Si us plau, un respecte per l'any que ens deixa...

Ja ha passat Nadal i el Tió, papes Noëls, Sants Esteves i Sants Inocents. Demà és el dia que surt l'home dels nassos (no confondre pas amb el cirurgià de la Belén Esteban) i això implica directament que el 2009, tal i com el coneixem fins avui, finarà. Després d'aquest traspàs tan lamentable, no hem  de perdre l'esperança perquè un nou 2010 vindrà per quedar-se (durant un any).
Per mi, aquest fet suposa que aquesta  serà la última entrada de l'any. Podria fer un resum tipus tele amb tots el moments memorables que he tingut durant aquests darrers 364 dies però ara no ve al cas.
El què si que vull fer-vos saber és nou artefacte que m'ha arribat de les terres d'on Marco Polo anava de vacances, més concretament de Hong Kong, un llunyà poble on els homes i les dones tenen els ulls allargats com ametlles i treballen com xinos (mai més ben dit).
La qüestió és que fa cosa de dos mesos vaig fer una comanda a una botiga d'internet i al cap d'un mes em va arribar això:

és un porquet-clauer amb leds als narius, molt útil com a llum auxiliar.

Us he de dir que no era el motiu principal de la meva compra, però em va semblar maco i vaig dir, calla tu que també me'l quedaré (el preu que tenia era de 0,78 $, transport inclòs).
Amb paciència, ha passat un altre mes i finalment ha arribat el què desitjava: una llum per posar a la bicicleta! (què carai us pensàveu que havia demanat?) N'estava fart de sortir amb el frontal al casc i el típic lot-per-la-bici que feia una llum ridícula i només podies veure 1 metre per davant, però tampoc em volia gastar 300 leurus que és el que val per exemple un Lupine.

Teòricament té una potència de 900 lumens i una durada a màxima intensitat de 3 horetes, està prou bé oi? Per veure-ho millor, una foto:

Aquesta és al passadís de casa, però es pot veure clarament la potència del trastet.

Ahir a la tarda vespres vaig sortir a fer la prova de camp. La idea era sortir de clar i anar pedalant fins que es fes fosc, un cop negra nit test lumínic i cap a casa. Vaig agafar com a conillet d'indies la Grossa, em va semblar que em permetria més errors si la llum no funcionava bé.
Per començar i encara amb llum de dia, trialeres de Sant Marc i direcció a Casserres per la pista principal. Un cop arribats a d'alt, travesso la carretera que baixa a Puig-reig i em dirigeixo cap a Cal Visó. El caminet de la Madrona ja el vaig fer amb condicions de llum baixes,  aquells moments en què la llum no et serveix perquè encara és massa clar, però que ja no t'hi veus massa perquè et falta claror. Al Roseret ja obro el lot, i de cop es fa de dia! Quina lluminària! Això em permet baixar pedalant a tota castanya cap a la Bandera. Abans d'arribar-hi, trenco a l'esquerra per fer trialeres, la Grossa s'ho empassa tot i amb aquesta llum que porto es veu TOT. Baixo per més trialeres fins a Cal Marçal i es posa a ploure. De nit, hivern, plovent i amb bici lluny de casa (sort que la iaia no ho sap). Torno per la Ruta de les Colònies, un bon tros pistejant i arrossegant els més de 18 quilos de la bèstia  però entre Viladomiu Nou i Vell baixo cap al riu, farem el caminet típic entre les 2 colònies de nit, a veure què tal. És xulíssim la sensació que et dona passar per un lloc estret entremig d'arbres anant de pressa és fantàstic i sobretot si a més a més veus el què tens davant. Arribo a casa passades les 7, prova superada i amb nota.

Així que, fins l'any que ve i sobretot feu bondat! Salut!

Quan 25 quilòmetres són més del què poden semblar

 Era ara o mai. Tot i estar ja a finals de novembre la neu encara no havia arribat al Cadí-Moixeró, per això vaig pensar que dissabte era el dia precís per fer la ruteta que tenia planejada.
Després d'enganyar el Mines, ens vam fixar l'inici de sortida a Bagà. La cosa començava amb una aproximació a Gréixer off-road, cosa que vam desestimar després de 2 intents just per sobre el càmping. Així que, carretera de Coll de Pal amunt fins a Gréixer!

