar per fer l'últim tros per dins el bosc que em deixa a la Font Freda. Ja sóc a baix!
Al final, el conta quilòmetres em diu que només n'he fet uns 12, però que el desnivell ha sigut de 700 metres positius i 700 de negatius. Ha estat bé, encara que la pròxima hauré d'enredar a algú perquè m'acompanyi (és el què tenen les decisions d'última hora...).

Van passant el dies, i ja queda més poc per la Trans-Moixeró, ja gairebé tinc el recorregut pensat i només falten alguns detalls, properament més informació pel qui vulgui venir.

Amb nocturnitat

L'estiu fa que els dies siguin més llargs i les nits més curtes, és per això que divendres vam haver de pedalar més ràpid...

A les 9 sopar a Cal Majoral, som gairebé una vintena, quin èxit! Amanides, mongetes, botifarres de tots colors, cansalada, gelat amb herbetes, cafès....

*No és el què pot semblar

Buffff, no puc més estic que peto. Què podríem fer per pair? Pujar a Capolat amb bicicleta!
Així és com començava la nocturna de l'Espunyola 2009.

Encara que no sigui una pedalada “oficial”, cada any som més els intrèpids (o com diria la meva iaia benaventurats) que sortim a fer mal per la muntanya de nit.
Dels 850 metres de Capolat, per començar a fer boca, pugem pel Mal Pas cap a Taravil a 1285 m.
La pujada inicial (ja és una clàssica) fa molt mal, i si vas amb l'estómac a rebentar encara més, les rampes del 15-16 % no perdonen. Un cop d'alt, no sabia pas on ens portaria el Marc, la sorpresa es va presentar amb el nom de Serra dels Tossals.

En fila india enfilem pel GR1 com una corrua de cuques de llum buscant sempre la carena de la serra, els afortunats que no hi havien pujat mai es van perdre les magnífiques vistes als barrancs que ens quedaven a un pam del caminet per on transitàvem. Tot era foscor, només podíem veure en la llunyania les llums dels pobles: Berga, Casserres, Sant Llorenç, Nova York....

Després de fer unes quatre o cinc vegades l'últim repetxó, ens plantem al coll entre el Tossal de Runers i el Santuari dels Tossals. Ara arriba la baixada: primer i per escalfar, un corriol entre pins que intenten agafar-te amb les branques, serpentejant fins a Capolat. Una mica de pista per continuar i baixada seguint el Torrent de la Vila cap a la Font de Canalejas. Des d'allà, la pista dels Pantans cremant pastilles de fre (literalment) fins a tornar a l'Espunyola a quarts de tres de la nit.

Com a anècdotes, destacara la temperatura de 8º que teníem d'alt la Serra dels Tossals, els lots/llums amb recarrega manual amb dynamo o les caigudes/equilibrismes de l'Edu recordant ciclistes xinesos del Circ du Soley.

L'esperança que tinc per l'any que ve, és que no pujarem més amunt dels 1500 metres ja que hem fet l'alçada màxima aquest any. Si no és que allarguem la ruta cap els Rasos...

Les poques fotos que vaig fer amb el mòbil

Lightweenie

Ja puc dir que oficialment ho sóc, maníac del pes.

La cosa va així: últimament, arriben les pujades i veig com els companys/rivals es van allunyant progressivament de mi. Aquest allunyament es produeix sempre de la mateixa manera, el company/rival en qüestió (a partir d'ara c/r) es va quedant endavant i jo misteriosament, sense saber el perquè, em quedo enrere

Després de molt pensar-hi i sense trobar-hi cap explicació lògica he arribat a la conclusió que tot és degut al pes. Perdó, la massa (el pes multiplicat per la gravetat).
Què fer doncs perquè els c/r no se m'escapin a les pujades? Reducció de pes.

Aquí és on m'he trobat el segon, que no menys important, problema. Què fer per reduir massa?
Com ja he dit amb anterioritat, la massa és el producte de 2 valors (pes i gravetat) he pensat que si com a mínim en reduïa un dels dos, el resultat em seria favorable i potser guanyaria alguna cosa.