Deixem el quitrà i passem a la pista. Comencem a enfilar-nos, de moment la cosa és força suau (ja tindrem temps de pujar!) però quan ens endinsem a la baga, la cosa canvia: plat petit i agafar-si fort. Anem pujant tot aixafant la catifa de fulles de faig i intentant no posar cap peu a terra per les pedres amagades que hi ha entremig. Dos quilòmetres i mig després i 360 metres de desnivell acumulats (feu números...) les cames ja estan escalfades i per cert, ja som al Coll d'Escriu.

Decidim davallar per pista i deixem la trialera per més endavant,  una curta baixadeta de només 1,5 kms i 200 metres de desnivell  ens fa arribar a la casa que dóna nom al coll anterior, Escriu.

El camí ample s'ha acabat per avui, enfilem un corriolet amb molta pendent per dins el bosc, potser no tanta com l'anterior coll, però més tècnic, amb més arrels, roques i pedres amagades. Gairebé és tot ciclable, molt entretingut.

Al final ens plantem al Refugi de Sant Jordi, moment que aprofitem per fer un mos i abandonar el GR 107 per decantar-nos pel PR C-125. Aquest sender (només l'havia fet una vegada abans i sense bici) s'enfila fins al Coll de Galligans per un terreny, ara sí, inciclable en gran part. Tot i això, encara es poden fer alguns petits trams sobre la bici.
La caminadeta de rigor ens duu a 1722 metres d'alçada, ara un flanqueig amb unes vistes del recorregut ja realitzat ens deixa al Pas de la Boixassa, punt més alt de la ruta. Des d'aquí hi ha una panoràmica de... tot. Simplement ho veus tot (no asse falta dicir nada más).
Fotos de rigor i comencem el descens. El primer tram són unes "esses" relativament tancades amb molta pedra "suelta", grossa i envoltats de boixos. Es fa prou bé, encara que cansa els braços. Un cop al Coll de la Pelosa, deixem la vegetació arbustiva del solei per endinsar-nos a un bosquet més tancat.
El camí s'ha tornat molt difícil, són uns metres amb la bici al costat, impossible anar-hi a sobre. A poc a poc, hi tornem a pujar, però el sender és difícil amb passos complicats, avancem.
La cosa millora, gairebé tota l'estona torno a ser a sobre la burra, només algun tram que hem fa una mica de respecte fa que baixi. En una regatera, la roda de darrera em queda clavada, no sé que passa i paro de cop. El canvi s'ha enganxat amb els raids i està completament girat al revés. No passa res, amb les eines precises (un tronc i una pedra) soluciono el problema. El camí ara és fantàstic, trialera ràpida amb algun pas més lent. M'ho passo teta!
Finalment surto i a la pista al costat de Cal Cerdanyola i espero que arribi el company. Enllaç d'un parell de quilòmetres i furgo de nou.

*No penjo més fotos perquè la connexió va molt lenta. Si les voleu veure, són al lloc de sempre.

Spinning

Davant l'impossibilitat de realitzar activitat física amb qualsevol tipus de velocípede per causes crono-laborals i estacionario-temporals, o el què seria el mateix, que com que ja han canviat l'hora i treballo fins les 7 no puc sortir a pedalar, m'he vist obligat a tornar a la rutina del ciclisme indor, que tot i que no és la cosa més divertida del món, m'ajuda a no baixar tant la meva ja de per si baixa forma física.

Les classes són una mica caòtiques, ja fins i tot abans de començar la pròpia classe. M'explico: hi ha un número limitat i finit de bicicletes que desgraciadament no sol coincidir mai (sempre per defecte) amb el número de ciclistes. Això fa que tothom corri per intentar arribar d'avant l'altri al taulell de recepció que és on donen els números que et permeten poder gaudir d'una d'aquestes classes. S'arriben a veure accions que es poden considerar com a mínim de desagradables per part d'aquests usuaris insatisfets que han quedat mermats del seu mitjà de pedalamenta. És recomanable, no intentat colar-te davant de cap avia, ja que et poden saltar al coll i mossegar-te directament a la jugolar.

Un cop a dins la sala, la gent s'afanya a triar la bicicleta, les miren i remiren buscant la que suposadament va bé, la que va més fina, la millor, jo en el meu interior penso... PASSARELLS!!! SI TOTES VAN IGUAL DE MALAMENT!!! com que penso en veu baixa, deixo que vagin fent i agafo la primera que trobo...
Degut a aquest mal manteniment (m'atreviria a dir NUL manteniment), les bicis tenen joc al pedalier, fan sorolls, tenen els porta ampolles trencats, els cargols per pujar i baixar el seient i manillar estan travats, espeteguen per tot arreu, vaja: un desastre.