De moment he desestimat l'opció de reducció de gravetat. M'ha semblat una mica difícil fer que la Terra m'atregui d'una manera diferent del la que ha fet fins ara, per tant, he enfocat l'assuntu cap a l'altra banda, la de baixar el pes.

De nou, dues vies se m'obren al davant: rebaixo pes de la bici o rebaixo el meu pes?
La bicicleta pot ser més lleugera, sí. El què passa és que perdo fiabilitat (punxo i m'atrapen fins i tot a les baixades), perdo dinerets (la fibra de carboni pot arribar a ser molt cara) i puc arribar a perdre fins i tot les dents (la fibra de carboni a les meves mans es trenca).
Doncs enfoquem-ho al pes corporal. Aquí si que es pot rebaixar bastant! Peròòòòòòò... per fer-ho s'ha de fer molts sacrificis (gelats a l'estiu, la cerveseta a la Font, els franfurts del Sant Guim....) i com que tampoc no em vull esclavitzar, he pensat que per començar la cosa podria anar per una altra banda.

Primer: no és la cosa més agradable però tothom ho fa. Cap al lavabo i apretar fort. Comencem a eliminar grams sobrers. Després, rumiant, rumiant, he agafat les tisores i a tallar ungles. La suma de les dels peus i les mans no és que hagi sigut molt gran, però tot sumat...
Finalment, i després de no saber què més podia fer, les tisores han pujat fins el cap on fent analogia, han fet la festa del Segar i el Batre.



A hores d'ara, no sé què he pogut rebaixar, serà qüestió de demà agafar la bici i provar el resultat...



PD. Molt em temo que continuaré tant lent com abans....

Baixant de la Molina i pujant al Catllaràs

Divendres al vespre: després d'haver-ho demanat a tothom durant la setmana ningú no s'apunta a pujar al bike park de la Molina. Doncs hi vaig sol, què coll/cordills! Tot plegat són només tres quarts d'hora.


Tot solet, amb la Grossa dins el telecabina pujant sense cansar-me (això és vida!) em planto a la cota 2.275 aprox. a punt per començar el descens. La primera baixada és per una vermella, Catalunya, que em servirà per estrenar casc integral i proteccions. De seguida les estreno posant-me en contacte directe amb el terra (maleïdes arrels....). Cap problema, només ha sigut un petit ensurt.
Les baixades posteriors són millors, afortunadament cap més caiguda, també s'ha de dir que baixo bastant tranquil i anant sol no vull jugar-me-la.
Em trobo un conegut del foromtb que estrena bici, una Yeti 7 turquesa, preciosa, la fem petar una estona i cap a casa que no ha estat res.

El dissabte ha passat amb bon gust de boca, ara només queda la Catllaràs, però això serà demà...

Diumenge, sona el despertador, són les 7. A quarts de 8 ens encabim tots tres a la furgo i amunt. Molta gent! Any rere any es va consolidant la pedalada i el nombre de participants augmenta.

Sortida, anem fent, tranquils, amb el Mines, xino xano. Coll de Jou per començar, ja està bé. Després Collada Sobirana, la casa de Sobirana i el primer control. Parada tècnica per fer un suc, i endavant. Agafem un sender molt tècnic i humit que va pujant, alguns trams a peu fins arribar a la pista, pugem una mica més i sorpresa! Una quarantena de ciclistes segons jo (3 o 4 segons la guàrdia urbana, ja se sap...) parats,perduts i sense saber on anar. Al final decidim tornar enrere i baixar altra vegada a la carretera per arribar al segon control, Santuari de Falgars, per quitrà.

Aquí a Falgars comença la Pujada, de moment, uns 10 quilòmetres relativament suaus de pista molt trencada (com m'agrada!) per dur-nos al tercer control a la font del Prat Xispador, per compensar-ho: préssecs pelats, tot un clàssic al Catllaràs. Ara però, el Coll de la Ceba es fa present amb les Rampes. L'altímetre m'ha marcat un 23% continuat de pendent, déu n'hi do...




Som ja a la Roca del Catllaràs, com que fem la llarga, pugem cap el Pla de l'Orri i el Coll de Pan. Aquí ens trobem a d'alt de tot, les vistes són espectaculars. Uns prats d'herba ens donen la benvinguda i ens conviden a baixar pel GR cap a Sant Romà.