La classe comença, una cançó per anar escalfant... suau i VOLUM AL MÀXIM! Cony, que només és l'inici i ja sembla una discoteca... No sé per quins setze ous, tots els monitors d'spinning els hi agrada posar la música tant alta, jo amb el temps he arribat a la conclusió que són DJ's frustrats pel seu poc/mal gust musical que han acabat fent-se monitors.
La sessió continua, el volum no ha baixat, si a cas ha pujat una mica, el bum!, bum!, bum! és es repeteix tal mantra tibetà. En algun moment les indicacions de la monitora em fan recordar èpoques passades, aquells llunyans dies d'institut: "(...) quatres, tres, dos, un, recuperem! (...)", els ulls se m'humitegen recordant els examens de matemàtiques...aaai! Altres vegades les consignes que criden es barregen amb el volum extra elevat de la música i fan que només es senti un soroll intel·ligible que la gent interpreta com bonament pot (uns es posen drets, els altres s'asseuen i els últims continuen xerrant com havien fet durant la resta de la classe).
La gent entra en un trànsit creat pel ritme diabòlic de la "música" combinat amb la humitat i escalfor corporal generada dins la sala, una espiral de frenesí  ens arrossega fins el final de la sessió d'spinning.

Escalfament, em les cames arrepenjades a la bici i sota els peus un bassal de suor. Ara una cançó més lenta (però amb el volum a tota hòstia!) per descarregar una mica les cames. Això s'ha acabat, fins el proper dia. Travessem la sala del costat on estan fent els estiraments de la classe de d'aeròbic, carai! si que són flexibles aquestes mosses...

Tardor

La cosa s'acaba, hem canviat d'hora i les tardes es fan curtes, cada vegada més curtes. També sembla que finalment hagi arribat el fred, aquesta nit han caigut quatre gotes i la màniga curta al carrer sembla que passa a millor vida. Sortir entre setmana ja és una utopia i he hagut de tornar a apuntar-me al gimnàs.

Aquesta any he arribat bé al final de temporada, durant la segona meitat d'octubre he pogut participar a dues proves clàssiques dins el calendari ciclista de la comarca (Raid de Cal Marçal i Berga-Berga) i a totes dues m'he trobat bé, en forma. Els recorreguts també han estat bé, ràpids i divertits.

Aquest cap de setmana no sabia massa què fer. El dissabte al matí ens vam escapar a veure el recorregut del Duatló de Puig-reig, jo ja havia decidit des de feia temps que no correria pas, no volia estar una setmana sencera amb cruiximents per córrer a peu. D'altra banda, no em feia res anar a treure el nas per la zona de Cal Pallot i així ho vam fer.

Al vespre tocava sopar de Hàlogüin, festa tradicional catalana també coneguda com Castanyada, per aquesta raó vam pensar anar a menjar pèsols negres i patates emmascarades a Montclar, seguides per botifarres, cansalada i tot de productes porcins amb un percentatge col·lesterolenc important. Per postres, no cal dir-ho, panellets per fer-ho baixar tot!

El diumenge a priori no es presentava el millor dia per sortir amb bici, la digestió del sopar encara estava en curs i com que tampoc no havíem anat a dormir molt d'hora, tampoc havia matinat massa.

Tenia moltes ganes d'anar cap al Catllaràs i finalment i després de molt rumiar, vaig acostar-m'hi tot sol.

Pel camí, tot pujant per la vall del Llobregat, els tons rogencs dels arbres caducifolis em donaven la benvinguda, jo em pensava que estava a l'Alt Berguedà, però en realitat estava endinsant-me a la Tardor.

La sortida finalment des de Falgars. Prenc el GR 4 que s'enfila des de la font cap el Collet Llobató a 1628 metres. La pujada és sobtada cosa que fa que encara pari més del compte a fer fotos, reposar o simplement a mirar. Quan ja he fet el coll, davallo per una pista fins la Roca del Catllaràs, ja pel PR C-52, ocres, vermells i torrats em van envoltant contínuament tot barrejant-se amb els verds perennes, és un esclat de colors que em fascina. Continuo fent camí pel mateix PR, ara cap a la Font del Prat Xispedor. Hi ha trossos de camí que està molt embrossat, a més a més les pedres i arrels fan que es torni molt tècnic, i és clar, la Litespeed no baixa com la Yeti.

Després del pla del Joc de la Pilota abandono el camí marcat i m'apropo cap a les Roques d'Arderiu. He perdut el camí que seguia, i un tram obligat de cross-country literal pel mig del bosc em torna a portar a la pista.

Refaig camí per la via principal i faig parada obligada al mirador del Roc de la Lluna. Les panoràmiques des d'aquí són fantàstiques: des de la vall de Lillet fins el Pedra.

Continuo amunt pel fins que em desvio a la dreta cap a la Pleta de les Vaques i Clot Bullidor. Després d'una zona molt tècnica de baixada per un camí mig perdut seguint una torrentera, arribo al caminet buscat, un sender tancat pel bosc que flanqueja la muntanya amb tendència sempre avall. Per finalitzar la jornada, prenc l'últim corriol que surt des de Vallfogona, és un camí encatifat de fulles on el terra desapareix i només sents el cruixir que fan les fulles al passar-hi per sobre.

Arribo a la furgo, és tard i he fet només 18 quilòmetres. El ritme ha sigut molt baix, però la satisfacció molt alta.

2HA09 (2 Hores d'Avià 09)

Ja hi són, ja estan penjades. Ja podeu veure els retratus que vaig fer dissabte a Avià. Allò semblava una cursa de motos, no per la quantitat de motoristes que hi havia, sinó per les velocitats que portaven... quins craks!
Les classificacions, al bloc oficial dels companys d'Avià Cop de Pedal.

Si a algú li fa gràcia alguna en concret i la vol en format més gran, que m'ho digui que ja li enviaré. Ah, i si la voleu amb efectes especials com aquestes dues, també m'ho feu saber.

* L'objectiu per l'any vinent (si no corro) és tenir un flaix amb condicions...

Vacances

Com alguns ja sabeu, he passat uns dies de vacances, més concretament ara mateix estic a l'aeroport de San josé esperant per tornar a casa. Aquests dies m'han servit per relaxar-me i oblidar completament la bici, però també he comprobat, tal com ja m'havien fet saber, que el bloc no es veia bé.
Jo des de casa no tenia cap problema, ha estat quan he canviat d'ordinador que ho he pogut veure amb els meus propis ulls. Finalment sembla però que he trobat el problema: si feu servir el navegador Firefox (com jo), la pàgina es carrega bé, ara bé, si utilitzeu l'Explorer la cosa es veu malament (normal, és de windows!).
Estic redactant-ho amb l'Explorer obert, a veure si es torna a veure bé.

Bé us deixo una foto d'aquests dies per aquí, i com diuen ells: Pura vida!

Selènika

Ja en tenim una altra! (i amb aquesta en van 11) Per mi ha sigut la més ràpida, o si més la mitjana més ràpida de totes les meves participacions. El terreny era molt rodador, i les pujades dures bastant escasses. El recorregut estava bé, encara que pel meu gust n'hem fet de molt millors. Destacar la pujada a Serrateix (una clàssica de l'antiga Rasos-Manresa) i els també clàssics senders de l'arribada (al costat de Santpedor).

Em anat pràcticament tota l'estona amb el Jordi i el Mines (també hi havia uns 1300 ciclistes més però no els coneixia a tots), sempre es fa més amè si vas amb algú que si vas sol. El Pep anava a un altre ritme i no l'hem vist fins a l'arribada (Top 30).

En la part final, les rampes han fet acte de presència i m'han obligat a fer parades involuntàries per estirar. Afortunadament, un cop les cames estaven recuperades, tornava a la càrrega per atrapar els companys.

Destacar com a nota curiosa que a l'arribada hem trobat sprinters que es prenien molt seriosament el fet d'arribar amb la posició 150 en comptes de 160 tenint en compte que tampoc no era cap cursa, en fi...

Diumenge si no hi ha res de nou, travessarem el Túnel per anar a la Cerdanya.

Un somriure del Pep per començar el dia

Mines, deixa les drogues (pensa el Marc...)

La multitud esperant la sortida...

L'Helena sempre amb un somriure

Aquests del meu darrere, els he de guanyar a tots