Un cop a Sant Romà de la Clusa, quart control de la jornada, ens tornem a atipar, aquest cop amb síndria i préssec, com verros! Ens diuen que la pista d'ascens que ens trobarem l'ha arranjat i ara és molt compacta però continua sent igual de dreta que abans. Enfilem doncs pel GR 4 cap a la Collada de Sant Miquel, uns pugem més a poc a poc, altres més despresa...

Pràcticament ara tot és baixada. L'alçada sobre el nivell del mar en aquest punt és de 1693 metres i les botifarres es couen més de 700 metres avall.
Baixem. Ens retrobem amb els corredors que s'han estalviat passar per Sant Romà (els de la mitjana) i ens precipitem a tota velocitat direcció nord-oest.
De seguida en el camí apareixen el rètols típics d'aquesta pedalada: opció tècnica i opció normal. Com m'agrada la tècnica! El primer tram és molt dret, i amb moooltes pedres, després la cosa es suavitza una mica i l'ultim tram alternatiu, per mi és brutal. Val la pena només fer la pedalada per aquell tros de corriol que baixa, planeja i puja per deixar-te a les portes de Sant Julià.

Arribada. Esmorzar tardà, i Fanta, molta Fanta (necessitava sucre). Un altre any i una altra magnífica Catllaràs. De totes maners amb unes vistes i camins com els que tenen per aquí dalt, costa ben poc ;)

La temporada de pedalades pre estivals ja s'acaba, és temps doncs d'anar pensant ja amb altres coses com la nocturna de l'Espunyola, alguna altre bike park a l'estranger o les rutes de vacances.
Aquest any hi ha el projecte de la Trans Moixeró...


Salut!!!

Estiu

A tres quarts i un minut de vuit, just quan arribàvem a Góssol, hem canviat d'estació. Ningú ho diria, el termòmetre marcava 9º i quan hem sortit de la furgo feia un airet que anava de nassos pel meu constipat.
Hem anat sortint els sis ciclistes del vehicle i deixant les màquines apunt. El meu pare com ja és costum en les últimes Góssol-Berga ens ha fet de taxi.

Tos a la plaça esperàvem la traca que donaria inici a la pedalada. Després, l'olor de pólvora ha impregnat l'aire fresc de la muntanya i m'ha vingut records patumaires i tot...
Sortida: aparentment aquest any sembla que es hi hagi menys gent, deu ser la crisi (...)
Comencem a enfilar cap a Coll de Góssol, no és qüestió d'apretar gaire perquè amb els atacs de tos que em venen semblo més un fumador de Ducados que un biciclista. Agafo ritme i amunt. La pujada se m'ha fet curta i de seguida baixem cap el Molí del Güell. El terreny, molt sec, pensava que trobaríem més aigua per aquestes contrades. La baixada està força malament, i les regateres són considerables. S'ha d'anar alerta.

Un cop abaix, canviem el recorregut típic (cap a l'est) per agafar direcció oest. Unes dures rampes ens donen la benvinguda i ens fan agafar alçada ràpidament per portar-nos a Vilacireres, primer control de la jornada. Parada per fer un riu i menjar una barreta i tornem-hi.

He anat pujant a un ritme constant i baixot però la meva tos no em donava per mes. Tot i així encara tinc prou bones sensacions. Després de planejar una mica ens trobem la carretera enquitranada que ens durà al Molí de la Corriu. És una antiga pista que actualment han arranjat, la gent baixa com si estes tancada al trànsit, d'acord que no hi ha molts cotxes però només falta trobar-ne un a una corba quan fas un interior....
La última vegada que recordo passar per aquí portava una rígida (però rígida, rígida) i et quedaven els braços baldats. Just al final, una trialereta interessant per dur-nos al fons de la vall.

Aquí el paisatge és impressionant, els Cints de la Torre s'aixequen tot tancant la vall amb unes formes arrodonides, suposo que pels escaladors ha de ser un lloc perfecte!
Nosaltres anem seguint el Riu de Valls direcció nord, fins que ens desviem per l'Obaga de Montcalb i deixem enrere el trencant per anar cap el Pont Cabradís (ruta pendent).

Pugem. Abans d'arribar a Motcalb trobo el 2n control: esmorzar. No tinc massa gana però paro. Faig una trucada al Mines, m'havia trucat feia una mica i no l'havia contestat. Em ve un atac de tos, semblo un gos sarnós apunt de morir, quin panorama...
Prenc un entrepà de formatge, la iaia sempre m'ha dit que el pa fa passar la tos... sembla que té raó.
Continuo pujant a ritme caribeny amb una ma a l'entrepà i l'altre al manillar, sembla una mica Verano Azul...

Això s'acava, dalt apareix un grup de ciclistes al costat de la pista animant a la gent, són l'Abel i un grup de Navàs. Paro a fer la xerrada, no gaire el meu coll no m'ho permet i avall que fa baixada.
Font del Pi, ara només queda la última pujada amb cara i ulls fins al Portell del Terrers. Powergel i ritme suau.

Sóc d'alt. Tercer control, faig l'Aquarius i començo a baixar cap a Peguera. La vall que s'obre davant meu és realment brutal!
Ja sóc a la Baga de les Nou Comes, les “eses” clàssiques de la fageda em fan passar-m'ho teta i em deixen a la Casa nova de les Garrigues on hi ha l'últim control. Unes avellanes i unes darreres estossegades i pista de la Figuerassa avall!

Només queda fer l'arribada de rigor voltant el Castell de Blancafort i baixar per Vilaforniu cap a la carretera vella.
Berga, anem cap el Càmping pel camí típic i em planto a l'arribada.

Ja en tenim una altra! És més d'hora del què em pensava, tot i el ritme suau, aquest any a sigut molt pistera i la mitjana ha pujat.

Conclusions:
- Ha estat bé tornar després de molts anys cap a la banda de Vilacireres, així com recuperat les trialeres del Molí de la Corriu.
- No m'ha agradat el munt de carretera enquitranada que hem fet. Entenc que hi ha trams necessaris, però crec que amb menys podríem passar.
- A l'esmorzar, i fa anys que ho demano, hi podria haver alguna beguda que no fos Coca Cola i aigua. Només faig que veure aigua durant tot el recorregut i un suc, Aquarius o Fanta, no estaria malament.
- Perquè només 4 controls? Sempre n'hi havia 5, a més a l'últim tampoc és que hi hagués molt “material”

Apa doncs, fins la propera!
La setmana que ve, i si la tos em respecta, cap a Sant Julià de Cerdanyola.




Edito: Ostres 539 participants van acabar! No m'ho va pas semblar.

Quan no surt tot com et pensaves

És dilluns, la setmana no ha fet més que començar.

He passat uns dies poc bicicleteros, l'últim dia que vaig pedalar una mica va ser dimecres passat quan vaig pujar a la feina amb la Grossa.

La Grossa

De fet, sabia que no faria gaires quilòmetres però em pensava que el motiu seria un altre.

Dimecres de Patum, el primer dia, tothom en tenia moltes ganes, molt intens, cansat, destrossat i només és el principi...

Dijous, ahir vam fer molt l'animal, avui toca agafar-s'ho amb una mica més de calma. Tot i això, complim les expectatives.

Divendres, Patum infantil. Anem una estona a plaça amb el nebot i faig fotos. És el dia descans. El vespre sopem fora i em començo a notar malament, el coll em molesta.

Dissabte, volia sortir tranquilet al matí a rodar una mica, però no estic fi, em guardaré pel vespre. Durant la tarda el coll em fa més mal i em començo a trobar marejat: avui no hi ha Patum per mi.

Diumenge, em llevo malament, he passat una nit força dolenta. Mal de cap, de coll i molts mocs. Tinc dècimes. Em trobo aixafat i sense forces.

Dilluns, em llevo per anar a treballar però veig que la cosa no ha millorat. M'he de quedar un altre dia a casa, avorrit, amb calor i un malestar general important.

Dimarts (això serà demà)...

Espero que em marxi ja aquesta merda de constipat, diumenge hauria d'estar mínimament amb condicions per afrontar la Góssol-Berga. Encara no m'he inscrit, segurament ho faré demà.